dimecres, 19 de gener de 2011

Un circuit a la Ribera de Cardós

Aquest hivern, de moment, hi ha poca neu. Tan poca, que vaig deixar de banda els esquís i, en un dia radiant i netíssim, vaig anar a caminar per la Ribera de Cardós. L'aire era tan transparent i tan sec que semblava que cada ombra fos com un ganivet esmoladíssim.

El circuit que vaig fer és magnífic, recomanable. Es tracta d'un d'aquells camins que es van senyalitzar al Pallars, fa un temps, i que estan descrits als dos volums de A peu pel Pallars Sobirà, de Josep Lluís Piqué, Xavier Català i Jordi Tutusaus.

Surto de Tavescan i m'enfilo cap a Aineto. A partir d'aquí, el camí flanqueja a mig vessant i és molt aeri. Les vistes són impressionants. Vaig seguint fins a Lleret. A cada extrem de la vall es veuen cims nevats: Al nord, les muntanyes de Certascan, al sud, el Pic de l'Orri i les pistes de Portainé. Aleshores, baixo decidit cap al Castell de Lladorre i Lladorre per continuar pel vessant de ponent.

La segona part de l'itinerari comença seguint el riu, aigües avall, fins l'església de Santa Eulàlia. Seguidament, pujo per l'obaga cap a Boldís Jussà i a la placeta del poble, en una hora de gran bonança, m'aturo a dinar. El camí, a partir d'aquí, es fa més feréstec i de més mal pas, i segueix essent molt aeri. La visió del fons de la vall és com la que deuen veure les aus. L'aire és tan diàfan que cada branquilló de cada àlber es retalla amb tota nitidesa. És un diumenge de gener i la vall està absolutament solitària. Segueixo flanquejant fins que començo a baixar cap a Tavascan.

Poc abans d'arribar a Tavascan, un grupet d'isards em passa a tocar. La sensació de pau és immensa.

Fotografies. Track.

Cap comentari: