Sobrepuny, Tastanós i Gotzera

Després de les valls de Cerdanyola i Malanyeu, era totalment natural completar la trilogia de l'esquerra del Llobregat amb un circuit per les muntanyes que envolten La Nou.

Hi ha tantes possibilitats que l'elecció es fa difícil. El Sobrepuny —aquest mirador tan privilegiat— és una opció imprescindible, però hi ha en aquesta zona tants indrets extraordinaris i tants camins deliciosos que no n'hi ha prou amb un circuit ni amb dos per conèixer-los tots.

Surto del Santuari de Lurda a primera hora, quan encara hi ha una lleu capa de gebre sobre les pedres del camí. La plana està dominada per la boira, però aquí dalt el dia és net i claríssim. Prenc el camí habitual per pujar al Sobrepuny, un camí no massa agradable que segueix el fons del Rec de Manrell. Tot és humit. Més amunt, el paisatge es va obrint: és extraordinari.

L'arribada al Sobrepuny de baix m'exulta: és una atalaia lluminosa sobre totes les muntanyes del Berguedà, tan estimades: els Rasos, Encija, el Cadí.... i, presidint-ho tot, la mirada —atenta o indiferent?— del Pedraforca.

Segueixo cap el Sobrepuny, baixo al coll del Faig i d'aquí segueixo cap a les collades de Picamill, per racons solitaris i magnífics, amb cingleres i agulles de tota mida. Passo per la casa de Picamill i, abans de la collada de Pasquals, puc contemplar el massís de Tastanós, que em sembla majestuós i feréstec. A partir d'aquí, cal seguir un camí estretíssim i salvatge que va seguint per sota de la cinglera de l'Esquena d'Ase, entre boscos molt densos.

S'arriba a un collet on hi ha l'opció de pujar al Cap de Tastanós. Per fer-ho, cal superar un pas de grimpada, curt però exposat que, principalment a la baixada, requereix tota la nostra atenció. Aquest pas delicat és, però, la porta d'entrada a una balconada sublim. Després podem anar fins la punta de la Gotzera i tenim l'opció de baixar directament a la Creu de Tarradelles o bé fer com vaig fer jo i seguir un camí que baixa rabent cap el Castell de Roset, des d'on un PR-C ens durà a la casa de Casadessús i als verds prats de l'entorn de La Nou.

Estic molt content d'haver pogut fer aquestes tres excursions clàssiques. Feia molt de temps que no visitava aquestes contrades i ara entenc que hi havia d'haver retornat abans.

Fotografies. Track.

Malanyeu i el seu entorn

En diuen el Circuit de les Tres Foradades, perquè passa per sota de tres ponts naturals. El primer es troba a l'anomenat Griell de Cal Pigot, un espectacular grau al cingle de la Feixadera, equipat amb una escala i un parell de passamans. Aquest grau dóna pas a una baga magnífica i a un camí que segueix el feixant entre dues cingleres i que du a La Foradada. Seguim, a continuació, cap al capdamunt del cingle de la To fins la collada de la Batllia i el Serrat de Fulleracs.

El camí és excepcional, arreu hi ha fagedes, cingleres i baumes. Els colors de la tardor donen llum al bosc. La solitud, tot i ser un dia de cap de setmana, és total. De sobte, un esquirol travessa el camí, veloçment. La boira ens tapa i destapa el paisatge. No se sent cap soroll. Estem contents de caminar per aquestes contrades tan boniques. Ens sap greu, però, que l'opacitat de les boires ens impedeixi gaudir de l'immens panorama que ens envolta.

El descens el fem pel Grapissot i la Roca del Lliri cap a la coma de Jou i el Monnell. Acabem salvant el cingle del Devesó per un grau on també el camí passa per sota d'un pont de roca: és la tercera foradada. Quan arribem a Sant Sadurní, fa fred, però estem satisfets perquè, encara que el dia hagi estat gris i emboirat, hem pogut recórrer tot aquest itinerari sense problemes. A les cingleres hi ha algun escalador escadusser, però tot està molt tranquil.

Aquest circuit complementa perfectament el de la setmana passada a la vall de Cerdanyola.

Fotografies. Track.

L'Olla de Cerdanyola

En diuen "L'Olla de Cerdanyola" i consisteix en recórrer tota la carena que tanca la vall de Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà, seguint el PR-C-129. És una excursió meravellosa que no pot deixar indiferent ningú.

Surto del bell mig del poble de Cerdanyola i pujo al Cap del Grau, abocat sobre la Baga del Collet. Una forta pujada em du a l'estreta i vertiginosa aresta de la Serra del Mill, que cal seguir durant una bona estona. L'indret és molt aeri i, en algun punt, perillós. Cal anar amb molt de compte. Les vistes són espectaculars, extraordinàries. La tardor esclata en mil tonalitats de color. La sensació de felicitat és fortíssima.

Passat aquest indret vertiginós, el camí segueix per indrets paradisíacs: la Collada del Tosquer i el Pla de la Clusa, el Collet Llobató, el Camp de l'Ermità i la Collada Sobirana. Aleshores, tornem a entrar en una meravellosa fageda obaga, fins el Coll de Jou, on comença una bonica carena amb vistes amplíssimes. La baixada final es fa per entre uns antics bancals on, en una època, s'hi conreava la vinya.

El dia és de plena tardor: al Pirineu hi neva i a l'Alt Berguedà hi ha un joc constant de núvols i clarianes, que dóna més força als colors del arbres. La visió des del replà del Mal Pas cap el Clot de la Rota i cap a Malanyeu és impressionant.

En resum, un itinerari que recomano de tot cor, principalment a la tardor. De tota manera, he de fer esment de les dificultats del tram de la Serra del Mill que, com ja he comentat, és molt estret, molt aeri, força llarg i, en algun punt concret, perillós. Crec que, abans d'emprendre aquest pas, cal valorar les condicions del terreny i les aptituds pròpies i de la resta del grup.

Fotografies. Track.

El circ d'Engorgs, de cap a cap

Recordo un anunci que es preguntava si l'autèntic luxe potser era l'espai.

Hi he pensat ara, després de recórrer tota la carena que tanca la zona d'Engorgs, des del Puigpedrós a la Carbassa. Han estat unes llargues hores durant les quals la sensació d'espai, d'atmosfera, ha estat intensa i poderosa.

Aquest gran circuit el vaig trobar en un bloc molt recomanable: muntanyenc.blogspot.com i jo l'he repetit seguint, més o menys, el trac que l'autor d'aquell bloc ha penjat a wikiloc. Es tracta d'una excursió excel·lent a una zona de gran bellesa del Pirineu més clàssic.

Surto del Pla de Campllonc a primera hora i segueixo el camí d'Engorgs, fins que trobo, a ma dreta, el torrent de la Coma Pregona. Aleshores, m'enfilo de dret des d'aquest punt al cim del Puigpedrós. Baixo a la Portella de Meranges i contemplo embadalit el Roc Colom, que tant records em duu, d'anys passats en que aquest monòlit era el nostre personal "Dru".

Segueixen els Pics d'Engorgs i la Tosseta de l'Esquella. La vista és il·limitada i lluny, molt lluny, es veu el cim de la Carbassa, on vull fer cap. Sembla que no hi hagi d'arribar mai! Tanmateix, en algun moment hi arribo i, content, inicio la baixada pel serrat de l'Orri Vell.

Aquesta baixada no la veia gens clara però, encara que no hi hagi camí, el bosc és prou esclarissat i el pendent prou assequible perquè es pugui baixar pel dret, sense cap problema.

Fotografies. Track.

La capçalera del Bastareny: Cap de la Boixassa i Puig Terrers

Aquesta excursió extraordinària segueix tota la carena que tanca la capçalera del Bastareny. Surto de L'Hostalet a punta de dia (de fet, una mica abans, just quan puc veure on poso els peus) i m'enfilo cap el Cap de la Boixassa per un camí força nou, molt ben fressat.

Aquest cim del Cap de la Boixassa, pot ser un cim secundari, però és magnífic des de tots els punts de vista. La seva ascensió, principalment en una dia fresc de tardor, és completament recomanable.

Des d'aquest cim, ja veig tot el llarg periple que m'espera. Es tracta de seguir la carena de la Moixa fins a Tancalaporta, pujar al Puig Terrers i, aleshores, tornar al fons de la vall per Murcurols. El camí és francament llarg, però meravellós: Collada de Galigan, Coll de Vimboca, la Moixa i el serrat de la Muga fins el Coll de Tancalaporta. Aleshores, en lloc d'enfilar-me al Comabona, com és tradicional, pujo el Puig Terrers, un cim amb una panoràmica excepcional.

Des del Puig Terrers, la intenció és trobar una baixada directa a Murcurols, que he vist descrita en algun lloc. L'inici de la baixada, sense camí, és prou franc, fins el Pas de la Cabra i la Pleta de l'Olla, però d'aquí en avall el bosc es fa impenetrable i em resulta impossible seguir l'itinerari que m'havia proposat. (Si algun lector té coneixement d'aquest hipotètic camí directe de Murcurols a la Pleta de l'Olla, li agrairé que me l'expliqui.)

No em toca altre remei que anar a buscar el camí cap a Coll de Bauma i aleshores tornar a l'Hostalet pel Coll de la Bena i el GR. La llargada de l'excursió i tot el temps que he perdut buscant una baixada a Murcurols fan que arribi al final de l'itinerari quan ja s'ha fet fosc.

Tota aquesta contrada és d'un gran valor excursionista. Recordo que, fa uns anys, vaig recórrer la zona pel fons de la vall, amb la intenció d'arribar a l'espectacular Cap de Sodorn. Em va costar trobar el camí, però en tinc un gran record. L'aiguabarreig del torrent de Pradell i el torrent de la Muga és, probablement, un dels llocs més extraordinaris del nostre país.

Una excursió inoblidable, amb uns paisatges de la més gran qualitat.

Fotografies. Track.

Moixeró per Urús

El Moixeró és la muntanya més bonica del nostre país. Si més no, a mi sempre m'ho ha semblat. L'excursió que vaig fer-hi just després de la primera nevada de setembre, amb un airet fresquíssim i una visibilitat impressionant, comença al refugi de la Pleta dels Ordiassos, passa pel Cortal d'en Vidal i remunta el Serrat de Comesjuntes fins les Penyes Altes. La tornada la vaig fer per Coll de Jou i Fontllebrera. Una excursió relativament curta (una matinal) i molt agradable. Ara que acabo d'escriure que això ha estat una matinal, no puc evitar de pensar com van ser, els anys seixanta-nou-setanta-setanta-u, les meves primeres visites a aquesta muntanya: Tren fins a Manresa, cotxe de línia fins a Bagà, a peu fins a Gréixer on hi havia un refugi per passar-hi la nit. L'endemà, fosca nit, amb poquíssima informació i experiència, intentar trobar un camí cap el Penyes Altes, per la Canal de la Serp, per les Roques de Cabrera o pel Coll d'Escriu i Refugi Sant Jordi. Els camins estaven totalment perduts i calia fer-ne via perquè s'havia de ser a Alp per prendre el darrer tren... Crec que no vaig fer cim fins al quart intent.

Fotografies. Track.

La Pala Alta de Sarradé en travessia i la Creu de Colomers

La Pala Alta de Sarradé és un cim magnífic que, en els mapes antics, arribava als tres mil metres. Ara ha perdut aquest "honor" i ha guanyat en solitud. La pujada la fem pel salvatge barranc de Comalesbienes i la bonica i aèria aresta nord, menys difícil del que pot semblar a primera vista. Fet el cim, baixem en direcció sud cap a l'estany de Sarradé, amb algun pas complicat (atenció al track: hi ha un únic pas factible, que hem de trobar si no volem complicar-nos força la vida!). Tot aquest entorn té un ambient poderós i feréstec, però el preu que hem de pagar per gaudir de tot això és que, durant una llarga estona, no hi ha camí i la marxa és relativament lenta. Esgarrifa imaginar en Mossèn Cinto pujant (i baixant) aquest cim formidable! Acabem el dia arribant al refugi d'Estany Llong, a la minsa llum dels estels. L'endemà, seguim l'itinerari clàssic del Collet de Contraig, però ens desviem i pugem la Creu de Colomers. Algun mapa antic indica un descens directe del cim cap a Colieto, però la ruta, si realment existeix, no és gens evident i optem per flanquejar fins el coll i baixar a Colieto per l'itinerari habitual, d'extrema bellesa. Passem pel Ventosa i ja només ens cal seguir el conegut camí de Cavallers. En total, dos dies de pirineïsme del bo i millor.

Fotografies. Track.