Puigllançada per la bauma de Pregonetes

La cinglera on hi ha la Bauma de Pregonetes

La cara sud del Puigllançada és molt interessant i poc coneguda. Per això mateix, pot ser interessant publicar un itinerari poc divulgat que he fet aquest cap de setmana, a partir d'una idea i d'un track que m'ha passat en Lluís Arrondo, de l'Associació Excursionista Lillet.

Resulta que l'AEL —entre altres activitats— organitza cada any una caminada per racons poc habituals de l'entorn de la Pobla. La XXIV Caminada, la de l'any 2011, seguia uns camins poc marcats que passaven per una bauma ben interessant i força desconeguda. Quan vaig conèixer l'existència d'aquest itinerari, de seguida vaig pensar en combinar-lo amb l'ascensió del Puigllançada per la banda del Pla d'Erols i les Tortes. N'ha sortit una excursió molt recomanable, d'un interès excursionista notable. Cal dir, però, que la major part de l'excursió que descric es fa sense camí, o només amb una resta de camí precària.

Estem en uns dies en que el temps està dominat per un fort anticicló i la inversió tèrmica és brutal. Fa goig anar a l'alta muntanya per gaudir d'uns paisatges netíssims i d'una temperatura molt agradable, força més càlida de la que hi ha als fons de les valls.

He sortit del Clot del Moro amb les primeres llums —l'excursió és llarga i el dia és curt— i he començat enfilant-me fent dreceres a través d'una pista forestal que ara mateix arriba fins l'indret on hi ha les restes de les cases de la Perera.  Aquest edificis enrunats, envoltats per la vegetació, tenen un aspecte sinistre i misteriós. A partir d'aquest punt el camí està molt poc marcat i cal anar buscant el millor pas entre els arbusts fins arribar a un magnífic mirador sobre la fondalada del Clot del Moro. Es tracta, precisament, de la banda rocosa on hi ha la Bauma de Pregonetes (vegeu la fotografia superior). Aquí cal baixar un a mica a sota de la cinglera i arribar a l'interior de la bauma. Un cop haguem visitat la bauma pujarem a la seva "teulada" i seguirem el camí en direcció als Planassos. Aquí el camí és força complicat.

La Bauma Roja

A partir dels Planassos el camí va millorant i en un no-res em planto al Coll de la Casa Nova —mou-cents metres per sota del cim del Puigllançada. Ara cal anar pujant i pujant pels lloms interminables del Torrent de les Tortes, en un ambient de solitària bellesa i de panorames dilatats. Quan sóc al cim, no fa un alè d'aire i puc estar-m'hi una bona estona prenent el sol sense necessitat d'abrigar-me gens. Lluny, veig com a puntets els esquiadors de la Masella i la Molina. El Pedraforca i la silueta de Montserrat presideixen l'escena, però tot el que es veu, del Cadí al Taga i més enllà és d'una immensa bellesa.

Baixo en direcció a ponent, esquivant alguna congesta, fins a trobar el GR-4 que m'ha de dur al Pla d'Erols després d'un magnífic flanqueig de la cara sud del Puigllançada —passant per la Bauma Roja i els prats de la Pardinella de Gavarrós.

Quan arribo al Coll Roig ja entro a l'ombra. Ara em cal baixar la vall de la Molina fins l'antiga fàbrica de ciment. Podria fer-ho seguint la pista, però el trac que m'han passat els amics de l'AEL indica un camí que evita la pista per l'interior del Clot de la Fageda. És molt bonic —i a la tardor encara ho deu ser més.

Arribo al cotxe prop de nou hores després d'haver-ne sortit. Estic molt satisfet d'aquesta bonica excursió i d'haver conegut nous camins i nous indrets.

Fotografies. Track

Rasos de Tubau

Crec que no havia tornat als Rasos de Tubau des d'aquell llunyà 1979 que vaig fer la travessia de Ripoll a la Pobla de Lillet. En aquella ocasió, el primer dia vam anar amb tren fins a Ripoll i d'allà vam pujar als Rasos per can Bufatals, l'Auró i les Ajagudes. Després, vam baixar a la masia de Tubau on vam demanar per dormir a la pallissa. L'endemà: Sant Jaume de Frontanyà, Creu Malosa, Faig-i-branca, Puig Lluent i Sant Romà de la Clusa, on novament els demanem que ens deixin dormir a la pallissa. El tercer dia, pel Catllaràs i Falgars, arribem a la Pobla, on agafem l'autobús per tornar a casa. Així era l'excursionisme en aquells temps.

L'excursió d'ara ha estat una matinal, en un dia d'una lluminositat extrema. Pujo amb cotxe fins a Puigbò. Vaig a la collada de Puigbò, baixo a la font Calenta, pujo pels boscos de la Rabassa fins el collet dels Camps i acabo a les restes de l'esglesiola de Sant Marc d'Estiula. Aquí comença el llarg i magnífic recorregut de carena amb extraordinàries vistes aèries sobre els territoris i les muntanyes d'aquesta zona entr el Ripollès i el Berguedà. Sovint, hi ha algun balcó espectacular sobre la baga de Puigbò i les formidables masies que hi a l'obaga de la serra de Tubau: Puigbò, Palomera, les Muntades, l'Aionet, el Boix...

Dubto entre baixar pel grau de Llet o seguir la carena per l'Estimbador fins les Baumes. Em decideixo per aquesta segona opció.  D'aquesta manera, he resseguit la carena completa.

La tornada per l'obaga és força freda. La jornada ha estat magnífica.

Fotografies. Track

Camins clàssics

Havia caigut una nevada que seria força efímera però que, de moment, ho havia cobert tot amb una bonica capa blanca. He pujat a Santa Fe per seguir uns camins clàssics: Pujar a les Agudes i al Turó de l'Home.

De Santa Fe segueixo la riera de Passavets (blanca i glaçada)  i, després de la font de Passavets, m'enfilo a Les Agudes pel Briançó. Trepitjo neu tota l'estona i he de vigilar de no relliscar. Al cim hi estic completament sol i el paisatge és meravellós a tota la volta completa de l'horitzó. Destaca la visió del Canigó, que sembla que estigui ple a vessar de neu nova. A mida que vaig anant cap el Turó de l'Home vaig veient com a trot el vessant per on he pujat, la neu està desapareixent ràpidament. Malgrat tot, la temperatura és freda.

Del Turó de l'Home baixo cap a la Fageda Gran, que és ben obaga i segueix amb la neu intacta. Tot és extraordinàriament bonic.

Fotografies. Track

Matagalls per la Baga Gran

Ara que ha arribat el fred, ve de gust anar a la banda nord del Montseny, als boscos de Viladrau que s'enfilen fins la carena del Matagalls.

He sortit de la vora del castanyer de les nou branques. Al costat de Ca l'Alemany he deixat la pista del Pujol i a l'esquerra, m'he anat enfilant cal el torrent de la Gémena i el torrent de Coll Pregon. He passat per la font de Mosquits i he arribat, després d'una pujada dreta i magnífica —entre castanyers, fajos i algun avet— al coll Pregon.

A dalt el Matagalls hi bufava un aire força fred i el Pirineu es veia cobert per una important capa de neu nova, que semblava força gruixuda. Per l'altra banda, el mar lluïa amb força. L'aire era molt net. La nau montserratina destacava molt.

A la baixada, volia seguir un camí bonic i salvatge que coneixia d'una altra vegada, fa una anys. Em refereixo al camí —i rastre— que discorre per l'obaga del Turó Gros del Pujol i passa per l'excel·lent mirador de la Goitadora, camí de les Rossoles del Pujol. Aquest camí m'ha dut al corral del Pujol i, pel Pujol de la Muntanya, he tornat al punt d'inici.

Boscos meravellosos, panorames immensos i netíssims, desnivell i camins ferms: una matinal esplèndida!

Fotografies. Track

Un bell circuit al Rasos

"Em faltava" el Cogulló d'Estela i hi he anat avui. El circuit que he fet ha estat aquest:

He sortit d'Espinalbet i he enfilat directe cap el Coll d'Estela. De fet, ara crec que és molt més bonica la pujada passant per Corbera, però avui he volgut provar la ruta més directa. La panoràmica des del cim no cal que l'expliqui, perquè és extraordinària i ben coneguda. Però jo mai no m'havia enfilat al Cogulló d'Estela.

Tot seguit, he anat cap el Roc d'Uró o d'Auró, que és el cim bessó del Cogulló i també és magnífic. D'allà, he seguit cap el cap de la serra, allà on hi ha les antenes. He anat baixant pel bosc en direcció a la coma dels Anyells. He passat pels Porxos i he baixat cap a Castellar. Per tornar al punt d'inici només em calia travessar el Pla de Campllong.

Ha estat una matinal excel·lent, amb uns panorames de primer ordre.

Fotografies. Track

Salòria per Virós

No se sentia cap soroll. Els ramats ja no hi eren, no hi havia cap cursa, ni boletaires, ni turistes. El silenci era absolut —només una mica de vent, de tant en tant, el toc-toc d'un picasoques, el vol de les aus. Els isards —o cabirols, que no sóc prou expert per distingir-los— es creuaven constantment al meu pas i m'observaven tota l'estona.

He pujat el Salòria en un dia quiet i lluminós. Hi he anat per la banda del bosc de Virós. Feia temps que em preguntava quin seria el millor itinerari per pujar aquest cim característic —que mai no havia pujat— i finalment he entès que, de fet, per conèixer bé el Salòria s'hi ha d'anar tres o quatre vegades, explorant cada vegada un dels seus vessants. He començat, doncs, per Virós. És una gran excursió, de panorames immensos i grans espais de carena. També és una excursió que, sense ser exactament una passejada, no és gaire exigent i permet gaudir a pleret dels paisatges que s'obren a tota la volta de l'horitzó.

Començo a caminar una mica més amunt del refugi de Gall Fer i remunto pel dret el màgic bosc de Virós, fins enllaçar amb el camí que vaig seguir, de baixada, el dia que vaig fer el Pic de Màniga. Arribo a la carena i la sensació d'espai immens és molt forta. Seguint aquesta carena, pujo diversos lloms i turons —com el Covil— i veig sempre la silueta cònica del Salòria, que es presenta potent i ferm. Hi ha alguna mica de neu, molt poca cosa. No em canso de contemplar tot el que tinc al meu voltant. La Pica està ben blanca. El Monteixo es fa constantment present. Vaig donant nom a tots els cims i a totes les valls. Em fixo en el Lavans, que no he pujat.

Faig cim i la tornada l'he de fer més o menys pel mateix itinerari de l'anada. Diada de gran plaer.

Fotografies. Track.

La vall d'Estaon

Aquest any sense tardor també ha estat un any sense colors de tardor —o amb unes tonalitats pobres i escasses. Però també hi ha racons ben bonics, encara que no arribin a l'excel·lència d'altres anys. Per exemple, la vall d'Estaon, on vaig anar en un dia net i lluminós de Tots Sants.

Vàrem fer la magnífica passejada d'Estaon fins les bordes de Nibrós —indret màgic que ja havia visitat en una excursió anterior— i vam poder meravellar-nos amb les arbredes que hi ha al llarg d'aquesta vall, que presentaven uns colors ben bonics, principalment els de les obagues.  

Fotografies.

Pic de Màniga per Virós

El Pic de Màniga (2.517m) és un d'aquells cims secundaris i poc coneguts que, ara que hi he anat, ha superat amb escreix les meves expectatives. És un cim molt bonic, un mirador excepcional i és també un cim molt més potent del que pot semblar vist des del sud.

He fet una ruta circular pel vessant nord —des del refugi de Gall Fer— en un dia de setembre en que l'aire era clar i transparent. Aquesta ruta combina diversos al·licients. D'una banda, els extraordinaris boscos de Virós; després, la ferma cresta oest; a continuació, el sorprenent Forat de les Cigales; i finalment, el mateix cim, amb una panoràmica del bo i millor, en tota la volta de l'horitzó.

Excursió matinal senzilla i molt satisfactòria, amb un cim ben recomanable.

Fotografies. Track.

Tosa d'Alp per les Muntanyetes

La cara sud de la Tosa és un meravellós laberint d'agulles, cingleres, canals i tarteres. Sembla inaccessible. Fa molts anys hi vaig anar amb en Josep Llinares i no ens en vam sortir: vam acabar pujant per la penosa canal de la Foradada. L'any passat, a l'excel·lent blog engarrista.com hi va aparèixer una descripció d'un  itinerari factible que remunta aquesta zona que es coneix com les Muntanyetes. En vaig prendre nota i avui, finalment, hi he pogut anar.

L'itinerari, vist de lluny, no és gens evident. Resulta que hi ha dues canals principals, una més oriental que queda tallada per dalt i una altra més occidental que queda tallada per baix. El que cal fer és començar per la canal més oriental i, aleshores, saltar a la canal occidental que ja té continuïtat fins dalt.

L'ambient és formidable i la pujada és dura. És una excursió per als que estimen les visions sobre el buit.

He sortit de la zona del mirador dels Orris, des d'on comença una pista cap a la Pleta dels Xais. A partir d'aquí, amb prou feines hi ha un rastre de camí, amb alguna marca de pintura vermella —molt gastada—, que es segueix amb alguna dificultat per l'excés de vegetació. Vaig notant que estic entrant en una raconada secreta i salvatge. Les cingleres em van envoltant. Quan arribo a la primera canal deixo el rastre de camí i m'enfilo amunt fins que, ben aviat, arribo al punt clau de la ruta, en que cal fer una mica de grimpada a l'esquerra.

A continuació, arribo al cim d'una de les agulles que havia vist des de baix. El paisatge és fenomenal! Un ramat d'isards em mira amb estranyesa. Segueixo pujant per la dreta canal, superant unes antigues mines, fins que surto als plans (relatius) que hi ha sota el cim. Acabo d'arribar fins dalt la Tosa. El dia és immensament lluminós.

Torno per la ruta tradicional de la collada de Comafloriu. Crec que aquesta excepcional ruta que he fet és l'única manera possible de superar aquestes cingleres.

Fotografies. Track.

Pics de Turguilha i Colatx

Espais immensos, cascades, engorjats, llacs innumerables, solituds absolutes, cims i crestes, panorames grandiosos. Això i moltes altres coses he trobat en aquesta excursió llarga i memorable a la regió de Romedo, al capdamunt de la Vall de Cardós.

Em poso a caminar a punta de dia a l'aparcament de la presa de Montalto, passo pel pla de Boavi i emprenc la pujada pel barranc de Romedo. Aquesta pujada em feia molta il·lusió perquè, dels tres barrancs que conflueixen a Boavi —Romedo, Broate i Sellente— el de Romedo és el que no coneixia. Trec el cap al forat de la Mena i vaig gaudint a cada pas que faig. El sol em toca quan finalment arribo a l'estany de Romedo de baix.

Fa un dia magnífic i aquesta conca lacustre és una meravella. Vaig remuntant la coma de Guiló i més endavant em decanto a l'esquerra cap els estanys de Guiló. Com que aquesta zona és força planera i el camí està poc fressat, la marxa es fa relativament lenta. Aviat veig el meu primer objectiu: el Pic de Turguilha, al qual hi pujo sense cap dificultat especial. Des del cim, em sorprèn la visió de les parets dels cims que cauen vertiginosos sobre el capdamunt de la vall d'Ars. En particular, el Pic de Guiló té un aspecte formidable!

Segueixo la carena cap a ponent, en direcció al coll de Turguilha. Al meu davant hi tinc la cresta oriental del Pic de Colatx, que decideixo evitar. N'hi ha prou amb flanquejar una mica per sota del pic i pujar al capdamunt amb facilitat per l'aresta SW. Tot és molt bonic!

Del Pic vaig cap el port de Colatx i aquí m'equivoco perquè la millor baixada és precisament pel lloc on he pujat. Del port baixo cap a l'estany de Colatx pel dret, sortejant les barreres de roca que hi ha. No hi ha cap dificultat important, però tampoc no hi ha camí i l'herba —potser per efecte de l'any de tanta pluja que hem tingut— és molt atapeïda. La progressió es fa lenta i encara em queda molt camí fins arribar a baix de tot.

Passo pel bonic estany de Senó i pel de Romedo de Dalt. Aleshores, em cal remuntar una mica per saltar al vessant de Canalada. Quan sóc al collet, quedo una estona embadalit mirant el barranc i la coma de Salibarri que em queden totalment de cara i són impressionants. Em faig el propòsit de recórrer aquesta valleta salvatge, així que pugui...

Quan finalment arribo a la presa de Montalto —enormement satisfet, no cal dir-ho— m'adono que fa més de deu hores que he començat l'excursió. És una excursió més llarga del que jo em pensava. Llarga i meravellosa.

Una altra cosa que m'ha sorprès d'aquesta excursió és que o bé he anat sense camí —seguint, com a molt, unes fites— o he passat per uns caminets molt precaris i molt poc fressats. No he trobat cap rètol indicador i ben poques marques de pintura. A mi tot això ja m'agrada, però no m'ho esperava.

Fotografies. Track.

Pic de Guerossos

Una ascensió bonica en un dia magnífic, i aquesta vegada no vaig sol sinó que m'acompanya el meu fill. Es tracta del Pic de Guerossos, a Certascan.

Arribem a la Presa de Montalto a les set del matí i marxem cap el pla de la Borda. El termòmetre marc ava 5 graus, però sabem que, quan surti el sol, tindrem un dia calorós i sense ni un núvol.

Al pla de la Borda, sense voler-ho, ens fiquem al que deu ser el camí antic, que puja a la pleta de Llurri anant arran del barranc. No ens en penedim, perquè és un camí ben bonic. Es puja molt bé, amb la fresca del matí. A l'altra banda de la vall tenim els misteriosos vessants de Rovinets i el "secret" Pic de Becero (que no crec que rebi gaires visites al cap de l'any...). Les llums són extraordinàries. Ens toca el sol poc abans d'arribar al refugi de Certascan, on ens aturem uns instants.

La pujada cap el pic és força agradable. Un cop dalt, la vista a tota la volta de l'horitzó és extraordinària. Si mirem cap avall, cap a la Ribereta de Guerossos, el paisatge és també magnífic.

Teníem pensat tornar per la bonica valleta dels Estanyosos, que es veu enfonsada cap a migdia. Els pendents són molt drets i plens d'herba —perill!— i la baixada directa cap a la collada de Naorte ens sembla poc franca. És molt millor seguir en direcció cap el Pic de Gueron i anar buscant el millor pas fins que arribem als estanys.

Quan som als Estanyosos ens succeeix un incident curiós: Hi ha un grup de cavalls que s'interessen molt per nosaltres: se'ns acosten a tocar amb una gran insistència i ens segueixen. De vegades, ens arriben a envoltar i pràcticament ens toquen amb els musells. No m'havia passat mai.

De la collada baixem fins l'estany de Naorte —que és d'una gran bellesa— i seguim fins l'estany del Closell. Estem molt contents, però ara ens toca baixar fins la presa de Montalto i aquesta última part de l'excursió resulta força desagradable.

Al mapa de l'Alpina hi ha marcat un camí que permetria fer aquesta baixada, però aquest camí no existeix. No ho entenc. El busquem i puc dir, amb gran convenciment, que aquest camí —que seria lògic, natural i útil— no hi és. Per tant, no tenim altre remei sinó seguir els prop de 8 kilòmetres de pista absurda, plena de ziga-zagues, que va baixant lentament cap a Montalto. La calor és molt forta. Aquesta última part de l'excursió és una taca negra en un dia magnífic.

Fotografies. Track.

Nariolo i Dellui

El pic de Nariolo és un mirador extraordinari, per la seva posició central i enlairada a la regió de Sant Maurici i Aigües Tortes. És un cim amable, d'ascensió senzilla i agradable. Potser la millor ruta és la que vaig fer l'altre dia, pujant pel circ de Cogomella i tornant per la vora de l'estany Tort.

Ara hi ha un telefèric que puja a estany Gento a les set del matí —molt bona hora per fer excursions per aquesta regió. Només érem tres clients i mitja dotzena —o més— d'operaris. quan a les set ens esfilàvem, amb la calmada velocitat d'aquest telefèric, fins la vora de l'estany Gento. No feia gens de fresca però, afortunadament, el dia semblava que seria diàfan.

El camí d'estany Gento a la collada de Font Sobirana és una meravella i, quan treus el cap a la la collada, la visió sobre la coma de l'estany Tapat és magnífica. Tota aquesta vall m'era desconeguda. De tots els cims que veia, només havia visitat els dos pics del Pessó —cap més.

Remunto la vall i passo per la vora de l'estany de Morera, el de Renui i el de Reguera. L'entorn és molt bonic! Tinc el Nariolo (2.856 m) al meu davant i m'hi enfilo tranquil·lament.

Ja he dit que es tracta d'un mirador de gran qualitat. M'assec al cimal i vaig resseguint, un a un, els cims coneguts. N'hi ha moltíssims. Com tantes altres vegades, la sensació de solitud i de pau —de benestar— és immensa.

Després d'uns instants de contemplació beatífica, segueixo la carena en direcció nord, cap al Pic de Dellui. És una carena estreta i rocosa, gairebé una cresta, molt bonica. Baixo fins un coll i remunto sense pressa el Pic de Dellui (2.800 m). La vista és similar, també excel·lent. Em fixo en el pic de Tort, que des d'aquest costat es veu magnífic i també en un cim de 2.878 m, sense nom, a l'est del Morto, molt atractiu. A l'esquerra del Subenuix treu el cap el Pic Inferior de Subenuix, que no he pujat mai i que em sembla que ha de ser una gran muntanya.

Baixo cap a la collada de Dellui per on passa el malmès camí d'un d'aquests circuits turístics i de competició que sempre intento evitar. La solitud s'ha acabat i el que era un lleu rastre s'ha convertit en una sèrie de camins paral·lels —fins a cinc o sis— erosionats pel pas de les masses. El paisatge, però, segueix essent magnífic. A les tres sóc altre cop a l'estany Gento.

Fotografies. Track.

Montarenyo de Boldís

Una muntanya de gran bellesa que m'ha permès conèixer indrets extraordinaris: el Montarenyo de Boldís (2.593 m).

El circuit que he fet comença a l'enlairat poble de Boldís Sobirà i, per les bordes de Folguero i el barranc de Conques, s'enlaira dretíssim fins assolir els increïbles Plaus de Boldís.

Aquesta pujada està descrita a la guia d'en Francesc Xavier Gregori i el seu inici està indicat amb un pal i un rètol. Però no hi ha camí i tota la ruta és salvatge, dura, molt incòmoda. Com a contrapartida, travessa llocs de gran bellesa i llocs que donen una certa sensació de natura immaculada i primigènia. Vaig haver d'esforçar-me de valent en aquest ingrat terreny d'aventura, però l'arribada a l'estany d'Estanilles va compensar amb escreix tots els meus treballs.

L'estany d'Estanilles —i, encara més l'estany superior d'Estanilles que en alguns mapes s'anomena estany de Montarenyo— és una raconada excepcional. A més, les característiques d'aquest any de tanta pluja i també l'esforç que em va caldre per arribar-hi, fan que quan vaig finalment assolir aquest replà verdíssim, tingués una intensa sensació de pau.

L'estany estava ple de truites. A un costat, el groc del bàlec era rabiós. A l'altre costat, el vermell dels nerets no es quedava enrere. A partir d'aquest punt, l'excursió es fa més amable.

L'arribada als Plaus de Boldís és espectacular pel contrast entre la seva immensa esplanada i els pendents tan drets que acabem de superar.  A dos quarts d'onze sóc al Cap de Montarenyo i faig un breu descans. Baixo a la collada de la Ribera i entro a la meravellosa Ribera de Boldís. A partir de la cabana de la Ribera, el camí es converteix en un rastre de cabres, minúscul i de molt mal pas. És molt bonic, però es fa llarg. El pendent de l'obaga de Castellassos és tan pronunciat que sembla que vegis el fons de la vall a vol d'ocell.

Quan arribo a la borda de Castell agafo el fantàstic camí que ja he descrit en un altre article d'aquest bloc.  Arribo a Boldís Sobirà a dos quarts de tres i encara tinc temps d'anar-me a entaular a una fonda de Tavascan.

Excursió sublim.

Fotografies. Track.

Trinca a Mainera

Surto del Clot de la Mainera en direcció cap el Clot de Montorroio i m'enfilo fins el cim del Montorroio (2.861 m). La pujada és monòtona, però la llum del matí la fa més interessant. Quan arribo al cim, no m'hi entretinc gens perquè vull fer tres cims (una trinca) d'aquesta vall: El Pic de Pala Pedregosa i el Pic de la Mainera.

La baixada del Montorroio a la collada de Coma d'Espòs és ben bonica. Des d'aquest punt, la Pala Pedregosa es veu ben ferma, però assequible. Cal esquivar una primera agulla, fer la transició dels esquists al granit i anar pujant més o menys per l'aresta fins un avantcim i, després, fins el cim de Pala Pedregosa (2.881 m) —un cim relativament oblidat però altiu i substancial.

El dia no és massa clar, però el paisatge no em pot deixar indiferent. Aquest cim no l'havia pujat mai abans i, quan hi arribo, puc saludar tots els vells coneguts que treuen el cap per la banda nord, començant pel majestàtic Peguera, que ens ofereix la seva silueta més esvelta. No puc evitar una certa enyorança quan penso en aquell llunyà estiu del 1971 quan vaig descobrir la muntanya precisament en aquesta banda del món, pujant els dos Saburó, el Peguera, el Monastero, el Fonguero, el Pui de Linya, el Muntanyó... en deu dies inoblidables.

Al meu davant hi tinc la punta principal del Pic de la Mainera, que també voldria pujar avui mateix. Com que la cresta que l'uneix al cim on sóc és massa complicada, retorno a la collada de Coma d'Espòs i baixo fins el Clot Gran de Mainera. Aleshores, remunto amb paciència els 450 metres fins el Pic de la Mainera (2.904 m). Ja he fet la trinca! La solitud és total!

Recordo que, en aquell llunyà 1971 també vàrem pujar el pic de la Mainera, però crec que en aquella ocasió vam fer la punta més oriental i no pas el cim principal on sóc avui que, per tant, no havia pujat mai. La baixada pel clot de lo Ribell em fa recordar una acampada sobre la neu, amb esquís, en aquesta mateixa zona, l'any 1975.

En conjunt, una excursió molt bonica, en un ambient d'absoluta pau i solitud, amb tres cims que em deixen ben satisfet. Només la infame pista que m'ha dut fins el clot de la Mainera, de manera motoritzada, ha llevat una mica d'encant al projecte.

Fotografies. Track.

Moixeró per la Canal Llarga

Feia temps que me la mirava i estava convençut que s'hi podia pujar sense trobar-hi cap obstacle insuperable. Finalment, engarrista.com va penjar-ne el trac i Gatsaule també el segueix. Ara hi he anat jo i he fet realitat un vell projecte.

Es tracta de la Canal Llarga, una lleixa inclinada de vegetació entre dues cingleres imponents, a la cara sud del Moixeró, entre la canal de la Serp i les canals del Goter. No hi ha camí gens ni mica, només alguna fita escadussera molt de tant en tant, que no serveix de gran cosa però reconforta una mica. La progressió és lenta i la ruta només és apta per als que tinguin un cert esperit d'aventura.

Mentre fèiem camí cap el Moixeró, amb la meva filla, jo intentava fer-li entendre la distància i la dificultat a que es trobava el Moixeró a primers dels setanta, quan va esdevenir la meva primera muntanya mítica. Era impossible d'explicar, perquè avui tot s'ha trivialitzat tant que aquelles sensacions ja no són possibles. Però... pujant la Canal Llarga sí que alguna cosa vaig poder comunicar-li a la meva filla, perquè li vaig explicar que, en aquella època, la canal de la Serp es trobava en unes condicions semblants a com es troba ara la Canal Llarga. De fet, tampoc no es pot comparar, perquè aleshores no hi havia ni gps ni Internet ni telèfons mòbils ni mapes fiables i la informació que teníem era mínima.

Feu-ne via d'anar al Moixeró a conèixer la Canal Llarga, perquè ben aviat hi haurà un camí marcat i l'ascensió serà banal...

Estic molt content d'haver completat, amb aquesta ruta per la Canal Llarga, el que són les vies principals de la banda oest de la muralla sud del Moixeró: Pendís, canals d'en  Guitart, canals del Goter,  canal Llarga i canal de la Serp (algunes vies ja les havia fet en les meves èpoques ancestrals...). Encara hi tinc un parell o tres de temes pendents, però les coses principals ja estan fetes. Ara m'interessa el costat de llevant...

L'excursió —preciosa— va anar així. Sortim força d'hora del Pontarró, en un dia molt calorós. Passem pel costat de Gréixer —quins records!— i seguim el camí cap el Roc d'en Piula, amb alguna drecera. Més amunt, seguint els tracs que he anomenat més amunt, ens enfilem pel dret cap a la Canal Llarga. El pendent és fort i la ruta està plena de vegetació que dificulta i alenteix força la marxa. Finalment, anem a topar amb les poderoses parets de la Mena d'Or, que ja no deixarem. En contra del que jo em pensava, la canal no té cap dificultat, ni dóna sensacions aèries. Però la vegetació sí que és molesta. Quan s'acaba la canal, arriben en un collet a l'esquerra i, flanquejant la dreta coma, en un no-res som a la carena.

Aquí ens trobem el camí que, per la massificació d'un d'aquests circuits turístics que ara s'han inventat, és una desferra. Ens creuem amb força gent. No puc evitar de pensar: "Com ens hem equivocat amb aquests circuits!" i també "com ens en penedirem quan ens caigui la bena dels ulls!" Autopistes de muntanya, circuits turístics, massificacions, la muntanya com a estadi de competició... Aquesta és l'esquifida muntanya que deixarem als nostres fills. [Ja em perdonareu, però no veig massa diferència entre els hotels amb accés privatiu a la platja que semblaven la cosa més natural a la Costa Brava de fa cinquanta anys i aquests circuits que es munten ara amb l'objectiu de rendibilitzar uns establiments hotelers que encara s'anomenen "refugis".]

La baixada la fem per les canals del Goter i Cabrera. Passem pel Roc Negre i el coll d'Escriu. Arribem al cotxe pel camí del Clot de Lavaiol.


Fotografies. Track.

El barranc de Roca Gran

La senyera em va donar la pista per poder arribar a fer aquesta excursió extraordinària.

Fa un parell o tres de setmanes, des del poble de Baro vaig adonar-me d'una senyera que hi havia al cim d'una roca que, pel que jo creia, era pràcticament inaccessible. Ho creia perquè més d'unes quantes vegades m'havia barallat amb aquests barrancs  de l'obaga de la serra de Bovet. Però els camins antics estaven perduts i els llocs eren inaccessibles i, per això mateix, cobejables.  Però si hi havia una bandera, potser això volia dir que hi havia un camí recuperat...

La senyera està col·locada a les ruïnes del que fou l'ermita de Serenyà, penjada en una roca sobre la Noguera, a l'alçada d'Arcalís. Vaig començar a buscar per Internet i en Pere RV, usuari de wikiloc, em va donar el trac que em va permetre fer una excursió que feia molt de temps que em delia per fer.

Es tracta de visitar el barranc de Roca Gran, un indret salvatge i extraordinari —potser un dels secrets més ben guardats del Pallars. Aquest barranc, tots l'hem vist mil vegades, des de la carretera de Gerri a Sort, però diria que som pocs els que ens hi hem endinsat.

L'excursió que vaig fer va consistir en seguir un antic camí que unia Arcalís amb Malmercat passant per l'ermita de Serenyà i entrant fins el fons del barranc de Roca Gran.

La primera part del camí —d'Arcalís a Serenyà— està indicada i assenyalada, però el camí està molt poc fressat i és molt bonic. Em va permetre tenir unes visions inèdites d'aquest país, en un moment en que la vegetació està sadollada d'aigua i és ufanosa i exuberant.

Però l'autèntica «aventura» comença precisament a Serenyà. A partir d'aquí el camí està molt esborrat i el pas està constantment barrat per molts grans arbres caiguts. La progressió és lenta i complicada. El dia que jo hi vaig anar, just després de tot un dia de pluja, la vegetació estava plena d'aigua i caminar per aquest camí precari era com anar d'excursió sota una dutxa.

En algun moment del camí, pots adonat-te que realment estàs seguint un important camí antic. Per la resta, cal anar seguint el trac i, molt de tant en tant, alguna marca de pintura verda en algun tronc. Vaig passat també per una zona on hi havia una gran esllavissada de blocs molt grossos i arbres trencats, que semblava força recent. Tot era salvatge i solitari.

El millor moment de l'excursió és quan vas endinsant-te en el barranc i, de sobte, en un revolt, veus els salts d'aigua que surten a la fotografia de més amunt. Aleshores, el «camí» va entrant cap el barranc. Just abans de creuar-lo, hi ha unes marques verdes que sembla que indiquin un rastre que s'enfila recte amunt, sempre pel costat esquerre del torrent. En Pere RV m'informa que aquest rastre permet assolir un camí superior que també travessa el barranc, però a més alçada. Un dia hi aniré i ho explicaré en aquest bloc.

 Fotografies. Track.

La Serra Cavallera per la banda de Camprodon

Finalment he pogut conèixer la banda més oriental de la Serra Cavallera, la que cau sobre Camprodon i que tanca per migdia la vall d'Abella i Espinalba.

Hi he anat en un dia de forta calor, mitigada pel vent que refrescava la llarga carena de la Serra. L'itinerari és magnífic. Surto de Camprodon tan d'hora com puc —a quarts de vuit—i agafo el camí de la Serra Cavallera que s'enfila amb ganes, sempre pel fil de la carena, cap a Roques Blanques i Collsalarca, fins arribar al punt culminant que és el Puig del Pla de les Pasteres. La vegetació té una exuberància immensa, en aquest any de pluges i nevades. De vegades, les herbes m'arriben ben bé fins els genolls i constantment vaig trobant jardins de flors.

La carena és, en alguns punts, ben estreta, i cau vertiginosa cap el costat nord. Els cims del Pirineu encara tenen força neu, però estan encalitjats i no es veuen gaire bé. Aquesta llarga estona de carena —que et fa sentir com si estiguessis suspès a l'espai sobre les valls de Camprodon i Sant Pau de Segúries— és meravellosa. De Camprodon al Coll de Pal hi ha uns vuit kilòmetres —sempre per carena!

Després de passar pel la Pedra dels Tres Bisbes baixo a Coll de Pal i començo una segona etapa de l'excursió, diferent però no pas menys bella. Es tracta d'anar caminant pels prats immensos, suaument ondulats, d'aquesta vall tan verda. Per les Marrades arribo al poble d'Abella. Ara la calor ja és forta. De tota manera, el camí d'Abella a la Roca té molta ombra i vaig anant sense pressa cap a Camprodon, on acabo aquest circuit tan bonic.

Fotografies. Track.

Per les muntanyes d'Hortoneda

Cap de setmana entre maig i juny. Fresca —o ben bé fred— i torb al Pirineu. Decideixo allunyar-me del mal temps i me'n vaig al Pallars Jussà, a la banda d'Hortoneda. Feia una eternitat que no caminava per aquestes zones.

L'itinerari és senzill, fins una mica monòton, però la lluminositat del paisatge és extraordinària. Només la pujada a Hortoneda, a primera hora del matí, amb la lluny força obliqua i el pantà de Sant Antoni ple a vessar, ja tenia un valor immens.

D'Hortoneda m'enfilo —sempre en direcció a migdia— per la carena de la serra del Banyader, fins arribar al Roc de la Feixa, que és una cinglera que cau sobre Herba-Savina. El paisatge, a tota la volta de l'horitzó, és magnífic. Segueixo la carena fins el Pla del Comú i allà em decanto cap a la borda d'Arrufat fins que arribo a la minúscula ermita de Sant Cristòfol (que diuen si és la més petita de Catalunya), on m'aturo a descansar una estona. Mirant cap a llevant, tinc una gran sorpresa perquè, enganxada als cingles dels Rocs del Comeller, hi veig una estranya torre, que no coneixia. Quan torno a casa, busco informació d'aquesta torre de pedra (que no apareix als mapes 25.000 de l'ICC) i aprenc que és la Torre de Perauba. Un dia aniré a mirar-la més de prop.

De l'ermita, segueixo el serrat de Segan —potser el camí més interessant de tot el recorregut— i retorno a Hortoneda. És una excursió matinal curteta i agradable, que compensa pels dilatats paisatges que ens ofereix.


Fotografies. Track.

Jardins de flors a la banda nord del Montcau

La banda nord del Montcau, al Massís de Sant Llorenç, està ple de racons extraordinaris. Avui, a més, estava ple a vessar de flors de tota mena.

Fa dies que no escric en aquest blog i el culpable, una vegada més, és el meu genoll esquerre que, precisament aquest hivern que hem tingut una de les millors temporades de neu dels últims anys, s'ha decidit a fer-me a guitza. Per tal d'apaivagar la seva ira, he fet unes setmanes de repòs i fisioteràpia i avui, finalment, he tornat a la muntanya, amb resultats poc convincents i amb sensació d'inestabilitat.

He fet una matinal al Montcau que us recomano fortament. He sortit del Marquet de la Roca i m'he enfilat al collet del Llor. D'aquest punt, he anat cap el coll d'Eres però, com que ja coneixia el camí inferior, aquesta vegada he passat pel camí que s'enfila al costat del Cavall Bernat de la Vall: esplèndid! He pujat al Montcau —estava ennuvolat i no la vista sobre els termes llunyans no valia res— i he continuat per la carena cap el nord, en direcció a les roques de la Coca. Aquesta baixada, feta sense tenir confiança en la meva cama esquerra, m'ha resultat incòmoda. L'ambient és molt ferm. He seguit el bonic camí del serrat de la Coca fins la casa de la Vall.

Des del fons del torrent de la Vall, he anat a buscar la carena dels Emprius que, en algun lloc, estava coberta de flors. Tot aquest tros del Queixal Corcat és molt bonic. Finalment, he baixat al collet del Llor i he retornat al Marquet.

És una excursió curta que passa per racons meravellosos. Hi ha passos aeris i alguna petita desgrimpada. Molt recomanable!

Fotografies. Track.

Muntanyes de neu pols a Montgarri

 La sortida d'esquiadors veterans del Centre d'enguany ha estat extraordinària, pel bon temps i per la quantitat i qualitat de la neu que hi ha aquest hivern a la Vall d'Aran.

Ens trobem al Pla de Beret i som setze o disset companys. La neu és freda i fonda, totalment pols. Ens enfilem cap a la cabana de Gessa, travessem l'Arriu de Barlonguera i, suaument, arribem fins el cim del Tuc de Pèdescauç (2.374 m), una muntanya que crec que ja havia visitat en un parell d'ocasions —però mai amb una neu com aquesta.

La baixada fins la cabana de Parros és d'una qualitat excel·lent, com poques vegades. A l'hora de dinar som a Montgarri i encara tenim temps de sortir a fer un tomb, a la tarda del dissabte. L'Arnau —l'organitzador i líder indiscutible de la sortida— ens proposa enfilar-nos cap el Tuc dels Bandolèrs, superant els drets vessants de Eth Calassar i travessant el feréstec Bòsc des Bandolèrs. La pujada és dura i sostinguda, molt atractiva, i les llums de la tarda van donant més relleu al paisatge. Però es va fent tard i ens sembla prudent renunciar al cim —ens quedem a un avantcim, a la cota 2.261 m, menys de 100 m per sota del cim pròpiament dit.

Com que ja es fa tard, la neu s'ha reglaçat i a la baixada cap a Montgarri podem experimentar a bastament el "plaer" de l'esquí sobre neu crosta. Malgrat tot, encara hi ha algun vessant obac on podem fer una dotzena de viratges sobre una bona neu pols. El paisatge és extraordinari.

El diumenge segueix el bon temps. Comencem fent allò que es coneix com una "bona remada", que ens fa entrar en calor, des de Montgarri fins el pont de Marimanya. Entrem al la vall de Marimanya i estem una bona estona "navegant" per dintre d'un bosc molt espès, de gran pendent. Segons el mapa, estem seguint el camí, però l'acumulació de neu és tan gran que és impossible de saber-ho amb certesa. Malgrat tot, la direcció que prenem és la bona i acabem arribant a la cabana de Marimanya. La sensació d'eufòria és absoluta. Quin dia d'esquí de muntanya més plaent!

L'excursió ens ha de dur al portilló de Marimanya i hi arribem d'una manera ben suau i segura —allunyats de les zones amb risc d'allaus— seguint una carena que condueix directament al coll. Hi ha cornises gegants, però també hi ha un accés franc. Pel Portilló hi passen les pistes d'esquí de Beret i, d'aquesta manera, acabem l'excursió amb una baixada plàcida —i també una mica desnaturalitzada— per les pistes ben trepitjades, plenes de neu pols.

Fotografies.
Track dissabte.
Track diumenge.

Esquí de muntanya a l'Ubaye

A l'Ubaye hi ha tantes muntanyes que no ens les acabaríem mai. Jo només hi havia estat una única vegada, l'any 1988. En aquella ocasió vam fer estada a Maljasset i vam poder fer tres excursions magnífiques. D'entrada, la clàssica travessia del Col de Marinet, Aiguille Large i Vallon de Teste. L'endemà, pugem la Tête de Malacoste, i el tercer dia anem cap a la vall de Fouillouse i fem la travessia pel Pas de la Couletta, el Col de la Gypière i el Col de Stroppia. En tinc un gran record. Les fotos són aquí.

Ara hi he tornat i aquest cop hem fet estada al poblet de Jausiers, no gaire lluny de Barcelonnette. La innivació era excel·lent i les temperatures s'han mantingut fredes, sempre sota un cel blau impecable. Des de la base de Jausiers hem tingut mil opcions de fer muntanya, simplement agafant el cotxe i conduint uns pocs kilòmetres.

La primera excursió l'hem fet a la zona de Maljasset. Des del final de la ruta —que, per cert, estava ben glaçada— hem pujat el cim de l'Alpet, de 2.865 m. La ruta s'enfila per un bosc molt espès i força dret que arriba fins la Bergerie de l'Alpet, que és on comencen els lloms suaus. S'arriba amb esquís fins el mateix cim i el paisatge, al llarg de la pujada i al capdamunt del cim, és extraordinari i ple de caràcter. Destaquen les agulles de l'altre costat de la vall, la Pointe Basse de Mary, al costat mateix de l'Alpet, i la grandiosa Aiguille de Chambeyron. La neu és fonda i, en general de força bona qualitat. Fa un sol radiant, però la temperatura es manté freda —al matí, a Maljasset, el termòmetre marcava -14.

El segon dia anem a la banda del Col de Larche —o de la Madeleine— on també hi ha una munió d'objectius possibles. El cim que hem triat és la Tête de Vauclave, de 2.878 m, al fons del Vallon de l'Orrenaye. La zona és molt bonica, però l'itinerari fa poc pendent i això li fa perdre una mica d'interès. S'arriba amb esquís fins prop del cim i el darrer tram el fem a peu. Tota aquesta zona dóna una gran sensació d'espai i el descens consisteix en unes llargues lliscades en una vall ben ampla.

El bon temps no s'acaba i nosaltres seguim fent muntanya.  El nostre següent objectiu és un cim que està sobre mateix de la vila de St-Paul i que es veu perfectament des de la carretera del coll de Vars. Sortim de St-Paul i seguim el riu fins el pont de l'Estrech. Ens enfilem per un camí poc evident, per entre el bosc, amb neu ben fonda, fins que assolim la Crête des Mastretas. Des d'aquest punt, el cim es veu desafiant, però es deixa anar fent —cada cop més aeri— fins que arribem al cim amb els esquís als peus. El cim es diu Plateau de Bouchiers, però de "plateau" no en té res: és una aresta nevada força estreta que cau vertiginosa centenars de metres per cada costat i dóna una forta sensació aèria. Ens mirem amb enveja un parell de traces que baixen directament per la cara nord d'aquest cim, fen giragonses perfectes. La intenció inicial era seguir fins  la Tête de l'Homme i retornar a la vall per una ruta diferent a la de pujada, però la cresta que separa els dos cims té una zona amb unes cornises que ens semblen complicades.

Encara tenim un últim dia per fer activitat i marxem cap a la zona de l'estació d'esquí de Vars. Volem fer el cim de Couniets par le Vallon, aprofitant un parell de teleskís de l'estació que ens porten a la Crête de la Mayt. Comencem l'excursió baixant una mica i seguim en pujada lleu fins la Cabane du Vallon. L'indret és magnífic i la neu és pols i fonda, com cada dia. Ens enfilem a la Crête de la Selle i l'anem seguint en direcció a la carena principal. L'itinerari, a partir d'aquest punt, fa un llarg flanqueig per unes grans pales orientades al nord. Ens fa la impressió que aquestes pales podrien ser perilloses i, en el millor dels casos, incòmodes. Discutim un canvi d'objectiu —ens faltarien uns dos-cents metres per al cim— i finalment decidim tirar avall. Fem un descens llarg i molt bonic fins que acabem a l'aparcament de Ste-Marie, el mateix lloc on hem començat l'excursió.

És hora de tornar a casa. Hem tingut uns dies excel·lents i estem feliços. Ho celebrem amb unes copes de "La Sauvage", que és la bona cervesa artesanal que es fa en un dels poblets d'aquesta vall.

Podeu trobar més informació al blog d'en Ricard: TracesRGB.

Fotografies. Fotografies d'altres membres del grup.
Track l'Alpet.
Track Vauclave.
Track Bouchiers.
Track Vallon.

Per la banda del Turó del Mal Pas

En aquest matí de fred i vent violent, he cregut que era més prudent mirar el Pirineu de ben lluny. He fet una matinal a l'Obac —a pas viu i sense aturar-me, perquè el vent era glaçat.

A les muntanyes i valls que hi ha entre —diguem— l'Alzina del Salari i Mura hi ha racons magnífics que no conec prou bé. Avui hi he fet una visita, que m'ha incitat a tornar-hi aviat.

L'itinerari que he triat comença a l'Alzina del Salari i s'enfila al coll de Boix pels Graons de Mura. Segueixo per la carena en direcció nord fins que trobo un corriol a l'esquerra que baixa fins la Balma dels Venedors i segueix per la carena de l'Era dels Enrics fins el Collet del Mal Pas.

El dia és claríssim, amb una llum gairebé feridora. Es veu tot i el Pirineu està submergit en un núvol de torb espectacular. Em miro amb interès el Turó del Mal Pas, però avui no tinc temps per enfilar-m'hi. Baixo al Sot d'en Serrallonga i remunto fins a sota el Puig Andreu. En un no-res sóc al Puig de la Balma.

Des d'aquest punt, en lloc de baixar a Mura —vull tornar a dinar a casa— tallo fins la carena del Reixac. Aleshores, segueixo en direcció sud fins enllaçar amb el GR-5, que em permet tornar fins el punt de partida passant per un camí diferent del de la pujada.

Als llocs arrecerats hi fa caloreta, però quan t'enganxa el vent del nord, el fred és viu. L'atmosfera té una transparència inversemblant. El blau del cel és irreal.

Fotografies. Track.

Luminós Puig Lluent

Quan no tinc ganes d'inventar-me una excursió, visito el bloc d'en Gatsaule: muntanyenc.blogspot.com i sempre hi trobo alguna cosa interessant. Per exemple, aquesta bonica volta per les muntanyes del Catllaràs i la Clusa des del Castell de l'Areny.

Surto del Castell de l'Areny i segueixo el GR que flanqueja agosaradament per sta del cingle dels Estorts fins a trobar un pas al Cap dels Rocs. Aquest camí és extraodinari i només per conèixer-lo ja val la pena fer aquesta excursió. Quan dono la volta al Cap dels Rocs, entro a la vall de Sant Romà de la Clusa —que tants records de temps llunyans em porta— i canvio totalment de paisatge.

De Sant Romà segueixo pel Rec de Clarent fins arribar al capdamunt del cingle, on la vista és espectacular. Ja veig el Puig Lluent, que és on vull anar. Abans, passo per les restes de Cal Tibat i pel Grau Pedrís. Quan arribo al Cap de Puig Lluent, el paisatge al meu voltant és senzillament meravellós. No puc deixar de recordar quan les primeres vegades que vaig visitar el Puig Lluent, deu fer més de quaranta anys. En aquell moment, vaig pensar que aquest era l'indret més bonic del món, talment el paradís.

Retorno al Grau Pedrís i ara vaig seguint per racons de gran bellesa fins espetegar al Roc de Catllaràs. L'excursió és tota ella un gran plaer. Començo a perdre alçada —el dia és fred!— i arribo a Sant Romà de la Clusa. Feia molts anys que no trepitjava aquest lloc. No puc evitar recordar l'excursió que hi vaig fer els dies 19 i 20 de març de l'any 1971 —fa més de quaranta anys! Tren fins a Manresa i cotxe de línia fins a Guardiola. Sense mapes, només teníem una idea imprecisa de per on havíem de passar. Pugem a Sant Julià de Cerdanyola i preguntem una persona que ens hi trobem. Ens contesta: No hi arribareu pas! No li fem pas cas i comencem a pujar. A la font de Fontanals ja hi ha quaranta centímetres de neu. Al pla de Catllaràs encara n'hi ha més. Malgrat tot, arribem a Sant Romà i els demanem que ens deixin dormir a algun lloc. Ens encabim com podem a una mena de corral. Tot està nevat i fa un fred intens. Duem sacs de dormir de paper de fumar i a la nit es posa a nevar. No podem parar de petar les dents. L'endemà baixem a Vilada i, malgrat tot, estem eufòrics per la travessia que hem pogut fer.

Ara, vaig voler trobar el lloc on havíem passat la nit aquell any 71. L'edifici encara hi és, al darrera de l'actual refugi de la Clusa. Avui dia tot és trivial.

Fotografies. Track.

L'obaga de la vall d'Àssua

He començat l'any amb una excursió molt bonica que recorre l'obaga de la vall d'Àssua i ho he fet en un dia extraordinàriament clar i lluminós que magnificava els paisatges. A més, la solitud completa que hi he trobat en aquest dia d'hivern m'ha generat una plàcida sensació de pau.

Començo a caminar a Altron o, per ser més exacte, a uns metres abans del poble. Segueixo un camí que va a Olp i sembla que forma part d'una xarxa que s'anomena "Caminos Naturales". La retolació està en castellà. De fet, en un primer moment no acabo de trobar el bon camí i m'embolico una mica. El camí passa per la capella de Sant Josep, que és un mirador molt bo.

A Olp començo a pujar pel Pla de Casti i els Planers, en direcció al Tossal de Castalona, on sorprenc un grupet d'isards que fugen fent saltirons. Segueixo caminant per uns indrets preciosos en direcció a la collada de Solati on m'aturo a prendre el sol d'hivern i a fer un mos.Visc uns moments de plàcida beatitud.

L'itinerari que he vist assenyalat en el mapa salta la collada de Solati i baixa per la banda nord a trobar la borda de Botiguer. El cert és que en tot aquest tros no hi ha camí i a mi em sembla que deu ser força millor pujar una mica més amunt —fins les roques del corral negre— i d'aquí baixar a la borda de Tonya.

A continuació supero el barranc de Rions i passo per Sant Esteve de Meneurí. Pujo a Saurí i entro a la solana. De Saurí vaig a Bernui, segueixo fins Sorre, baixo a la Mola de Sall i remunto fins Altron.

En aquesta excursió, com en molts altres llocs, hi conviuen diverses senyalitzacions, d'èpoques diferents, incompatibles, que donen una imatge de poti-poti. De tota manera, l'excursió és magnífica i, feta a la tardor, deu ser extraordinària.

Fotografies. Track.

Sant Romà de Tavèrnoles

Feia molts anys que volia fer aquesta excursió, que consisteix en anar de Llavorsí a Rialp passant per Sant Romà de Tavèrnoles i les bordes de Botella. L'havia intentat als anys vuitanta del segle passat, però els camins estaven completament perduts i són camins que transcorren per vessants salvatges i complexos, molt enlairats sobre la Noguera.

Ara el camí està marcat i ens permet fer una excursió absolutament sublim, sobre tot si el temps és com el d'aquest final d'any, netíssim i lluminós.

Vaig sortir de Llavorsí amb les primeres clarors —perquè volia tornar a dinar a casa— i em vaig enfilar cap a les bordes d'Arnui. El camí puja ben dret en un desnivell ininterromput de 750 metres. L'indret on hi ha les bordes és maquíssim i la vista que m'ofereix és reconfortant. Fins aquest punt ja hi havia arribat fa temps. Ho recordo bé perquè la pujada de Llavorsí a Arnui va ser la primera que vaig fer —encara amb força por— després de la meva operació de genoll.

El tros del serrat de Canaledo a Sant Romà, pels drets pendents del barranc de Marguilló és magnífic!

Sant Romà és una ruïna, però és fàcil adonar-se de la magnitud que devia tenir aquest poble, ara fa cent anys. La sensació de desolació que em produeix, cada vegada que hi passo, és d'aquelles que es noten a la pell.

Per arribar a la bordes de Botella cal encara travessar el barranc de Cabanerto i el de Trianís. Principalment el primer és molt estimbat. De fet, hi ha dos camins de Sant Romà a Cabanerto. Jo agafo el més alt i és precisament aquest el que no té continuïtat. Em cal anar a buscar el camí inferior, que és el que està senyalitzat i és el que em du a les bordes.

En tot moment, els paisatges que m'envolten són de gran qualitat i el camí és sempre interessant. A les bordes de Botella em torno a plantejar com podia ser la vida en aquest indret. No són només bordes, també hi ha les restes d'un parell o tres de cases. En una paret, una pedra du una data que tampoc no és tan llunyana: és de fa uns cent cinquanta anys. Entre les ruïnes d'una de les cases hi veig una bóta d'uns tres-cents litres i em pregunto com hi devia haver arribat...

Continuo cap a Rodés —el poblet que està penjat dalt d'un contrafort i baixo fins Rialp. Hi arribo plenament satisfet!

Fotografies.