Vaig visitar aquesta vall fa uns dies i vaig quedar-ne enamorat. Els tons de la tardor dauraven l'herba i omplien de color els boscos. El dia era molt gris, però hi havia una llum d'aquelles que encara fan més punyents els colors.
Vaig sortir del fons de la vall de Boí amb la primeríssima llum del dia. El camí comença uns metres abans de la planta embotelladora d'aigua de Boí, en un lloc on hi ha una palanca que creua el torrent. Eren uns dies en què els pastors estaven baixant els ramats i, per això mateix, el camí estava molt fressat. El pendent, per dins del bosc que cobreix la part més baixa de la vall, és fort, però ben aviat s'arriba a la pleta on hi ha la cabana.
Com que no coneixia la vall, anava una mica amb la intenció de «fer vistes». Sobre el mapa, l'excursió més ferma i la més completa sembla que ha de ser la volta total al circ, començant amb el pic de l'Aüt i acabant al coll de Senet, o més enllà encara. Però no tenia referències de les possibles dificultats. De fet, a l'inici de l'excursió vaig coincidir amb una altre excursionista que anava precisament a fer aquesta volta, o sigui que la volta és factible, però jo crec que no és fàcil.
D'entrada, doncs, vaig anar cap a l'Aüt. És un cim molt aeri, extraordinàriament aeri. La pujada pel barranc de Comaminyana és força dreta, però relativament normal. Ara bé, just en el moment que treus el cap a l'estret cim tens, per l'altra banda, una caiguda directa a Erill da Vall —que es troba 1.250 m més avall—. El desnivell i el pendent són extraordinaris i he de dir que l'Aüt és una de les talaies més meravelloses que he trobat mai al Pirineu!
Des del cim es veu ben bé l'estreta cresta que l'uneix amb el cim de Comaminyana (2.628 m), el meu proper objectiu. Crec que aquesta cresta no és fàcil. En tot cas, només començar ja em vaig trobar amb un ressalt aeri i exposat que calia desgrimpar i que no em va oferir la mínima confiança. Més endavant, encara s'intuïa que hi hauria més ressalts com aquest, o pitjors. M'ho vaig estar mirant una estona... i vaig desistir.
Però no vaig renunciar al cim! Vaig baixar de l'Aüt fins el fons de la coma i vaig començar a remuntar les pales del coll del Mont i, finalment, vaig coronar el Comaminyana.
Des d'aquest segon cim vaig tenir una vista magnífica, que complementava molt bé la vista des de l'Aüt. En primer lloc, vaig adonar-me que havia fet molt bé de renunciar a la cresta perquè, encara que m'hagués atrevit a baixar el primer ressalt exposat, més endavant n'hi ha un altre que sembla que exigeixi un ràpel (a no ser que hi hagi algun «truc» que permeti desgrimpar-lo). D'altra banda, la continuació de la cresta cap el Pic d'Obacs, Pic del Clot de l'Espòs, etc. tampoc no es veia del tot fàcil.
El panorama, a tota la volta de l'horitzó, és immens, extraordinari. Molts dels nostres cims més estimats s'ofereixen a la nostra vista. En vull destacar un. És un gran cim, un cim que no he pujat, un cim que s'alça a menys de cinquanta metres de l'arbitrària ratlla dels tres mil: el Tuc de la Tallada que, vist des del Comaminyana, et convida a visitar-lo!
La pujada al Comaminyana em va donar, a més un panorama complementari, la possibilitat de baixar pels clots de Bertillo i tenir, d'aquesta manera, una coneixença més àmplia d'aquesta vall tan bonica.
Si puc, hi tornaré. Si podeu, aneu-hi. I si podeu, si teniu més seguretat en vosaltres mateixos de la que ara tinc jo, feu tota la cresta, d'una punta a l'altra del circ.
Fotografies. Track.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada