Surto del coll de la Bonaigua i el dia es presenta magnífic, amb una transparència del cel total i amb aquelles llums que cauen de biaix i donen encara més relleu als diversos termes. Els tons de l'herba són càlids i daurats. Fa vent, força vent, i la sensació és de fred, però la temperatura no és pas baixa.
D'entrada, m'enfilo al pla de Moredo on hi ha una petita estanyola on hi trobo un isard solitari. Només pujar fins aquí, ja noto que l'esperit revifa!
 |
| L'estanyola de Moredo |
A partir d'aquest punt, flanquejo per damunt de la banda pallaresa de la Bonaigua fins que arribo a la coma de l'Àlber i a la màgica bassa de Boscàs. Per aquí hi passa un itinerari clàssic d'esquí que es pot fer des de les instal·lacions de Vaquèira. Se'n diu «lo Boscàs» i no és difícil. Remunto tota la coma fins la collada de Muntanyó, que separa el Pallars de la Vall d'Aran.
Des del coll, pujo ràpidament al Tuc de la Cigalera (2.497 m) on la vista és una meravella. M'agafen ganes d'aturar-me i mirar de reconèixer, una a una, totes les muntanyes —del Montroig al Perdiguero, passant pels massissos de Punta Alta, Besiberris, Colomers, etc.— que estic veient, però el vent és molestós i convida a no aturar-se.
 |
| El cim d'Escòrnacrabes des del Tuc de la Llança |
Ara entro al que són les pistes d'esquí dels Argulls (Arcoïls) i, més especialment, a la coma on hi ha els telesquís bessons del Tuc de la Llança. Quantes vegades he baixat per aquests pendents!
El meu objectiu és ara el Tuc de la Llança (2.659 m), un cim força significatiu que mai havia pujat. Per aquest costat és prou bonic, però si es mira des dels estanys de Baciver, és un cim realment formidable. La pujada és molt dreta, primer en direcció al coll que el separa del pic d'Escòrnacrabes i després buscant els millors passos cap al cim. Hi ha alguna fita i restes de pas. El pendent és considerable i hi ha un pas exposat prop del cim, en un moment on el rastre fa un flanqueig en terreny herbós.
El cim és feréstec i recomanable. Al meu davant hi tinc l'Escòrnacrabes (2.613 m) —que al mapa de l'Alpina es diu Tuc des Arcoïls—. En qualsevol cas, és el primer cim de la cresta d'Escòrnacrabes que arriba fins el Cap de Vaquèira. Baixo amb precaució del Tuc de la Llança. A la baixada, els tres o quatre passos de flanqueig a l'herba em resulten una mica desagradables, per la seva exposició, i penso si no fóra millor pujar i baixar directament al cim per la cresta de roca, molt més franca. En tot cas, baixo fins el coll i remunto l'Escòrnacrabes.
En un no-res sóc dalt i em miro la cresta. Sembla que no té dificultat i penso que la continuació lògica de l'excursió seria arribar fins el Cap de Vaquèira. Però el vent, que encara s'ha reforçat, m'ho desaconsella, perquè em costa mantenir l'equilibri al cim de l'Escòrnacrabes. M'arrecero amb unes pedres per menjar quatre galetes.
Per acabar, només em cal baixar per alguna de les pistes d'esquí d'aquesta zona, i no puc evitar un plany pel temps i l'esforç que em caldrà esmerçar —comparats amb la rapidesa i la facilitat d'un descens amb esquís!
 |
| L'altiu Tuc de la Llança, vist des de l'Escòrnacrabes |
Fotografies. Track.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada