diumenge, 7 de febrer de 2016

Puig de Dòrria


Vaig passar pel Puig de Dòrria (2.547 m) fa molts i molts anys (encara érem a l'era glacial) quan amb uns amics ens vam acostumar a fer la llarga travessia Ribes Puigmal la Molina. Ara hi he tornat, en una era climàtica terrible, en un hivern que només existeix en el calendari, amb una sequedat desoladora, sense neu, només amb pols, processionària, xafogor...

L'excursió, si no fos per aquestes circumstàncies climàtiques que he esmentat, seria ben bonica. Surto de la part de dalt de Planoles, on hi ha el càmping i m'enfilo per un camí ben dret, de pendent constant, fins el refugi de Corral Blanc. Des del refugi pujo dalt la carena a ponent del collet de les Barraques i tinc al meu davant la gran massa del Puigmal —sense neu, a primers de febrer!— i la grandiosa coma del riu de Tosa.

La carena és molt ampla i cada vegada es va convertint més i més en una esplanada. Sembla que mai no acabo d'arribar al cim. Quan hi arribo, és un cim extraordinàriament pla. A l'altra banda de la vall tinc el Costa Pubilla —la meva primera muntanya, l'any 1969— i tota la serra fins el Pla d'Anyella, el Puigllançada i la Tosa. El que, un dia, fou la Molina i la Masella, ara fa feredat: pendents sense rastre de neu, si exceptuem algunes taques blanques que han fet els canons. Fa plorar.

Vull tornar per Dòrria i no ho encerto gaire.  Segueixo una estona l'ampla carena i, quan ja veig la Pleta de Dòrria, començo a baixar en diagonal. Començo bé, però arribo un punt on la vegetació m'impedeix caminar amb comoditat i perdo força temps fins que no aconsegueixo arribar al refugi de la Pleta. Me n'adono que hauria estat molt millor seguir la carena una estona més i començar a baixar quan fos a la vertical del refugi. Tant se val.

A partir del refugi, sí que tinc un camí —ple de pols— que m'acaba duent a Dòrria. Per acabar l'excursió em toca seguir el GR-11 fins el càmping de Planoles.
Fotografies. Track.

Cap comentari: