Un gran circuit a la cara nord del Cadí

De vegades penso que els millors itineraris de muntanya de Catalunya encara no estan inventats. Si mireu el mapa del Cadí, immediatament pensareu en la possibilitat de recórrer tot el vessant nord d'aquesta serra passant a peu de les parets. Seria una excursió extraordinària.

Una part d'aquesta excursió existeix i és relativament coneguda: és el Camí dels Collets que uneix Prat de Cadí i Prat d'Aguiló. Pel que fa a la resta, o bé no hi ha camí o bé el camí s'ha perdut.

El mapa de l'Alpina, però, sí que assenyala un camí que uniria el Coll superior de Josana amb Prat de Cadí. Oi que seria fantàstic poder unir els dos camins i aconseguir, d'aquesta manera, recórrer una bona part de la muralla nord del Cadí?

Quan vaig buscar informació a Internet sobre el camí de Josana a Prat de Cadí, vaig trobar poques referències, sempre d'excursionistes que comentaven el seu intent fallit de fer aquest camí. Finalment, vaig trobar un trac i vaig pensar que, poc o molt, la meva idea havia de ser factible.

Surto d'Estana a les set del matí d'un dia radiant. Les parets del Cadí llueixen amb tons d'albada. La vegetació està amarada de la pluja que ha estat caient al llarg de la nit. No se sent ni un soroll. Sé que l'excursió serà llarga —molt llarga!— i no em puc entretenir. Camino fins el Coll de Pallers i baixo per la vall del riu del Quer, seguint el GR-150. Al Collet, prenc una pista que es va enfilant fins la Collada de Josana. A continuació, un camí puja fins el preciós prat del coll superior de Josana. Fins aquest punt, el camí ja el coneixia d'una excursió anterior (de la que he parlat aquí).

Al coll superior de Josana comença el veritable terreny d'aventura. Cal anar flanquejant cap a llevant fins arribar a Prat de Cadí. En algun moment, el camí s'endevina, però hi ha un bon tros en que cal seguir la direcció de la millor manera que es pugui. L'ambient és extraordinari. Poc o molt, es pot anar seguint. En un determinat moment, s'arriba a un collet sota el Tossal del Puig, un mirador sublim. Finalment, el camí es va fent cada cop més evident fins que, en uns moments gloriosos, s'arriba a Prat de Cadí.

Prat de Cadí: quins records! La primera vegada —sempre hi ha una primera vegada— va ser per Sant Joan de l'any 1972. Acampem al prat i pugem i baixem la canal del Cristall amb piolet i grampons. (No cal dir que l'escalfament global encara no es feia notar com ara!) També recordo el dia de l'Anglada-Cerdà a la Roca de l'Ordiguer el 1995 i el dia de la canal de l'Ordiguer, el 1985.

A Prat de Cadí agafo el Camí dels Collets que, passant per indrets sublims, em du al Collet de l'Estenedor i a Prat d'Aguiló. Estana, el lloc on he d'arribar, es veu llunyíssim. El paisatge és grandiós. Segueixo la pista fins el Coll de l'Home Mort i aquí prenc un camí molt bonic que va baixant fins el Santuari de Bastanist. Ara em cal remuntar els tres-cents metres de desnivell fins Estana, on arribo cansat i al·lucinat d'haver fet un itinerari tan magnífic.

Recomano aquest circuit fora de mida a tothom que estimi els grans paisatges i tingui un cert gust pel terreny d'aventura. Cal tenir en compte la longitud de l'itinerari (30 km) i el desnivell acumulat (1.600 m).

Ara ja començo a pensar en la possibilitat d'aconseguir unir, algun dia, tota la cara nord del Cadí, del Pla de Sant Salvador al Coll de Pendís!

Fotografies. Track.

Fraguerau

He tornat al Montsant —no me'n cansaria mai— i he tornat a visitar aquesta meravella que és el congost de Fraguerau, el nostre petit Grand Canyon.

He fet una "matinal" relativament curta, seguint —en sentit invers— l'itinerari 36 de la guia d'en Jaume Mas Roca. És una excursió excel·lent, que et permet, fins a cert punt, acostar-te més a les interioritats d'aquest congost sublim.

L'itinerari surt de la Venta de la Serra de la Llena i comença baixant, pel Barranc de Sant Bartomeu, fins el fons del riu. No cal dir que aquest camí de Sant Bartomeu, ben conegut, és de primeríssima qualitat excursionista.

Un cop passat el pont penjat, segueixo cap a ponent, en direcció a Margalef, fins arribar a l'Aiguabarreig amb el barranc dels Pèlags. Al llarg del camí, puc anar observant les complicades formacions de roca de l'altra banda del riu i les misterioses parets de pedra seca que hi ha a moltes balmes que, aparentment, semblen inaccessibles. En un determinat lloc, trobo el trencall que puja als Ventadors i, per un moment, em plantejo de seguir-lo. Per cert, si utilitzeu gps veureu que la posició d'aquest trencall i de la pròpia ermita de Sant Bartomeu estan mal situades al mapa de l'editorial Piolet (versió 2004. Em diuen que la nova versió ja ha corregit aquest error).

Quan arribo al Mas de Soleràs, he de descalçar-me per passar el riu i començar a enfilar-me cap a l'Escambell. La guia ens adverteix que aquest camí que ara vull fer és difícil i perdedor. De fet, però, des de l'edició de la guia hi ha hagut força gent que ha seguit aquest itinerari i ara es troba raonablement ben fressat, amb prou fites. Ara bé: sí que és cert que hi ha passos de roca en que cal anar amb compte i també és cert que cal no desviar-se del camí, perquè hi ha diverses cingleres que només es poden vèncer per algun lloc concret.

La carena de l'Escambell a Coll de Mònecs és un aeri mirador sobre el congost de Fraguerau. Espectacular! Als llocs més inversemblants hi veurem marges de pedra seca i edificacions troglodítiques. Esborrona pensar com era la vida en aquestes contrades salvatges.

Fotografies. Track.

Tres matinals al Pallars Sobirà

Aquests dies de Setmana Santa he fet tres excursions matinals pel Pallars Sobirà i les tres m'han proporcionat paisatges exuberants i magnífics. He seguit, més o menys, itineraris marcats i explicats al llibre A peu pel Pallars Sobirà, de Josep Lluís Piqué, Xavier Català i Jordi Tutusaus.

En la primera excursió, he recorregut el que s'anomena el Batlliu de Sort, que és una contrada que pot passar fàcilment desapercebuda per qui es limiti a seguir la carretera del fons de la vall. L'itinerari —molt recomanable!— surt de Sort, passa pel costat de Castellviny, puja fins a Olp, planeja d'Olp a Pujalt i de Pujalt a Enviny i aleshores retorna al fons de la vall per Bressui.

El matí era extraordinari, amb una lluminositat desmesurada. El verd —els verds!— dels arbres era radiant i punyent. Els cirerers eren un esclat de flors blanques. Quina passejada més deliciosa!

La pujada de Sort a Olp, en particular, et descobreix tot un territori poc conegut, amb camps, bordes i fins unes sorprenents vinyes (vegeu aquest comentari). En aquesta època de l'any —pels volts de Sant Jordi— la natura desferma tota la potència que ha anat acumulant al llarg de l'hivern.

La segona excursió matinal va ser un circuit per la Vall d'Àneu, seguint també un itinerari indicat al llibre Piqué-Català-Tutusaus. La sortida és a Esterri d'Àneu. En primer lloc, es tracta de pujar fins a Son. A mida que pujo, la vista sobre la cubeta d'Esterri es va fent més i més ampla.

A partir de Son, el camí va seguint més o menys planer cap a Jou. Cal superar el Serrat de Mercurís i passar per les restes de Sant Jaume. Tota aquesta part del camí és una passejada molt agradable, amb unes panoràmiques immenses.

A Jou trobo el GR-11 i em vindria molt de gust seguir-lo cap a Espot, però aleshores ja no faria una matinal. Em cal, doncs, seguir el GR-11 en sentit contrari, de baixada cap a la Guingueta, passant per les Marrades, fins les Bordes de Riu.

A la Guingueta, passo el Pont de Poldo i segueixo la pista que, per l'esquerra de la Noguera em duu a Escalarre i d'aquí a Esterri, on s'acaba el circuit.

La tercera matinal que he fet i us vull recomanar transcorre per la vall del Riu del Cantó. El dia abans era Sant Jordi i va estar plovent tot el dia. Avui, en canvi, el dia es lleva radiant i les muntanyes estan cobertes per una capa de neu que deu ser força fina, però dóna al paisatge un contrast meravellós.

Surto del poblet de Llagunes, a sota de la carretera del Cantó i, després de travessar el riuet, pujo pels boscos magnífics de l'Obaga de Llagunes, fins el capdamunt de la Serra de Freixa, on m'espera una vista panoràmica de primera qualitat. Al meu davant hi ha la formidable Vall de Castellàs, que m'agradaria conèixer millor en alguna ocasió propera. Unes grans nuvolades van tapant el cel, donant profunditat al paisatge. L'aire és relativament fresc.

Segueixo la carena cap a llevant i passo per la Roca de Llagunes (1.746 m). Una mica més endavant hi ha un camí que torna a Llagunes, però jo decideixo seguir fins el Port del Cantó.

Del Port del Cantó, segueixo una pista que, fent força marrada, entra a les Comes de Rubió, travessa el barranc i entra al petit i enlairat poble de Rubió. A partir d'aquí, no trobo cap baixada directa a Llagunes i segueixo una estoneta per la carretera, fins arribar al poblat medieval de Santa Creu. D'aquí sí que surt un camí esplèndid que baixa a Llagunes, mentre les nuvolades van omplint l'horitzó i els diversos pobles de la vall del Cantó —Soriguera, Puiforniu, Tornafort, Vilamur— m'ofereixen visions espectaculars i idíl·liques. Arribo a Llagunes ben satisfet del camí que he fet.

Fotografies.
Track Batlliu de Sort.
Track Esterri-Jou-Escalarre.
Track Llagunes-Port del Cantó-Rubió.

La Roca de Galliner, en circuit

La visita que vaig fer al Cogulló de Turp em va fer venir ganes de seguir visitant aquestes contrades que tan poc conec. L'excursió que hi acabo de fer és un circuit espectacular per les muntanyes de la banda dreta del riu d'Alinyà.

Surto de l'esglesiola de Perles i m'enfilo a Sant Ponç per baixar després a Alinyà. Passo per la collada del Cos i la collada de la Nou i arribo al Coll de Maçana. Al meu davant hi tinc el cim de la Roca de Galliner i m'hi enfilo pel dret, sense camí, aprofitant al màxim la cresta de roca, el més a l'esquerra possible. És entretingut i una mica pesat, però la vista, a tota la volta de l'horitzó, és extraordinària.

Un cop acabada aquesta travessia de la cresta del Cap de la Roca de Galliner, baixo a la font de la Masieta i segueixo el camí que es va acostant cap el Grauet. El paisatge de roques i parets és magnífic! Aquest grau em permet accedir a la vall del riu de Nidola i a l'indret de Cal Penya. Com és habitual quan vaig d'excursió pel nostre país desèrtic, la solitud és total i aquesta vall feréstega, envoltada de parets monumentals, produeix una gran sensació d'aïllament.

Pujo fins el Coll i, pel costat de la bonica Roca del Pont, retorno a Perles.

Fotografies. Track.

La Val Maira

La Val Maira és una de les valls alpines que desaigüen a la plana de Cuneo —com la Val Varaita i la Val Stura. És territori de llengua occitana i és un paradís inexhaurible per a l'esquiador de muntanya. Les tres valls —Varaita al nord, Maira al mig i Stura al sud— són extraordinàriament tranquil·les i rústiques: en aquesta època de l'any només hi trobarem algun grup escadusser d'esquiadors de muntanya.

Vaig visitar la Val Varaita el 2001 i la Val Stura el 2003. Ara ha estat el moment d'anar a la Val Maira, aquest cop amb en Ricard, en Miquel i l'Eduard. Hem fet estada al pintoresc i deshabitat poble de Preit, a 1.541 m, a un hotelet de muntanya molt acollidor. La innivació era magnífica i el temps s'ha mantingut perfecte. Hem pogut fer muntanya a plaer!

El primer dia, des del mateix Preit, ens enfilem cap el M. Giobert (2.439 m), una excursió clàssica. La pujada es fa per dintre d'un bosc molt dret i la neu era fonda. Quan arribem a la carena, la panoràmica és extraordinària: muntanyes i més muntanyes per totes bandes. Més de les que podríem mai arribar a conèixer, per anys que visquéssim! Seguim la carena, envoltada de valls profundes, fins el peu de la Rocca dell'Aquila (2.480 m) des d'on veiem els espectaculars contraforts nord del M. La Bianca (2.744 m) i els meravellosos pendents de la Piovosa i el P. Tempesta. El cel ja s'ha aclarit i el bon temps no ens deixarà en la resta de l'estada. El descens a Preit, amb neu força bona, és ben bonic, amb zones de bosc i pendents agradables.

L'endemà anem cap al P. Tempesta (2.679 m). Se surt del llogarret de Tolosano (1.516 m), a la vall de Marmora. Els paisatges que anem trobant a la pujada són francament meravellosos i ens impacten fortament. Sembla que estiguem vivint en un calendari alpí. Al cim coincidim amb un parell d'esquiadors que inicien el descens per la cara nord de la muntanya. La neu és fonda i el pendent és molt sever i està guarnit de ressalts de roca. Els dos esquiadors ens ofereixen un bonic espectacle d'esquí "ripido". Nosaltres, és clar, tornem per la ruta normal i tenim la sort de trobar una bona capa de neu pols. Per tal d'aprofitar aquest bé de Déu, acabem saltant cap el Comballe dell'Oliveto i fem, així, una variant del camí de pujada.

El bon temps segueix ferm i no s'hi val a badar. L'endemà ens plantegem el M. La Bianca (2.744 m), un cim espectacular i notable. Sortim directament de Preit i anem remuntant la Valletta. Quina vall més salvatge! Quins tous de neu! Quines parets de roca (es tracta de la Rocca La Meja)! Aquest cim que volem fer té una aresta cimera força aèria i plena de cornises. Com ja era de preveure, l'excursió s'acaba a la punta 2.687. La baixada és també extraordinària, si bé la neu pols del dia abans ja és més escassa i cal anar a buscar-la bé als llocs més obacs.

Encara ens queda un últim dia, que utilitzem per a fer l'ascensió al Bric Boscasso (2.589 m) per la seva banda oest, sortint de Chialvetta (1.475 m). Passem per Pratorotondo i La Bandia Longa. A la nostra dreta tenim els espadats del Bric Cassin. Seguim exultants de trobar-nos en una zona alpina tan formidable. A l'hora del descens, volem anar a buscar la ruta de la Cialancia Piana, però estem una mica indecisos a l'hora de trobar l'itinerari —no hi ha cap traça i el pendent és molt dur— i, finalment, retornem a l'itinerari de pujada.

Han estat uns dies d'esquí de muntanya de la màxima qualitat, de paisatges, d'ambient, de meteorologia i de neu. La Val Maira és una zona totalment recomanable, més ara que hi ha un mapa —Esquiar en Val Maira, de Bruno Rosano— específic per a esquí de muntanya.

Fotografies. Track Giobert. Track Tempesta. Track la Bianca. Track Boscasso.

El Petit Peric per les Bulloses

La previsió per al cap de setmana és terrible: s'acosta una llevantada potent que ha de durar, com a mínim, fins dimecres. Dels 19 que ens havíem de trobar a l'estació d'Els Angles, només en som onze. Neva molt fort i la neu és humida. Es tracta de la tradicional sortida d'esquiadors veterans, que es fa cada any. Aviat ens quedem en nou, que decidim pujar a Les Bulloses, ni que sigui a veure com va nevant.

Ha nevat tota la nit però l'endemà, inesperadament, el temps ens ofereix una treva magnífica. Hi ha nuvolades grosses i fosques, però lluu el sol i decidim que ho hem d'aprofitar al màxim. L'itinerari que fem comença travessant l'estany de les Bulloses per seguir per una sèrie de lloms i estanyols de gran bellesa. El camí és llarg perquè guanyem desnivell molt lentament, fins que arriba el punt en que ens enfilem de valent per la pala del Petit Peric.

Des del cim, veiem el Puig Peric, una mica intimidatori, potent. El deixarem per un altre dia. Fem un bonic descens cap a La Balmeta, amb una neu relativament bona. Un cop en aquesta esplanada, cal tornar a calçar-se les pells per remuntar fins el Roc d'Auda i trobar, així, les pistes d'Els Angles. Ho fem, però la remuntada és fa llarga. El joc de llum i nuvolades és meravellós. Quan arribem a les pistes, comença a nevar, o millor a caure aiguaneu, però tant-se-val, perquè en un no-res som a peu de pistes, contents d'haver fet una excursió tan bonica.

Fotografies. Track.

El Cogulló de Turp, per totes bandes

Aquesta excursió al Cogulló de Turp és molt completa perquè recorre els tres itineraris principals que conflueixen en aquesta muntanya emblemàtica.

Surto del punt quilomètric 4 de la carretera de Coll de Nargó a Perles, just al punt on el Riu de Perles rep el Barranc de l'Ós. Remuntar aquest barranc fins el Coll de la Travessa, passant per l'espectacular pas de L'Estret, és ja una agradable experiència. La sensació d'ésser en un lloc recòndit és molt gran, però el camí està ben marcat.

El Pic de Turp —o Cogulló de Turp— és un mirador extraordinari: Aubenç, Boumort, muntanyes del Pallars i d'Andorra, Cadí i Port del Comte i, als peus, el laberint de muntanyes i cingleres de tota aquesta regió d'Alinyà i Cambrils. És un cim que impressiona profundament l'excursionista.

Un cop dalt del cim, no em puc sostreure a l'atracció de la cresta que se'n desprèn i la segueixo fins trobar el grau que baixa a les Anoves. En tota aquesta part de l'excursió, pràcticament no hi ha camí i agraeixo l'ajut del gps. Baixo als solitaris masos de Sant Joan de les Anoves i remunto, pel Soler, fins el Pla de la Llacuna. Aquí comença la tercera part d'aquesta llarga excursió. Es tracta de retornar al fons de la vall per Santa Pelaia, Cal Fiter i el Torrent de Coll de Boix.

L'esforç que exigeix aquesta volta és considerable: prop de 23 km, més de 1.500 m de desnivell i unes 10 hores de temps total. Però la grandiositat dels llocs per on es camina i l'extraordinari panorama des del cim i la cresta, compensen amb escreix aquest esforç.

Fotografies. Track.