Vaig començar a caminar —tan d'hora com vaig poder, per evitar la calorada d'aquests dies angoixants— des la la carretera de la Bonaigua, una mica més amunt de l'aparcament de la Peülla, al lloc que en diuen la Solana Boscàs. El camí és molt curiós. Sembla un camí de Suïssa i és ben diferent dels camins més usuals. Remunta de manera directa uns 350 metres de desnivell dretíssims, per un caminet molt estret, perfectament traçat, que va fent ziga-zagues. El pendent és tant dret que gairebé fa vertigen.
Quan arribo a la carena, sembla que visqui un conte de Heidi! Trobo la capçalera d'una vall espectacular, com una mena de paradís perdut. Arreu hi ha isards, que sembla que visquin en una pau immensa. La llum de primera hora del matí dóna a totes les coses una calidesa deliciosa. Tinc una visió privilegiada sobre la vall de Gerber i els cims estimbats que l'envolten.
Començo a baixar, sense camí, cap al fons de la vall, on hi ha uns extensos aiguamolls. Ara i adés, se m'acosta un isard que no fuig fins que no el tinc a tocar, i encara fuig amb una mena de displicència calmada.
Arriba un punt que giro a l'esquerra i començo a remuntar cap l'estany Pudo. És una meravella. De l'estany —preciós!— m'enfilo al coll de l'estany Pudo i aleshores se m'obre una vall increïble, que és la de Boscàs. A la bassa de Boscàs hi pasturen uns cavalls. Són tot just les onze del matí, que ja torno a ser al cotxe. Quan penso que he passat mil vegades per aquesta carretera, sense sospitar el món meravellós que hi havia al darrera de la carena! Que burro que he sigut!
Fotografies. Track.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada