El barranc de les Aubagues, a l'esquerra de la Noguera, entre Estaron i Sant Pere del Burgal, s'acaba en un engorjat i un salt d'aigua de visiten els barranquistes. Circula encaixonat entre el Roc del Gento al nord i la serra de Cobeto al sud, però a la seva part alta s'obre una mica i fa una coma abrupta on hi ha diverses bordes: la d'Amaté, la de Casabedre, les dels Plans... És clar que aquesta vall —que més que una vall és una barrancada— devia tenir, en el seu temps, camins que la feien accessible. Camins que, com en tants altres indrets, ja s'han perdut del tot —o encara no?
Visió sobre el barranc de les Aubagues des de la Borda |
Vaig estar buscant informació i no vaig trobar absolutament res. Vaig estar mirant fotografies aèries, estudiant les possibilitats. Vaig entendre que només anant-hi podria resoldre la incògnita de si és possible remuntar el barranc de les Aubagues seguint les restes d'aquell antic camí fins arribar a les bordes.
Si era capaç d'arribar fins les bordes, em semblava que hauria de ser possible atènyer la part alta de la valleta, per on hi ha una pista forestal, i enfilar-me fins el Pic de Pouet, de 2.022 m —conegut com «lo Cuco»— on es troben les restes d'una fortificació del temps de la guerra.
I a la baixada? Vaig tenir una conversa amb en Joan d'Estaron —que durant una temporada va ser l'únic habitant del poble— i em va semblar entendre que hi havia (o va dir que «hi havia hagut»?) un camí que d'Estaron pujava a Guinedo i seguia fins lo Cuco. Amb aquesta mínima informació (?) vaig pensar que, si aconseguia arribar al cim, potser podria baixar sense massa dificultat cap a Estaron.
Fa un parell de setmanes, doncs, vaig sortir a primera hora per emprendre una excursió de descoberta, d'aquelles que poden acabar-se sobtadament quan només portes vint minuts —si el camí que remunta el barranc és impracticable— o, encara pitjor, pot convertir-se en una trampa terrible si em quedo bloquejat en un punt on el retorn sigui molt complex.
De tota manera, aquestes excursions, en una època on tot és a Internet, on tot està marcat i regulat, on perdre's és un luxe i on la capacitat d'orientació que teníem fa trenta o quaranta anys ha quedat anul·lada per la massificació i la tecnologia, aquestes excursions, si surten bé, són la màxima expressió de la joia de l'excursionisme. I aquesta va sortir bé, molt bé! Però anem-ho explicant pas a pas.
La part superior del barranc, amb la borda de Casabedre |
Finalment, arribo a la solució de la primera incògnita del dia: Sóc a la primera borda que, segons el mapa, es diu simplement «la Borda». És la que apareix a la primera fotografia de més amunt. L'indret és d'una feréstega solitud que esborrona una mica. Ara tinc diverses opcions. Mirant les fotografies aèries, em semblava que l'acció més factible és la d'intentar arribar fins les bordes dels Plans, uns 250 m més amunt d'on sóc ara. En tota aquesta zona que ve ara els camins estan esborrats.
Tinc la sensació —falsa, no cal dir-ho— de trepitjar terrenys verges, llocs on no hi va mai ningú, des de fa mols anys.
La borda dels Arene. El camí la travessa |
Esperava que en aquest punt ja hi hauria algun rastre de camí —a les fotos aèries se'n veu algun— i efectivament hi era. Començava, doncs, una etapa més tranquil·la de l'excursió. Hi ha una mica de corriol que uneix els Plans amb la borda dels Arene. Aquesta última borda es troba en un pendent ben dret, amb unes vistes meravelloses cap a les muntanyes de la banda de la Bonaigua. El lloc és preciós. El camí segueix bé o malament fins que puc arribar en una pista forestal en desús que puja des d'Anàs, a la vall de Cardós, i s'acaba pràcticament al lloc on em trobo ara. Hi ha una gran quantitat d'arbres caiguts que fan la pista impracticable. Curiosament, en el lloc on la pista s'acaba hi ha ..... una gran roulotte!
Buscant el millor pas entre el bosc, m'enfilo sense gran dificultat al cim del Pic de Pouet, que és un mirador extraordinari. Porto uns mil metres de desnivell des de la sortida. Llàstima que el dia és una mica encalitjat. En tot cas, el cim és altiu i cau ben estimbat per la banda de la vall de Cardós. El panorama de 360 graus és una meravella.
A l'hora de baixar —ja he dit que voldria baixar cap Estaron— no les tinc totes. Penso —i tinc motius per fer-ho— que si no fos possible baixar cap a Estaron, la meva situació no seria agradable, perquè em tocaria remuntar tot el que hagués pogut baixar i, aleshores, desfer el llarg i complex camí del barranc per on he pujat.
Arribo sense problemes a unes bordes en runes que hi ha al capdamunt de la serra de Cobeto i trec el cap. Es veu, al fons, Estaron —el meu objectiu— i una mica més a prop, la teulada de la borda de Guinedo. Però entre el lloc on sóc i Guinedo, ni cap camí, ni cap rastre de pas: només barrancades i penya-segats que no em deixen saber si hi ha pas o no.
Vaig baixant amb precaució i sí que hi ha pas, si el saps trobar. La idea és mantenir-se el més possible sobre l'esperó que baixa cap a Guinedo i no caure en el parany d'anar cap als estimballs del serrat de la Badalolla.
Un cop a Guinedo, hi ha un camí poc marcat però amb algunes fites que baixa fins Estaron. Quan arribo al poble me n'adono que he completat un itinerari complex i extraordinari. Un veí em convida a una cervesa, que accepto encantat —em fa pensar en aquelles èpoques ancestrals quan els excursionistes rebíem acollida pràcticament arreu on anàvem.
Recomano aquest itinerari a tots els que estimen la muntanya salvatge i tenen esperit d'aventura.
Fotografies. Track.