diumenge, 17 de juliol de 2016

Comaltes

Feia molt de temps que no escrivia una entrada en aquest blog, i el trist motiu és que he estat molt de temps sense visitar la muntanya. D'una banda, problemes familiars, d'una altra, una dedicació especial a la bicicleta de carretera. Finalment, he tornat a la muntanya, a un indret ben bonic: Comaltes.

Quan  l'any passat vaig pujar a l'Aüt, vaig fixar-me en unes pastures elevades sobre la vall que hi havia a l'altra banda, a la carena que separa la vall de Sant Nicolau de Comalesbienes. És la carena de la Pala Alta de Sarradé i també del Pic de la Pala Gespadera, cims magnífics que ja he pujat en altres ocasions que fan de bon rememorar.

Aquestes pastures s'anomenen Comaltes i culminen en el triple pic de Comaltes, a 2.781 metres. Resulta que hi ha un camí que permet assolir aquestes pastures i aquest cim en ascensió directa des del fons de la Noguera de Tor, des de l'indret anomenat la Farga.

L'altre dia, vaig sortir a quarts de set del matí de la carretera L-500 i vaig començar a pujar —el camí és ben dret i directe— pels boscos de la coma de Besurts. Després de 750 metres de desnivell, el bosc desapareix i sóc al Tossalet des Mentides. La vista és extraordinària en totes direccions. L'Aüt apareix en tota la seva magnitud, i no cal parlar del massís dels Besiberri, dels Tumeneja, el Carants, el Pessó... 


Quan assoleixo el cim, la vista es completa amb el gran barranc de Comalesbienes i la magnífica Punta Alta. Però la visió és extraordinària en totes direccions i, encara que intento resseguir amb la mirada totes les carenes principals i mirar de recordar el nom de cada cim, aviat me n'adono que no acabaria mai i ho deixo córrer. Em fixo, més que res, en els cims que encara no he pujat: Bony Blanc, Carants, Mussoles, Morrano, Sarradé, Harlé,...

La intenció és tornar per Aigüissi. És una raconada que mai no he visitat i sempre que l'he vist sobre un mapa m'ha resultat atractiva perquè me la imagino solitària i salvatge. Això m'obligarà a fer una gran volta i a allargar força l'excursió, però ja m'està bé.

Baixo cap el coll Arenós —on desperto un excessiu interès en un ramat de vaques que hi pasturen— i baixo a la clotada on hi ha el minúscul  estany d'Aigüissi. La presència de vaques a les pastures de Comaltes em fa pensar que hi ha d'haver un camí ramader que hi pugi. A mi em sembla que aquesta zona no té cap altre accés ramader que el camí per on he pujat. Per tant, encara que jo he començat a pujar per un camí ramader —delimitat amb aquell bonic cordill blau cel que tan apropiadament decora les nostres muntanyes— en algun lloc dec haver pres una drecera perquè he acabat passant per llocs que no són accessibles al bestiar.

Remunto el colladó d'Aigüissi i m'apareix la gran tossa de la Pala Alta de Sarradé, un cim que vaig pujar fa uns anys amb en Lluís Roca, en una gran excursió que recordo prou bé. Vam pujar per Comalesbienes i vam baixar —ens va costar— per aquest vessant on sóc ara jo, és a dir per Sarradé. També recordo que vaig pensar que no hi tornaria mai més, perquè la baixada que ara m'espera ens va sembla molt i molt incòmoda.

Avui no m'ha semblat tant terrible, però... déu n'hi do! No hi ha cap camí i els grans blocs de pedra converteixen la caminada en una gimcana gimnàstica que cal prendre's amb molta filosofia.



Finalment, arribo al meravellós estany de Sarradé i sé que a partir d'aquest punt, poc o molt, hi ha una mica de camí. L'excursió no s'ha acabat: queda baixar de l'estany Llebreta a la Farga. Però això ja és anar fent, enmig d'un paisatge meravellós.

Fotografies. Track.

Cap comentari: