Camins de Collbató a Montserrat

Aprofitant uns dies de temps excel·lent, he anat un parell de vegades a Montserrat per la banda de Collbató i he pogut fer quatre camins molt bonics que, des de la plana de Collbató remunten fins dalt del massís.

A la primera excursió vaig sortir de la Vinya Nova i vaig anar a buscar el Camí dels Francesos que passa pel Camell de Sant Jeroni i arriba fins el collet de les Pinasses. Em faig enfilar a l'Albarda Castellana (visita excepcional!) i després a la Miranda de Sant Jeroni. A continuació, vaig seguir un tros del camí nou de Sant Jeroni fins trobar el Camí del Pont, que em va retornar a la Vinya Nova.

En l'altra excursió —les dues són força curtes, aptes per a una matinal— vaig sortir del mateix Collbató per seguir la bonica Drecera de Fra Garí. Hi havia unes boires molt estètiques que es van  anar esvaint i van deixar un dia clar i lluminós. Vaig seguir el camí vell al Monestir fins que a la Font Seca vaig desviar-me cap a Sant Joan.

Pujo a la Miranda de Santa Magdalena on tinc uns moments d'enyorament dels temps en què venia a escalar sovint a aquestes parets i agulles que ara veig. El tacte de la roca em fa revifar luxúries que creia oblidades. Passo per sota les Gorres fins que arribo al trencall del Coll dels Pollegons. Vaig baixant per l'Artiga Alta, l'Artiga Baixa i el Clot de la Mònica. Em miro la paret de la Palleta i recordo el dia que vaig fer la «tomàquets d'amagatotis» —quins records!

Fotografies. Track N-1 Track N-2

Per la vall de Mencui

He tornat a recórrer la vall de Mencui —hi he anat tantes vegades!

Surto de Baro i segueixo el camí que, seguint el torrent, va fins Escós. A partir d'aquí no em toca més remei que seguir la pista que remunta la vall en direcció a Mencui i Tolzó, fins que m'embolico al bosc amb la intenció de fer una drecera salvatge. Quan arribo als trossos grans de Tolzó, vull agafar un camí que coneixia d'una altra vegada, que puja cap el Coll del Clot de la Coma de Tor. Però em trobo que tot aquest bosc de Tolzó està sofrint —mai més ben dit— una explotació devastadora. No em queixo pas de que talin els arbres, sinó de que per fer-ho obrin noves pistes en les quals mai més no hi tornarà a créixer el bosc. El camí està impracticable, colgat de llenya i —encara molt pitjor— desaparegut per sempre a mans de les excavadores que han trinxat aquest magnífic vessant de muntanya.

Més malament que bé aconsegueixo arribar al lloc on volia, on encara hi ha un rètol que indica el camí que ja no hi és. Afortunadament, el camí que va d'aquest coll cap a Mencui encara està indemne i el puc seguir força bé. Aquest és realment el camí que volia conèixer.

El camí passa pel peu de la sorprenent Penya Alta, un a agulla dolomítica singular que es troba, solitària, al fons del barranc del Bosc. Recordo la sorpresa que vaig tenir quan, cap a principis dels vuitanta dels segle passat, vaig «descobrir» aquesta roca. Vaig intentar acostar-m'hi i ho vaig aconseguir, però em va costar moltíssim, perquè en aquella època els camins estaven totalment perduts. Vaig pensar que un dia escalaria aquesta agulla, que imaginava verge.

Després, el camí, mal senyalitzat, segueix fins Mencui, d'on vaig baixar cap Escós i Baro.

Fotografies. Track

D'Escaló a Llavorsí per Sant Pere del Burgal, Estaron i Aidí

Hi ha una ruta que va d'Isil a la Pobla seguint, generalment, camins antics que han estat recuperats. Se'n diu «El Pas del Temps» i pràcticament he recorregut totes les seves etapes, de manera fragmentària. Una d'aquestes etapes és la que va d'Escaló a Llavorsí per l'esquerra de la Noguera, passant per Estaron i Aidí. Pots semblar un itinerari intranscendent, però ara que l'he fet, me n'he adonat que és una excursió extraordinària!

L'itinerari té tres atractius fonamentals. El primer i principal és el traçat, que segueix en bona part un camí antiquíssim. El segon atractiu és que el camí transcorre molt enlairat sobre el fons de la vall i ofereix, sovint, visions gairebé vertiginoses. Finalment, Sant Pere del Burgal és un indret que mereix ser visitat. I encara hi ha un quart al·licient, que a mi em va semblar extraordinari, que és el fet de visitar el barranc de les Aubagues.

Vam fer aquesta excursió en un dia extraordinari del mes de gener. Un dia de gran lluminositat, d'un aire transparent i unes ombres nítides i fosques. No hi vam trobar ningú, amb la notable excepció d'un habitant singular d'Estaron —el darrer habitant del poble, abans que comencés la petita repoblació actual— amb qui vam tenir una conversa llarga i ben interessant.

D'Escaló a Sant Pere del Burgal el camí està ben senyalitzat. Per tal de seguir cap a Estaron cal anar a buscar les marques grogues al darrera del monestir. Aleshores, començarem a seguir un camí excepcional, cada vegada més encimbellat sobre la vall. Sembla clar que es tracta d'un antic camí principal, que possiblement anava d'Escaló a Tírvia passant per la Bana. El camí es va acostant cap el barranc de les Aubagues, d'aspecte feréstec, amenaçador i inaccessible. Just al fons del torrent, hi ha una bifurcació (no senyalitzada) que sembla seguir barranc amunt. Això és molt interessant i vull anar-hi un dia perquè aquest camí, si no està perdut, deu remuntar fins una sèrie d'antigues bordes que hi ha al capdamunt de la coma del barranc.

D'Estaron seguim cap Aidí i en un moment donat deixem el camí principal que va cap a la collada de la Bana. A partir d'aquí entrem en un camí desdibuixat i molt salvatge, un rastre penjat sobre l'abisme, mig esllavissat —fins i tot perillós— que travessa la famosa llosera d'Aidí. Finalment, arribem a la canonada que hi ha sobre mateix de Llavorsí i a un mirador ben penjat sobre l'aiguabarreig de la Noguera de Cardós i la Noguera Pallaresa. D'aquest punt, baixem cap a Llavorsí.


Fotografies. Track

Una bella matinal a Montserrat

De jove pràcticament mai no havia anat d'excursió a Montserrat. Hi anava a escalar —en una determinada època— i prou. Era un temps en què només pensava en el Pirineu i, molt més, en els Alps. Per tot això, diria que, per exemple, mai no havia pujat a peu de Monistrol a Montserrat. Avui ho he fet.

He seguit un itinerari molt bonic —i m'he trobat també amb un dia d'una lluminositat excepcional— que surt de Monistrol, puja pel camí de l'Àngel i, després de creuar la carretera de Can Maçana, agafa la divertida canal del Pou del Gat fins anar a parar al camí de l'Arrel.

He passat moments de dolça nostàlgia resseguint amb la mirada les agulles que tants afanys i plaers em van donar. De la Mòmia a la paret de l'Aeri, de les Gorres a  l'Elefant o la Carota... i el Cavall!

Després, he anat fins el Santuari, on hi havia la gernació habitual i n'he fugit pel camí que baixa a Monistrol pel coll de les Baranes i la Maçanera. L'itinerari és molt bonic i el dia ha estat excepcional. Se m'ha fet massa curt.

Fotografies. Track

Pic d'Urdosa per les Poselles

Vaig pujar per primera vegada el Pic d'Urdosa fa més de trenta anys, en una època en que la majoria de camins ja s'havien perdut i encara no havia començat la seva recuperació. Ara hi he tornat i he fet un circuit meravellós, en un dia extraordinari.

Surto de Llavorsí i pujo per una drecera cap a Cal Monjo. A partir d'aquí, agafo un camí que ja havia fet una vegada i del que tenia un record molt bo. És un camí antic que s'enfila pel barranc de Campanya fins la borda del Monjo i acaba a un indret màgic que es diu les Poselles —o també les Esposelles. El desnivell és important —més de vuit-cents metres— i la pujada és obaga, constant i força dreta. Cal anar fent, perquè l'objectiu s'ho val. En un cert moment, arribem a una carena des de la que la visió sobre el profund barranc del Riu és esfereïdora.

Coincideix el moment en què em toca per primera vegada el sol (és el solstici) i el moment en què arribo a les Poselles. He dit que era un indret màgic i ho torno a dir. Hi he estat dues vegades. La primera, fent un circuit molt bonic que va començar de Llavorsí a Biuse, després vaig anar cap a la font de la Raigada i des d'aquest punt em vaig enfilar a les roques del Roc Roi (o Cap de la Peguera); vaig baixar a les Poselles i aleshores vaig tornar a Llavorsí per aquest mateix camí d'avui —en sentit invers. També en aquella ocasió vaig sentir que el sublim mirador de les Poselles era un lloc amb una immensa força mística o tel·lúrica, o com li vulgueu dir.

Quan arribo a les Poselles m'hi trobo les cabres que sempre volten per aquesta zona —i a l'hivern baixen fins la carretera C-13— i quan em veuen comencen a marxar sense pressa. Reposo una estona, prenent l'escalfor del sol i mirant els immensos i profunds barrancs de la Noguera. Segueixo cap el coll de Serelles i començo a trobar alguna clapa de neu. Finalment, després d'uns 1.400 metres de desnivell de pendent sostingut, arribo al gran mirador del Pic d'Urdosa. M'omple una eufòria boja. Tinc el Pirineu —una gran part del Pirineu català— al veu voltant. El dia té una lluminositat immensa.

Curiosament, sembla que hi hagi més neu al vessant solell que no pas pel cantó obac per on he pujat. El temps passa de pressa i em sembla que n'he de fer via. A les pistes hi ha un bon gruix de neu, que em fa alentir la marxa. Arribo al coll de Trescolls i no veig la manera de trobar cap drecera. Quan la neu comença a desaparèixer, sí que tinc la sort de trobar un camí antic —sense cap senyalització— que m'estalvia unes bones llaçades.

Encara em queda molt camí fins arribar a Montesclado, però el paisatge és ben bonic. De Montesclado agafo el camí —mal senyalitzat— que baixa fins el fons del riu, on enllaça amb el de Tírvia a Llavorsí. Quan arribo a Llavorsí me n'adono que he completat un circuit magnífic i n'estic molt content.

Fotografies. Track

Cingles de Queralt

Surto de la casa de Fumanya quan la boira encara no ha marxat —ni ho farà en tot el matí— i agafo el camí de la font Calenta. En aquest lloc surt un camí que sembla molt interessant, que remunta per unes canals molt dretes dels cingles de Garreta. Però el deixo per un altre dia perquè prefereixo seguir el camí clàssic —que no conec. Segueixo, doncs, cap el Portet. Fa solt i bonança, però sembla que tot el país estigui sota una boira molt espessa. Veig els cims dels Montseny que surten per damunt de la boira, però em sorprèn que ni Montserrat no aconsegueix treure el cap per sobre la immensa capa de núvols lluents.

Agafo el camí —molt bonic!— que segueix per la carena i es decanta al costat de migdia, fins que arribo a l'oratori de Sant Joan, on agafo el camí dels miradors que em du al Santuari. Per tornar a Can Fumanya trio l'opció de Sant Pere de Madrona i se seguida em submergeixo —literalment— a la boira freda i pixanera.

Una bonica matinal.

Fotografies. Track

De Campdevànol a Ribes per l'esquerra del Freser

Ha estat un complement natural i lògic a l'excursió de l'altre dia, aquesta vegada per l'altra banda de la vall i amb els al·licients afegits de la Serra de Sant Amand i el cim del Taga. Les dues excursions són magnífiques i no puc dir que una sigui millors que l'altra. Aquesta d'avui, això sí, és més exigent, amb un desnivell acumulat de mil cinc-cents metres.

Surto de la parada d'autobusos de la colònia Molinou i enfilo la vall de Sant Martí pel GR-3. Fa fred, però tampoc no en fa massa. Pujo el collet de Capdevila i, quan arribo a Sant Martí Vell, en lloc de seguir el GR cap el Cingle de Corones, pujo per un camí ben dret cap el collet dels Graus. Això té l'avantatge que escurço camí i també que passo pel bonic pas del Grau i pel pas de la Roca Dreta. Anant per aquest camí, l'arribada a Sant Julià de Saltor és sobtada i sorprenent. La tranquil·litat d'aquest moment matinal em retorna al Saltor que vaig conèixer deu fer uns quaranta anys —com si el temps no hagués passat.

A partir d'aquest punt, la pujada a Sant Amand és dreta —molt— i bonica. L'arribada a la creu, no cal que ho recordi, és un moment d'immensa alegria. Fins aquí hi la uns 1.100 metres de desnivell i la visió cap a migdia —sobre una part important del país— és extraordinària. Cap el nord, en canvi, el bosc tapa el Pirineu, però sí que s'intueixen els cims nevats.

El descens cap el Coll de Jou, amb només una miqueta de neu, em recorda alguna excursió de fa una eternitat, quan aquest camí estava molt poc marcat i vaig embolicar-me força per aquest vessant tant dret i salvatge.

Al coll de Jou el dia s'ha aixecat i fa un sol ben  agradable. Ara cal enfilar els 400 metres fins la creu del Taga. Es fan molt bé i el paisatge convida a caminar sense capficar-se en l'esforç que cal fer. Ben al contrari del que fan un parell de corredors que m'avancen —equipats amb la parafernàlia usual. També trobo alguns excursionistes que no corren però nogensmenys també van equipats amb la parafernàlia dels corredors, tant poc pràctica per a l'excursionisme tradicional.

Les muntanyes tenen neu —poca, però suficient per fer bonic— i el cel té uns colors ben bonics. Vaig baixant sense pressa cap al fons de la vall i arribo a Ribes de Freser que encara tinc temps de menjar un entrepà i beure una cervesa, abans d'agafar l'autobús de les 4:15 que, en un no-res, em torna a la colònia Molinou. Un gran dia d'excursionisme!  

Fotografies. Track