dijous, 28 de juliol de 2016

Pic de Lavans



Si no vaig errat, diria que de tot el circ que va de la Pica Roja al Monteixo, l'únic cim que em faltava per fer és el pic de Lavans, de 2.896 m. És un cim que té un aspecte imponent, que es fa respectar. Si, per exemple, des de la Torreta de l'Orri contemples tota la serralada, la dent del Lavans sempre hi destaca clarament. Recordo que, quan esquiàvem a Portainé, els meus fills sempre em preguntaven quin era aquell cim. Jo els deia que era el Lavans i que no, que jo no l'havia pujat, «perquè és difícil».

Avui, gràcies a la desmesurada quantitat d'informació que tenim a l'abast, ja fa temps que sé que el Lavans no és pas tan ferotge com sembla i que la seva gran torre pot ser vençuda sense haver de superar grans dificultats. Malgrat tot, és un cim amb força caràcter i tampoc no és pas fàcil del tot.

Finalment, hi he pogut anar. Pujo ben d'hora a l'aparcament de la Molinassa  i enfilo el camí de Baiau amb les primeríssimes clarors del dia. És l'hora màgica que tots coneixem i que jo no canviaria per cap estona més al llit. El camí —Pla de Boet, Pla d'Arcalís, Coma de l'Orri, Escorbes i Baiau— és agradable i senzill, però no deixa de ser una mica llarg.

Després del refugi —de fet, no m'hauria calgut arribar-hi— començo a pujar la gran canal del Port de Medacorba. Té mal aspecte, però la realitat és que és força més còmoda del que sembla a primera vista. Hi ha fites i algun rastre de camí, sempre pel costat esquerre de la canal. El Lavans encara sembla temible, però ja no és aquella dent aparentment inexpugnable que semblava des del fons de la vall. A la dreta, el Medacorba, encara més feréstec.

Arribo al port amb una relativa comoditat. Ara em cal seguir la carena en direcció a una bretxa a l'aresta sud del Lavans. Hi ha unes fites que resulten extraordinàriament útils, perquè aquí sí que ja cal encertar bé la ruta. Cal arribar a una petita bretxa on hi ha una fita. Des d'aquesta bretxa veiem els grans precipicis del costat oest. Hem de flanquejar una canal. El terreny és molt dret, però les fites donen confiança.


Els últims metres abans del cim són de grimpada, una grimpada que s'agraeix: seria una mica decebedor que es pogués pujar un cim d'aspecte tan altiu sense usar les mans, ni que sigui en un tram curt. Llàstima que les roques no siguin gaire de fiar. Cal extremar la precaució (encara més si no es va sol, perquè aleshores, al perill de la roca que es belluga cal afegir-hi el perill que un company faci caure alguna roca al teu damunt). El cim és molt aeri i dóna una agradable sensació de satisfacció muntanyenca. El paisatge, a la volta de l'horitzó, és grandiós. En primer pla, a llevant, les espectaculars parets del Medacorba.

A la baixada encara és més important no perdre les fites.

Quan retorno al Port de Medacorba tinc tres possibilitats. D'una banda, és clar, seguir el mateix camí de l'anada. La segona possibilitat és baixar pel costat nord (les canals tenen un aspecte gens atractiu) fins l'estany de Medacorba i remuntar el Port de Boet. Finalment, l'alternativa més interessant fóra combinar aquesta ascensió amb la travessia del Medacorba d'oest a est. Com que desconfio de les meves forces i com que vull que me'n quedin algunes per a l'endemà, trio l'opció més curta i refaig el camí que ja he fet al matí, fins el Pla de Boet.

Fotografies. Track.

Cap comentari: