Barrancs d'Aixerto i Besan

Extraordinari!

No tinc paraules per expressar les sensacions d'aquesta excursió excepcional —de fet, van ser dues excursions— que em va permetre conèixer dos indrets que estan entre els més salvatges i bonics que hi deu haver al nostre Pirineu.

Es tracta del barranc d'Aixerto i del barranc de Besan, que discorren paral·lels i vertiginosos a les muntanyes de la Vall Ferrera. Semblen inaccessibles, però tots dos amaguen camins antics que ara, amb un cert esforç, es poden recórrer. De fet, a Ainet de Besan hi ha un rètol que indica l'inici d'un camí que puja a les bordes d'Aixerto i, també, al Pla de Negua. Però, anem pas a pas, perquè aquesta excursió mereix ser explicada amb un cert detall.

És un matí de Tots Sants i sóc a Ainet de Besan, a primera hora. Els colors de tardor són espectaculars. Com he dit, a tocar del poble hi ha un rètol ben llampant que indica l'inici de l'itinerari: Bordes d'Aixerto, Pla de Negua i Refugi d'Aixerto (?). Es tracta d'un camí que de vegades està encaixonat al fons del barranc i d'altres s'enfila vertiginosament per un dels vessants. Es veu clarament que, antigament, es tractava d'un camí importantíssim, molt ben empedrat, però ara hi ha indrets on el camí cal anar-lo trobant. De marques, n'hi ha ben poques, i les poques que hi ha són totalment inútils. El camí, tanmateix, és extraordinari, i més ara que els arbres tenen aquests colors tan marcats!

El rètol indicava que les bordes eren a una hora i mitja, però jo, caminant a bon pas, he necessitat dues hores per arribar-hi. A les bordes, el barranc s'obre i em trobo enmig d'una coma molt bonica. No hi ha cap indicació de per on deu anar el camí cap el Pla de Negua, però jo intueixo que potser el camí s'enfila a la Collada d'Aixerto per després anar flanquejant cap a la carena. Trobo un rastre de camí i el segueixo fins la collada.

Quan arribo a la Collada d'Aixerto, descobreixo les immensitats del barranc de Besan. El camí pràcticament no existeix, però poc o molt vaig seguint un rastre fins una petita collada que hi ha sobre les Bordes de la Muntanyeta. Quina sensació d'aïllament i solitud!

En aquest punt sí que m'he de guiar únicament per la intuïció. El mapa de l'Institut Cartogràfic assenyala un camí que va flanquejant en pujada per La Solanella. El segueixo com puc i, finalment, arribo al Pla de Negua. Quin contrast tan brutal entre els boscos de pendents suaus del costat nord i la salvatge desolació de les barrancades del costat sud!

Ara vull baixar pel barranc de Besan, però no ho veig gens clar. Decididament, no hi ha cap rastre de camí que em pugui dur amb facilitat del Pla de Negua a la Borda de Joanet. I qui sap si el barranc tancat que s'endevina que hi ha més avall d'aquesta borda serà transitable o no.

Tanmateix, vaig baixant pel barranc de Fontllonga, en terreny d'aventura, buscant el millor pas entre les roques abruptes i els herbeis inclinadíssims. I certament arribo a la Borda d'Arnau, però no he trobat cap camí que m'ofereixi confiança per seguir baixant a l'aventura. L'ambient és fenomenal! Després d'uns instants de reflexió, decideixo prendre l'opció més assenyada i remuntar la Collada d'Aixerto per anar a buscar el mateix camí per on he pujat. Això és més fàcil de dir que de fer, però, finalment, arribo a Ainet de Besan cansat i extraordinàriament content de l'excursió que he fet, però amb la recança de no haver completat l'itinerari que m'havia proposat.

L'endemà hi torno, amb un projecte clar: sortir de la Borda de Felip, pujar a Besan i, a partir d'aquí, mirar si hi ha un camí factible que em permeti remuntar el barranc de Besant i assolir la borda d'Arnau, que és el lloc on, el dia abans, havia decidit fer marxa enrere.

Ho vaig fer així mateix i puc dir que el barranc de Besan és d'una bellesa ben comparable a la d'Aixerto i que la combinació dels dos barrancs és una excursió de grandíssima qualitat, que recomano de fer, principalment en temps de tardor. Ara, amb el trac que publico aquí, no hi ha d'haver sorpreses. En tot cas, cal tenir present que el tram del Pla de Negua a la Borda de Joanet es fa sense camí, per un terreny força salvatge.

Fotografies. Track.

De la Creueta al Costa Pubilla

La primera muntanya de dos mil metres que vaig pujar —ho recordo com si fos ara, però va ser el 1969!— és la Costa Pubilla. Aquest diumenge hi he tornat, no pas per cap enyorament del temps passat —que no sento— sinó perquè vaig adonar-me que mai no havia recorregut la llarga carena que s'estén a ponent d'aquella muntanya.

He sortit de Castellar de n'Hug ben d'hora i he pujat el Coll de la Creueta. D'aquí, he anat seguint l'ampla carena, sempre cap a llevant. Passo per la Creueta, la Pleta Roja, la Coma de Mitgjorn, la Moixera, els Plans del Ginebrar, el Serrat del Paravent, el Collet de les Fontetes de Castellar, el Coll del Remoló, el Coll de la Bona, el Tossal de Meians i arribo al Cim del Pla de Pujalts.

Hi ha una gran sensació d'espai i una certa monotonia. Malauradament, el dia és molt emboirat, però aquest fet potser fa que l'entorn adquireixi una dimensió més íntima. El camí és llarg.

Baixo a Meians i, per Sant Joan de Cornudell, torno a Castellar de n'Hug.

Fotografies. Track.

Ensija, 40 anys després

La primera vegada que vaig pujar la Serra d'Ensija va ser els dies 10 i 11 d'octubre del 1971. Fa exactament quaranta anys, dia per dia. En aquells anys, vaig fer diverses visites a aquest massís d'accés difícil —en aquells temps llunyans— perquè em fascinaven l'allunyament i la grandesa d'aquelles muntanyes.

En la segona visita —trens fins a Manresa, cotxe de línia fins a Berga i una altre cotxe de línia fins a Cercs— vam remuntar la Baga de Cercs per la Collada de Palou, el Collet de l'Erola i el Coll d'Hortons, fins una mena de barracons on vam passar la nit. Recordo que en una masia solitària hi vam trobar un casc militar amb un forat de bala. Recordo la impressió que em va fer el poble abandonat de Peguera, on encara totes les cases estaven dempeus —no com ara. L'endemà, Creu de Ferro i Serrat Voltor, descens pel barranc de les Llobateres i fonda a Saldes. El tercer dia, passem l'Estret de Llúria per saltar el Coll de la Bena —el camí estava perdut, ara fa quaranta anys— i arribar a Bagà a temps d'agafar el cotxe de línia de tornada.

En una altra ocasió, l'any setanta-quatre, dormim a Peguera amb uns pastors i, per l'Estret, passem a Saldes. Tinc una fotografia on es pot veure la casa del Ferrús, encara perfectament sòlida i ferma, que es pot contrastar amb la fotografia que vaig fer aquest cap de setmana, ara que la casa és una absoluta ruïna.

L'excursió que he fet a la Serra d'Ensija —ara que tot és tan assequible i que l'ambient d'aquells anys setanta ha desaparegut per complet— és magnífica i força completa. Us la recomano. Surto de Fígols i m'enfilo als cingles de Vallcebre pel Grau de la Mola. Un camí molt bonic va seguint per damunt del cingle fins el Coll de Fumanya, on contemplo amb estranyesa l'obra faraònica que s'hi fa. M'enfilo de valent per l'Era d'en Pei i la Font dels Cóms fins el Serrat Voltor on la vista és immensament gran i neta.

No ho tenia previst, però un cop sóc al Serrat Voltor la visió de la Gallina Pelada em tempta i me n'hi vaig decidit. Sembla lluny, però no ho és tant. Segueixo cap a la Roca Blanca i començo a baixar per Les Llosanques que, a la baixada, fan un cert respecte. És quan sóc a l'Estret que me n'adono que aquesta zona entre l'Estret i la casa del Ferrús no l'havia tornada a visitar des d'aquelles llunyanes èpoques. És un dels indrets realment fantàstics del nostre Prepirineu!

Les cames i els genolls comencen a queixar-se del llarg itinerari que he triat. Passo per Sant Miquel de Peguera i el Pla de la Creu de Fumanya i vaig baixant cap a Fígols on encara tindré un magnífic espectacle de llums i colors de tardor.

Fotografies. Track.

Els Pics del Pessó

El Gran Pic del Pessó, a la Vall de Boí, és un cim magnífic i, si utilitzem la carretera d'accés a l'estació d'esquí, podem fer, amb relativa comoditat, una bonica excursió a aquesta zona.

A les set del matí vaig aparcar a 1.650 m, a una corba característica, quan la carretera de Taüll a les pistes d'esquí creua el Riu de Sant Martí. Feia fresca, però el cel era absolutament serè.

La vall es pot remuntar per qualsevol dels dos costats. Jo pujo per la vora dreta fins que trobo, a la meva esquerra, el camí que puja cap als estanys del Pessó. Passo de llarg aquest camí perquè vull fer una itinerari circular. Una mica més endavant, començo a pujar, sense camí, cap a l'estany del Crestell. El pendent és molt fort i sostingut.

La coma de l'estany del Crestell és mineral i feréstega. Segueixo fins el Pic Petit del Pessó. Els colors de la tardor i la llum obliqua donen més relleu al paisatge, que és extraordinari. Sóc en un mirador de primer ordre i tinc, al meu davant, el Gran Pic del Pessó, potent i atractiu.

Baixo al Colladó del Pessó i em toca decidir-me entre intentar la cresta del Pessó o flanquejar evitant les dificultats. Vaig sol i no m'atreveixo amb una cresta que no conec.

El sol ja escalfa de valent i m'enfilo fins el cim, a 2.894 m. Magnífic! Vaig resseguint amb la mirada tots i cadascun dels cims que m'envolten, del Cadí al Posets, del Turbón al Pa de Sucre. Són moments que només els muntanyencs podem entendre.

Vull tornar per la Colladeta de l'Osso. No hi ha camí, però es passa prou bé. Les vistes sobre les parets del Pic de Mussoles són espectaculars. Després de la Colladeta, el descens cap a l'estany se'm fa una mica llarg. Jec una estona a la vora del llac i, finalment, començo la davallada cap al fons de la vall. Tot plegat, uns 1.400 metres de desnivell en una jornada plena de satisfaccions muntanyenques.

Fotografies. Track.

Gran Tuc de Colomers

El Gran Tuc de Colomers és una muntanya ben coneguda que, incomprensiblement, mai no havia pujat. Aquest mes de setembre hi vaig poder anar amb els meus fills, en un dia esplèndid.

L'excursió no té cap misteri ni té res d'especial, però vaig gaudir molt perquè tenia realment ganes d'afegir aquest cim a la meva llista, perquè la natura del circ de Colomers estava magnífica i també, cal dir-ho, perquè després de tantes excursions en solitari, la companyia dels meus fills —amb els que, al llarg dels anys, he sortit moltes i moltes vegades a "fer muntanya"— m'ha resultat ben reconfortant.

Pugem per la vall d'Aiguamoix i passem la nit al refugi de Colomers. L'endemà, seguim en direcció sud i visitem una llarga sèrie d'estanys maquíssims. Veiem una ramat d'isards i —cosa força estranya— un grup d'ànecs que neda en un estanyol sense nom a uns 2.300 m.

Situats al mig del circ de Colomers, ens enfilem per una canal dreta i inestable, desagradable, en la que hi ha alguna fita. Després ens adonem que aquest no és el millor accés al vessant sud, però també és factible.



La vista des del cim és espectacular i completíssima. Anem saludant, un a un tots els cims que han estat, al llarg dels anys, els meus companys. També miro amb cobejança les puntes que encara no he visitat i les valls que encara no he trepitjat.

El descens el fem per la canal més senzilla, que és curta, però comporta més estona de tartera que la canal de pujada. Anem seguint els meravellosos estanys d'aquesta vall fins arribar a l'aparcament.

En resum, un cim bonic, una jornada molt ben aprofitada i una bona estona de trescar pel Pirineu i gaudir plenament de la muntanya!

Fotografies. Track.

La vall primigènia

Coneixia la vall de Cabanes a l'hivern, amb esquís, però mai no l'havia visitada a l'estiu. Hi he anat i he quedat fortament impressionat.

És una de les poques vall del nostre Pirineu que es conserva en estat pur i salvatge. M'explico. No hi ha cap carretera ni cap pista. No hi ha cap refugi ni aixopluc. No hi ha cap instal·lació hidroelèctrica. No hi passa cap itinerari turístic (carros de foc, ...). No hi ha camins ni corriols ni pràcticament traces de pas. De fet, sortint de l'antiga carretera de la Bonaigua, podrem seguir un camí durant poc més d'una hora. Més enllà, res de res. Alguna fita i tartera, moltíssima tartera de blocs gegantins. Terreny salvatge. Terreny de mal pas, duríssim. Immensa solitud. El Pallars primigeni.

El meu projecte consistia en pujar el Montsaliente per la vall de Cabanes. Hi ha un bon desnivell, però jo em pensava que seria una excursió més o menys "normal". No ho va ser gens. Va ser una excursió molt dura: més de dotze hores de temps total, de les quals unes nou hores (!) van ser d'anar saltant grans blocs de tartera. En resum, un elevat cansament físic i mental —mental, per les llargues hores de "saltar" per les roques i també per l'esforç d'anar inventant la ruta a seguir. La recompensa per aquest esforç va ser, proporcionadament, també molt gran: una gran sensació d'espai i de solitud, una natura impol·luta, el plaer de trobar el propi camí, la possibilitat —avui dia gairebé desconeguda— d'equivocar-se, la bellesa d'una vall extraordinària,...

Surto del revolt de l'antiga carretera de la Bonaigua a les set del matí i vaig seguint el camí —ben fressat al principi, més minso després— que remunta el fons de la vall de Cabanes. Vaig sol. El bosc d'avets és impressionant. Hi ha camí més o menys fins la cota 1.900. A partir d'aquest punt, comença la gimnàstica. Quan arribo a Estany Llong, comença a tocar-me el sol. Segueixo per la Coma d'Estany Llong, mirant d'aprofitar la mica de terreny sense tartera. Cal saltar un collet a la dreta, a 2.350 m i baixar una mica fins uns estanys bessons. Aleshores, entro al Clot de Cabanes i la gimnàstica continua. La visió de la Coma Negra —les parets nord que es desprenen de la cresta de les Agudes— és meravellosa. Em situo a la vertical del cim i vaig pujant per uns herbeis molt drets fins el Montsaliente, de 2.883 m.

El panorama que es desplega al meu voltant és impressionant. Vaig donant nom a cada muntanya, en veu alta, i saludo les que he pujat —i també les que (encara) no he pujat. La sensació d'immensitat és forta i el fet d'anar sol l'amplifica. No se sent res, no veig ningú enlloc.

Observo, al meu davant, el Pui Pla i no puc resistir-me a la dèria d'anar-hi. Cerco el millor pas, per sota de la carena, i en poca estona corono el Pui Pla, de 2.831 m. Pel que fa als termes llunyans, la vista és com la del Montsaliente, però el que canvia és la vista d'ocell que tinc sobre Sant Maurici. Estic contentíssim.

Intento baixar del Pui Pla directament a la coma i, amb una mica de sort, ho aconsegueixo sense cap problema important. Hi ha una barrera rocosa, però trobo un pas, fent zigazagues entre les roques. M'agrada, en una època en que tot sembla que estigui fressat i marcat, recuperar el plaer d'haver de trobar la ruta per mi mateix, sense altra eina que la meva intuïció.

Em proposo aprofitar al màxim el terreny sense tartera i em vaig desviant cap a l'esquerra, per sobre d'un llom que es desprèn a l'est del Montsaliente. Quan em sembla que ho he aconseguit, em trobo al damunt d'una important zona de cingles. No hi ha pas ni a dreta ni a esquerra. Però torno a tenir sort, perquè localitzo una canaleta —incòmoda i poc franca— que em permet baixar fins els estanys bessons.

Reposo una curta estona als estanys bessons (en dic així perquè no tenen nom als mapes) i em plantejo baixar per l'Estany Negre de Cabanes, amb l'esperança que per aquesta banda sí que hi hagi un camí acceptable. Gens ni mica! De fet, el descens per aquesta ruta és encara pitjor que la pujada per l'Estany Llong. Tanmateix, l'indret de l'Estany Negre és una meravella.

Dit tot el que he dit, recomano aquesta excursió als muntanyencs irreductibles, de pedra picada, que busquin un lloc "especial" i estiguin disposats a pagar el preu d'hores i hores de saltar per les immenses pedres de les tarteres de la Vall de Cabanes.

Fotografies. Track.

Dues excursions a Suïssa

El Druesberg (2.282 m) és la muntanya més significativa de les que envolten la regió de Hoch-Ybrig, al cantó de Schwiz. La seva ascensió —que s'acostuma a combinar amb la de la seva veïna, el Forstberg (2.215 m)— és aèria i clàssica. En condicions normals, no té dificultat, però, a canvi d'un esforç moderat, ens ofereix un paisatge excepcional i una gran sensació d'espai i de verticalitat.

Si sortiu de Zürich, com vaig fer jo, podeu agafar el tren fins a Wädenswil, transbordar al tren d'Einsideln i, en aquesta ciutat on hi ha un monestir monumental, agafar el cotxe de línia que us deixa a Weglosen, al mig del circ de Hoch-Ybrig. El primer autobús arriba poc després de les nou del matí, bona hora per començar a caminar.

L'itinerari comença salvant els murs verticals que separen el fons d'aquesta vall glacial de les pastures superiors. El camí dels "Leiteren" supera aquest obstacle de manera enginyosa, a base d'escales i cables de protecció. La pujada és forta. Quan s'acaba, som prop del Druesberg Hütte. El paisatge és meravellós. El camí va pujant cap a la dreta fins una barrera rocosa que, si està seca, no ofereix dificultat. Quan arribem a la carena, ens adonem, de sobte, del precipici brutal que hi ha a l'altra banda. A partir d'aquest punt, la sensació aèria ja no ens deixarà fins els cim. En algun punt concret, una cadena ens pot ajudar a tenir una major sensació de seguretat. Finalment, una cresta estreta ens condueix a la creu del Druesberg.

Aquest cim és un mirador extraordinari i la seva popularitat és ben merescuda. La majoria de les muntanyes que veig em són desconegudes. Només em resulta familiar el massís del Glärnisch, la muntanya "de postal" que hi ha sobre el Klöntalersee. També identifico el Wiggis, que vaig pujar en una ocasió no gaire diferent d'aquesta d'ara: també vaig pujar-hi tot sol, arran d'un viatge de feina a Suïssa.

Mentre sóc al cim, un avió sense motor dóna voltes majestàticament al meu entorn.

Al meu davant s'alça el cim bessó del Forstberg, que és el complement natural del Druesberg. Vist des d'aquí, fa un cert respecte, però ben aviat puc comprobar que, fet i fet, és més senzill que el Druesberg. M'hi arribo en poca estona. El seu cim també és força petit i la vista que m'ofereix és comparable a la del cim anterior, potser una mica millor per la banda dels Mythen.

Baixo a Weglosen sense entretenir-me gaire i encara tinc temps de menjar alguna cosa i fer una cervesa, abans d'agafar l'autobús de retorn que surt uns minuts abans de les quatre de la tarda.

L'altra excursió que vaig poder fer va ser una matinal al característic mirador del Hirzli, de 1.641 m. Aquesta muntanya s'alça bruscament sobre la gran planura de Lachen-Niederurnen i, malgrat la seva altitud modesta, la seva ascensió és molt recomanable.

Surto de Morgenholz quan passen pocs minuts de les vuit del matí. El temps no sembla gaire segur. Començo remuntant el Niederurnertal, fins que uns indicadors em diuen que cal començar a pujar, per la dreta, cap el Planggenstock i el Hirzli. Aquesta petita vall és extraordinària!

Com que tot està molt humit i sembla que vulgui tornar a ploure, prescindeixo del Planggenstock (segons la guia, hi ha algun pas que, si està mullat, pot ser incòmode) i vaig directe cap el Hirzli. Quan sóc al cim, tot i que el dia és gris i opac, em trobo amb una panoràmica que sembla feta a vista d'ocell. El Wallensee sembla talment un fiord noruec. Al meu davant, les parets del Brüggler —on havia escalat quan vivia a Zürich, ara fa trenta anys, entre el 1979 i el 1981— i al seu darrera, el Bockmattli, una altra escola d'escalada que havia visitat en aquells temps tan llunyans...

Baixo directament a Bilten on el tren em durà de tornada a Zuric.

Fotografies.
Track Druesberg-Forstberg.
Track Hirzli.