Un bonic cim sense nom... i tres més

Des del cim sense nom, vista cap a l'est.

És una llàstima que no tingui nom(*), perquè és un cim ben bonic, situat en un lloc paradisíac. És un cim de 2.484 m que es troba a la carena que separa la vall dels Clots de Rialba de la vall de la Bonaigua. Té al nord l'estany Pudo i a l'oest la bassa de Boscàs. M'hi vaig fixar el dia que vaig donar-li la volta, en una excursió preciosa que vaig explicar en aquest apunt del blog. L'altre dia hi vaig pujar, en una excursió que, com totes les que es relacionen amb aquest racó meravellós del Pirineu, va ser una delícia.

Vaig aparcar al km 48 de la carretera de la Bonaigua, a l'indret anomenat Solana Boscàs, que és el lloc d'on surt un caminet inversemblant que, sense cap senyalització (millor!) s'enfila en llaçades vertiginoses fins assolir la carena. Aquest camí (no ho digueu a ningú) és la porta d'entrada a una zona de bellesa extraordinària.

Un isard al cim sense nom. Al fons, l'estany Pudo.

Quan s'arriba a la carena, la vista en totes direccions és magnífica. En els termes llunyans, la Maladeta i, en primer pla, la vall de Gerber, amb els seus cims esquerps i rudes. Hi ha una petita bassa, que gairebé sembla una d'aquestes «piscines desbordants» que ara estan de moda als xalets dels més benestants. Hi pastura un ramat d'eugues. La llum, a aquesta hora matinal, fa que tot encara sigui més bonic —és per això que sempre m'agrada sortir a punta de dia—.

El cim sense nom es troba ben a prop d'aquest punt. Hi arribo en un no-res i m'hi trobo un isard solitari i una marmota que de seguida es fa fonedissa. Paisatge immens! Sensació profunda de pau!

El circ de Gerber, amb els potents i poc coneguts cims que l'encerclen.

Torno al punt on hi ha la bassa i ara em proposo seguir la carena en direcció llevant, assolint uns cims amples i de formes suaus que, tanmateix, cauen força a plom sobre la vall de la Bonaigua. El primer és el Cap de Comials (2.441 m). A continuació, el Pic del Muntanyó —que de «pic» no en té res!— (2.454 m). Finalment, el Pic de la Plana (2.492 m). Tot és molt bonic.

Des del Pic del Muntanyó. Tésol, les Agudes, Pui de la Bonaigua, Pic de Xemeneies.

El Muntanyó és un cim ben arrodonit, que consisteix en una grans herbeis on ve de gust jeure-hi una estona, mentre la mirada va recorrent les trencades valls i muntanyes de l'entorn i també les boniques prades de Rialba. El Tésol, el Mont-roig, el Bassiero, i tants d'altres! Més en primer pla, un grup de «puis» que no he pujat mai: Pic de Xemeneies, Pui de la Bonaigua i Pui de les Ares. Crec que són cims complicats  protegits per tarteres infinites. És interessant observar el Clot dels Tres Puis, que és una valleta incomunicada per dalt i per baix que es troba entre el pui de la Bonaigua i el de les Ares.

La coma de l'estany Pudo, des del cim sense nom. Collada del Muntanyó, Escòrnacrabes, Tuc de la Llança i Cap del Muntanyó d'Àrreu.

La tornada la faig pel mateix camí d'anada, perquè han anunciat tempestes i el cel, tot i que encara és prou d'hora, s'està posant lleig. Es la meva tercera excursió en aquesta zona —la primera és aquesta i la segona és aquesta— i tinc ganes de tornar-hi tantes vegades com pugui.

(*) Segur que el cim sí que té nom, però els mapes no el recullen. 

 Fotografies. Track.

Pic Tort i Pic dels Vidals

Vaig anar-hi fa molts anys, amb esquís, però recordo que no vaig arribar al cim. Em vaig quedar al coll perquè estava cansat, i sempre ho he lamentat. Ara hi he tornat i he fet aquests dos cims tan característics.

He agafat el primer telefèric de Sallente a les 8 del matí. (Abans pujava a peu, és clar, però abans era abans....) La ruta que he seguit és interessant. Des del telefèric, he agafat la ruta clàssica de la Portella. Aleshores, exactament des d'una mica abans de la Portella, m'he enfilat a l'esquerra i de seguida he trobat un camí antic, poc transitat, molt bonic, que s'enlaira sobre l'estany Tort i va flanquejant fins l'Estany Vidal. Evidentment, no hi ha ningú enlloc (la muntanya segueix tan buida com sempre...). La raconada on hi ha l'estany és preciosa, i la visió cap a Nariolo i Dellui és magnífica. Llàstima que tots els grans llacs no siguin llacs, sinó instal·lacions hidroelèctriques, és a dir, pantans. L'aspecte que presenten sempre els llacs majors de tota aquesta regió és deplorable. No sembla que li importi a ningú.

Des de l'estany Vidal cal remuntar una canal herbosa força dreta fins assolir el replà on hi ha els estanys d'Amunt. Es puja per l'esquerra (hidrogràfica) de la canal. Quan arribo al primer dels estanys d'Amunt, vaig a buscar la carena a la meva esquerra. Aquesta carena la seguiré fins el cim del Pic Tort (2.886 m). La panoràmica de muntanyes és extraordinària. Em costa una mica de situar-me, però de seguida tinc uns punts de referència i vaig identificant tots els cims que vaig veient. Els que més criden l'atenció son la parella Subenuix-Morto, el poc conegut Sobremonastero, el Gran Tuc de Colomers, el Contraig, la Punta Alta, el Peguera.... Tants i tants!

Baixo a la collada de Carboneres i remunto el Pic dels Vidals (2.904 m), que fa una bona patxoca. Quan hi arribo, la paret oest del Peguera comença a dominar el paisatge.

Tot aquest terreny no és pas difícil, però sí que requereix una mica d'atenció. No són cims de vaques.

Passo pel costat del Pic de Mar (2.842 m) que m'hauria agradat pujar, però resulta que és una dent de roca separada de la carena i té un aspecte complicat. Abans d'arribar al Coll de Peguera hi ha un cim secundari, arrodonit, que té l'avantatge de ser un mirador privilegiat sobre els grans contraforts del Peguera. M'aturo a mirar-los i a resseguir-los. Recordo que la meva última escalada va ser, fa un grapat d'anys, precisament l'esperó dels Raiers, a la pared oest del Peguera. M'ho miro ara i me'n faig creus. Com han passat els anys! Em costa de creure que jo pugés per aquí! (He de reconèixer, però, que els llargs més durs els vaig fer de segon...)

A partir d'aquest punt, poca cosa més tinc a dir: baixo fins trobar el GR que segueixo fins l'estació superior del telefèric. Una excursió magnífica i dos cims ben bonics.

Si repasso tota la carena del Pessó al Montsent, diria que els cims que «em falten» són: Mussoles, Reguera, Morrano, Sobremonestero i Pic de Mar.

Fotografies. Track.

Pic de Lavans

Si no vaig errat, diria que de tot el circ que va de la Pica Roja al Monteixo, l'únic cim que em faltava per fer és el pic de Lavans, de 2.896 m. És un cim que té un aspecte imponent, que es fa respectar. Si, per exemple, des de la Torreta de l'Orri contemples tota la serralada, la dent del Lavans sempre hi destaca clarament. Recordo que, quan esquiàvem a Portainé, els meus fills sempre em preguntaven quin era aquell cim. Jo els deia que era el Lavans i que no, que jo no l'havia pujat, «perquè és difícil».

Avui, gràcies a la desmesurada quantitat d'informació que tenim a l'abast, ja fa temps que sé que el Lavans no és pas tan ferotge com sembla i que la seva gran torre pot ser vençuda sense haver de superar grans dificultats. Malgrat tot, és un cim amb força caràcter i tampoc no és pas fàcil del tot.

Finalment, hi he pogut anar. Pujo ben d'hora a l'aparcament de la Molinassa  i enfilo el camí de Baiau amb les primeríssimes clarors del dia. És l'hora màgica que tots coneixem i que jo no canviaria per cap estona més al llit. El camí —Pla de Boet, Pla d'Arcalís, Coma de l'Orri, Escorbes i Baiau— és agradable i senzill, però no deixa de ser una mica llarg.

Després del refugi —de fet, no m'hauria calgut arribar-hi— començo a pujar la gran canal del Port de Medacorba. Té mal aspecte, però la realitat és que és força més còmoda del que sembla a primera vista. Hi ha fites i algun rastre de camí, sempre pel costat esquerre de la canal. El Lavans encara sembla temible, però ja no és aquella dent aparentment inexpugnable que semblava des del fons de la vall. A la dreta, el Medacorba, encara més feréstec.

Arribo al port amb una relativa comoditat. Ara em cal seguir la carena en direcció a una bretxa a l'aresta sud del Lavans. Hi ha unes fites que resulten extraordinàriament útils, perquè aquí sí que ja cal encertar bé la ruta. Cal arribar a una petita bretxa on hi ha una fita. Des d'aquesta bretxa veiem els grans precipicis del costat oest. Hem de flanquejar una canal. El terreny és molt dret, però les fites donen confiança.

Els últims metres abans del cim són de grimpada, una grimpada que s'agraeix: seria una mica decebedor que es pogués pujar un cim d'aspecte tan altiu sense usar les mans, ni que sigui en un tram curt. Llàstima que les roques no siguin gaire de fiar. Cal extremar la precaució (encara més si no es va sol, perquè aleshores, al perill de la roca que es belluga cal afegir-hi el perill que un company faci caure alguna roca al teu damunt). El cim és molt aeri i dóna una agradable sensació de satisfacció muntanyenca. El paisatge, a la volta de l'horitzó, és grandiós. En primer pla, a llevant, les espectaculars parets del Medacorba.

A la baixada encara és més important no perdre les fites.

Quan retorno al Port de Medacorba tinc tres possibilitats. D'una banda, és clar, seguir el mateix camí de l'anada. La segona possibilitat és baixar pel costat nord (les canals tenen un aspecte gens atractiu) fins l'estany de Medacorba i remuntar el Port de Boet. Finalment, l'alternativa més interessant fóra combinar aquesta ascensió amb la travessia del Medacorba d'oest a est. Com que desconfio de les meves forces i com que vull que me'n quedin algunes per a l'endemà, trio l'opció més curta i refaig el camí que ja he fet al matí, fins el Pla de Boet.

Fotografies. Track.

Comaltes

Feia molt de temps que no escrivia una entrada en aquest blog, i el trist motiu és que he estat molt de temps sense visitar la muntanya. D'una banda, problemes familiars, d'una altra, una dedicació especial a la bicicleta de carretera. Finalment, he tornat a la muntanya, a un indret ben bonic: Comaltes.

Quan  l'any passat vaig pujar a l'Aüt, vaig fixar-me en unes pastures elevades sobre la vall que hi havia a l'altra banda, a la carena que separa la vall de Sant Nicolau de Comalesbienes. És la carena de la Pala Alta de Sarradé i també del Pic de la Pala Gespadera, cims magnífics que ja he pujat en altres ocasions que fan de bon rememorar.

Aquestes pastures s'anomenen Comaltes i culminen en el triple pic de Comaltes, a 2.781 metres. Resulta que hi ha un camí que permet assolir aquestes pastures i aquest cim en ascensió directa des del fons de la Noguera de Tor, des de l'indret anomenat la Farga.

L'altre dia, vaig sortir a quarts de set del matí de la carretera L-500 i vaig començar a pujar —el camí és ben dret i directe— pels boscos de la coma de Besurts. Després de 750 metres de desnivell, el bosc desapareix i sóc al Tossalet des Mentides. La vista és extraordinària en totes direccions. L'Aüt apareix en tota la seva magnitud, i no cal parlar del massís dels Besiberri, dels Tumeneja, el Carants, el Pessó... 

Quan assoleixo el cim, la vista es completa amb el gran barranc de Comalesbienes i la magnífica Punta Alta. Però la visió és extraordinària en totes direccions i, encara que intento resseguir amb la mirada totes les carenes principals i mirar de recordar el nom de cada cim, aviat me n'adono que no acabaria mai i ho deixo córrer. Em fixo, més que res, en els cims que encara no he pujat: Bony Blanc, Carants, Mussoles, Morrano, Sarradé, Harlé,...

La intenció és tornar per Aigüissi. És una raconada que mai no he visitat i sempre que l'he vist sobre un mapa m'ha resultat atractiva perquè me la imagino solitària i salvatge. Això m'obligarà a fer una gran volta i a allargar força l'excursió, però ja m'està bé.

Baixo cap el coll Arenós —on desperto un excessiu interès en un ramat de vaques que hi pasturen— i baixo a la clotada on hi ha el minúscul  estany d'Aigüissi. La presència de vaques a les pastures de Comaltes em fa pensar que hi ha d'haver un camí ramader que hi pugi. A mi em sembla que aquesta zona no té cap altre accés ramader que el camí per on he pujat. Per tant, encara que jo he començat a pujar per un camí ramader —delimitat amb aquell bonic cordill blau cel que tan apropiadament decora les nostres muntanyes— en algun lloc dec haver pres una drecera perquè he acabat passant per llocs que no són accessibles al bestiar.

Remunto el colladó d'Aigüissi i m'apareix la gran tossa de la Pala Alta de Sarradé, un cim que vaig pujar fa uns anys amb en Lluís Roca, en una gran excursió que recordo prou bé. Vam pujar per Comalesbienes i vam baixar —ens va costar— per aquest vessant on sóc ara jo, és a dir per Sarradé. També recordo que vaig pensar que no hi tornaria mai més, perquè la baixada que ara m'espera ens va sembla molt i molt incòmoda.

Avui no m'ha semblat tant terrible, però... déu n'hi do! No hi ha cap camí i els grans blocs de pedra converteixen la caminada en una gimcana gimnàstica que cal prendre's amb molta filosofia.

Finalment, arribo al meravellós estany de Sarradé i sé que a partir d'aquest punt, poc o molt, hi ha una mica de camí. L'excursió no s'ha acabat: queda baixar de l'estany Llebreta a la Farga. Però això ja és anar fent, enmig d'un paisatge meravellós.

Fotografies. Track.

Veterans al Pla de la Font

La sortida de veterans del Centre Excursionista de Catalunya és una tradició que va començar fa molts anys i ha anat mantenint-se amb diverses intermitències. Aquest any 2016, el projecte era pujar a fer activitat al refugi Pla de la Font, sobre les Planes de Son.

La primera vegada que vaig pujar aquí dalt va ser l'abril del 1989, amb el refugi acabat d'inaugurar. Crec que vaig anar-hi amb en Xavier Gregori. Vam pujar al Pinetó. Més endavant, el 2003, vaig tenir ocasió de fer una ascensió extraordinària amb esquís: el Téso, amb bona neu, fonda i abundant. A peu, he pujat aquí dalt algunes vegades i sempre n'he sortit molt satisfet.

La previsió del temps no era gens bona, però el resultat va ser molt millor del que esperàvem. Sortim cap a les deu de les Planes de Son. Hi ha molt poca neu, però no ens queixem perquè en tot l'hivern encara n'hi ha hagut menys que ara. Som una bona colla: potser divuit o dinou. Gairebé tots amb un grapat d'anys a les cames.

Quan ja ens hem instal·lat al refugi del Pla de la Font sortim cap el proper Pic de Quartiules, que és un grandíssim mirador. És un recorregut molt curt, però és el que escau a l'ocasió. Fa fresca i la neu està en bones condicions. Neva ara i adés. La previsió és que ha de nevar força més.

Efectivament, a la tarda la nevada segueix, freda i amb molt poc vent. Neva tota la nit i l'endemà, quan ens llevem, hi ha un bonic gruix de neu fresca, freda, flonja i seca i el temps és canviant. Creiem que podrem, si no fer la travessia més llarga que teníem prevista, com a mínim arribar-nos fins l'agraït cim del Pinetó.

El camí per dins del bosc espès, obrint traça a la neu fonda i nova, és una gran delícia. La visió des del Pla d'Aires, amb les nuvolades que van i vénen, és impressionant. La pujada és franca i agradable. Hi ha algun tros una mica ventat, però en general la neu està molt bé.

No triguem en arribar dalt de la punta 2.633 que és la que es pot assolir amb els esquís als peus. Per arribar a l'autèntic Pic de Pinetó caldria descalçar-se, baixar quinze metres, avançar dos-cents metres i remuntar-ne vint-i-cinc més. Ens quedem a l'avant-cim. Aquest avant-cim, en alguns mapes, du el ridícul i incomprensible nom de «Milpotros» que no m'imagino que pugui ser un nom autòcton.

La baixada, gràcies a la qualitat de la neu, que no ha estat malmesa ni pel sol, ni per la humitat, ni per la calor ni pel vent, és molt divertida. Quan arribem al capdamunt de la Canal Llarga, ens hi fiquem i és una orgia de bona neu! Trobem unes condicions que, lamentablement, no són gaire habituals. Són 455 metres de baixada directa i memorable.

Remuntem fins el refugi, recollim les coses i baixem cap a les Planes de Son.

Fotografies. Track1. Track2. Track3.

La Canalissa

Em vaig llevar a les cinc del matí per anar a esquiar a Portainé i quan era a Roní el temporal de vent era brutal. Vaig consultar el web de Portainé —no calia— i vaig saber que, com era d'esperar, el telecadira no funcionava. Mitja volta. Però no vull perdre el dia: em canvio d'uniforme i me'n vaig a conèixer La Canalissa, que és un grau equipat que permet superar la cinglera que hi ha sobre la Casa Gramuntill, al massís de Collegats. El dia és magnífic!

Aparco abans de la cadena i segueixo per la pista cap a la renovada casa Gramuntill —ara és un establiment de turisme rural— i segueixo amunt, per un camí força dret, en direcció al grau. Quan arribo a la part més dreta, trobo unes cadenes i uns graons que superen el que és realment necessari per superar els metres més complicats.

Un cop dalt de la cinglera, entro en un bosc —devastat per la processionària, com tots— i vaig seguint un camí ben marcat que va cap el coll de Montsor. En aquest punt trobo el camí que ja havia seguit alguna altra vegada i vaig baixant per les marrades de Montsor fins que trobo un trencall a l'esquerra que em retornarà a la Casa Gramuntill. Una excursioneta bonica i curta, en un ambient magnífic.

Fotografies. Track.

Puig de Dòrria

Vaig passar pel Puig de Dòrria (2.547 m) fa molts i molts anys (encara érem a l'era glacial) quan amb uns amics ens vam acostumar a fer la llarga travessia Ribes — Puigmal — la Molina. Ara hi he tornat, en una era climàtica terrible, en un hivern que només existeix en el calendari, amb una sequedat desoladora, sense neu, només amb pols, processionària, xafogor...

L'excursió, si no fos per aquestes circumstàncies climàtiques que he esmentat, seria ben bonica. Surto de la part de dalt de Planoles, on hi ha el càmping i m'enfilo per un camí ben dret, de pendent constant, fins el refugi de Corral Blanc. Des del refugi pujo dalt la carena a ponent del collet de les Barraques i tinc al meu davant la gran massa del Puigmal —sense neu, a primers de febrer!— i la grandiosa coma del riu de Tosa.

La carena és molt ampla i cada vegada es va convertint més i més en una esplanada. Sembla que mai no acabo d'arribar al cim. Quan hi arribo, és un cim extraordinàriament pla. A l'altra banda de la vall tinc el Costa Pubilla —la meva primera muntanya, l'any 1969— i tota la serra fins el Pla d'Anyella, el Puigllançada i la Tosa. El que, un dia, fou la Molina i la Masella, ara fa feredat: pendents sense rastre de neu, si exceptuem algunes taques blanques que han fet els canons. Fa plorar.

Vull tornar per Dòrria i no ho encerto gaire.  Segueixo una estona l'ampla carena i, quan ja veig la Pleta de Dòrria, començo a baixar en diagonal. Començo bé, però arribo un punt on la vegetació m'impedeix caminar amb comoditat i perdo força temps fins que no aconsegueixo arribar al refugi de la Pleta. Me n'adono que hauria estat molt millor seguir la carena una estona més i començar a baixar quan fos a la vertical del refugi. Tant se val.

A partir del refugi, sí que tinc un camí —ple de pols— que m'acaba duent a Dòrria. Per acabar l'excursió em toca seguir el GR-11 fins el càmping de Planoles.
Fotografies. Track.

Arínjols —o Avellaners

Una altra matinal a Montserrat. Però avui el cel no ens ha ofert les mateixes claredats dels dies anteriors. Fa massa calor, aquest hivern que no és hivern.

Sortim de Monistrol a punta de dia, pugem a Santa Cecília pel camí de l'Àngel, seguim fins el camí de l'Arrel i ens enfilem al capdamunt de la Serra per la dreta canal que separa el Serrat de les Onze del Serrat dels Patriarques. El meu mapa de l'Alpina en paper en diu «Canal dels Avellaners» però a la versió digital el nom que hi consta és el de «Canal dels Arínjols».  És dreta, i cal ajudar-se amb els arbres, però es puja sense cap dificultat.

Un cop dalt, hem seguit cap a l'Albarda Castellana, hem donat la volta al Camell de Sant Jeroni i hem seguit fins el Portell de Migdia. Hem baixat la canal del Llum i hem anat seguint avall fins retornar a Monistrol. Immillorable manera d'emprar aquest matí de dissabte.

Fotografies. Track.

La Volta completa a Montserrat

Espectre de Brocken sobre la canal dels Arínjols.

La volta completa a la muntanya de Montserrat és l'excursió més grandiosa que es pugui fer en aquest massís. Es visiten la majoria de les roques i agulles més importants, les parets, les zones, les canals. El camí és complex, els paisatges són extraordinaris. Gairebé diria que és una excursió massa gran, en el sentit que es recorren tants indrets formidables que sembla que no ho puguem assimilar tot en la seva absoluta grandesa.

Vaig fer aquesta volta l'altre dia, un dia on convivien els cels blaus i transparents, amb la boira que donava profunditat i misteri als paisatges. Vaig poder presenciar l'espectre de Brocken, just en el moment on estava al davant del Cavall Bernat. El fenomen va durar força estona i la meva ombra aureolada s'anava acostant i allunyant segons els moviments de la boira. Diria que és el millor espectre de Brocken que he vist, si bé les circumstàncies em faran recordar sempre el que vaig veure al cim del Mönch, quan vam sortir de l'escalada de la paret nord —quins temps!—.

És una excursió clàssica que deu haver fet tothom i no cal que l'expliqui gaire en aquest blog.

Surto de Santa Cecília i agafo el camí de l'arrel en direcció llevant. Quan arribo al pla de la Trinitat agafo el camí de Sant Salvador fins el coll de la Canal Plana. Segueixo l'espectacular carena de les Lluernes i, en el moment que estic al davant del Cavall Bernat, l'espectre de Brocken apareix amb força sobre les profunditats de la cara nord.

Continuo en direcció a l'Albarda Castellana i m'enfilo al seu cim. Fa fresca i el paisatge és monumental. Baixo cap el Camell de Sant Jeroni i agafo el camí del Portell de Migdia. La Talaia es mostra en tot el seu esplendor, acaronada per les boires.

Remunto l'espectacular canal de la Salamandra. Al llarg de tot el dia, no puc deixar de recordar els meus anys d'escalador, les agulles que vaig pujar —més d'un centenar— i les que em van quedar per fer. Sóc al cim del Montgròs i encara em queda un llarg camí. Passo el coll de les Comes —el del Cabrit o Cilindre— i el camí requereix l'ús continuat de les mans, sigui per agafar-se al arbres o les arrels, sigui per fer alguna petita grimpada.

Coll del Miracle, Coll de Porc i Pas del Príncep. Uns moments d'èxtasi contemplant aquesta agulla tan especial, una de les més elegants i sòlides de Montserrat: L'Agulla Gran del Pas del Príncep.

Ara entro a la regió d'Agulles, que potser no havia visitat des de l'època en que hi anava a escalar. Quin moments de nostàlgia quan vaig reconeixent, una a una, les diverses agulles. Al refugi menjo alguna cosa, arrecerat del vent del nord que ara bufa una mica més. Pràcticament no he vist ningú en tot el dia.

Supero la Portella i contemplo com el sol de la tarda daura les parets d'aquestes agulles màgiques. La vista se me'n va a la cicatriu per on puja la Ven-Suri-Ven i recordo aquell dia que la vaig pujar, amb en Josep Castellet, si la memòria no em falla...

Encara hi ha un tros de camí fins retornar a Santa Cecília, però les llums són meravelloses. Vaig seguint sense pressa perquè ja noto una mica el cansament. Arribo al punt on he començat amb l'esperit saturat de tanta meravella. 

Fotografies. Track.

Sant Jeroni

Arribo a Monistrol que encara és de nit, perquè confio que la sortida de sol tenyeixi de vermells les parets de Montserrat. Efectivament, mentre començo a pujar el camí de l'Àngel, les roques del serrat del Moro i del serrat de Sant Jeroni són de foc. Després, els tons canvien a l'or. Meravellós.

Pujo per la canal de Sant Jeroni fins el mirador, segueixo cap el Monestir i retorno a Monistrol pel camí de les Aigües. Una magnífica matinal.

Fotografies. Track.

La muntanya de Sant Corneli

Mai no havia parat esment en la muntanya de Sant Corneli, que és un cim que hi ha a llevant de l'embassament de Sant Antoni. M'equivocava, perquè és un mirador molt interessant i a l'hivern, en un dia clar, s'hi pot fer un itinerari molt bonic.

Surto d'Aramunt i segueixo la pista que va per la banda esquerra de l'embassament, fins que un rètol m'indica el camí que puja a Sant Corneli. És un camí dret i monòton, en un bosc devastat per la processionària —com tants d'altres—. Són vuit-cents metres de desnivell. Afortunadament, si miro enrera, tinc una visió extraordinària:  la vall està coberta per un mar de núvols del qual només sobresurten Aramunt i el turonet de la Casa Lliser. Al damunt de la boira, els primers rajos de sol dauren les muntanyes de la Vall Fosca i de la Serra de Gurp. Magnífic!

Un cop al cim, el paisatge és molt interessant. Em fixo en la muntanya de Gallinova —que no he pujat, encara— i en les cingleres de Pessonada.

A partir d'aquest punt, segueixo la carena cap a llevant. Sembla de mal passar, però hi ha un caminet ben marcat que la ressegueix sense cap problema. Finalment, arribo a les Collades de Baix. Ara toca baixar per la Llau de les Collades, un racó magnífic, de cingleres i congostos. Quan sóc al fons de la Vall de Carreu, segueixo un camí que passa per Aramunt Vell i em retorna a Aramunt.

Fotografies. Track.

L'antiga estació de Llessui

La meva dona i jo vam esquiar moltes vegades a les pistes de Llessui —fa moltíssims anys, però em sembla com si fos ahir—, ben bé fins que les van tancar. Tinc la sensació que vam ser els darrers esquiadors d'aquella estació, perquè recordo algunes esquiades, l'últim any de Llessui, en què estàvem pràcticament sols en unes pistes que ja eren un cadàver.

L'altre dia hi vaig tornar —a peu, és clar— i vaig fer-hi una volta ben bonica.

Surto de Saurí i segueixo el camí fins el poble de Llessui. Després, segueixo un tros de l'antiga carretera que duia a les pistes, fins el trencall de la borda de Cardós. Segueixo el camí del coll del Triador, però en el moment que creuo el barranc de Pamano, just a sota de la borda de Guisarda, ja m'enfilo dret amunt, en direcció al Bony d'Altars, per uns pendents ben drets.

Quan el pendent es suavitza una mica, segueixo el que fou la pista del Tamborí i arribo, finalment, al Bony d'Altars (2.417 m). És un mirador extraordinari. Sorprèn el gran pendent de ponent, que cau estimbat sobre la Vall Fosca. El desnivell és de 1.200 m en només 2.200 m horitzontals.

A partir d'ara, segueixo la carena —cada vegada més ampla— fins el Tuc de la Cometa (2.445 m). El fred és viu i les vistes sobre les muntanyes de la Vall Fosca segueix sent espectacular. Veig clarament el circ de Filià, on hi vaig fer una excursió magnífica.

Des del Tuc de la Cometa vull tornar a Saurí, 1.200 metres més avall. Seria perfecte si pugués seguir la carena que separa el barranc de les Boïgues del de Coma Llobatera, però no es veu clar que hi hagi pas. Tanmateix, començo a baixar per aquest llom força dret, sense poder veure com acaba. La baixada és molt bonica, sense camí, i es pot anar fent fins que, al fons del torrent, trobo el camí que va a Sant Esteve de Meneurí. El segueixo i, en un no-res, ja sóc a Saurí.

Una excursió ben bonica, principalment si fa fresca i el dia és clar. 

Fotografies. Track.