Per a mi, pensar en la
Serra de Busa és evocar immediatament una excursió que vaig fer-hi la setmana santa del
1972 i que, amb el pas dels anys, va adquirir una dimensió mítica.
Fa quaranta anys d'aquella excursió! Ni el pantà de la
Llosa del Cavall ni la carretera C-462, ni la carretera de la
Valldora, ni el turisme rural, ni l'estació d'esquí de
Port del Comte, ni tantes altres coses, no existien. Érem dinou: L'Hilari i la Montserrat, en Francesc Olvera, en Josep Castilla i la Rosa, eren els "grans". Els "joves" érem la Rosa i la Margarida, la Maria Mercè i en Jordi, l'Alexis i en Josep Nuet, en Joan Soto, en Josep Delmàs, els dos Jaumes, la Maria, en Santi Roca, en Joaquim Navas i en Salvador Sampons. Havíem parlat amb l'únic habitant de les
Cases de Posada perquè ens permetés fer-hi estada uns dies (quines èpoques!). Des d'aquesta base d'excursions vam recórrer
Busa,
el Lord i
els Bastets. Mirar
aquelles fotografies encara em produeix un cert calfred.
Ara hi he tornat, però per la banda de la
Valldora. No havia visitat aquella banda del nostre Prepirineu des d'aquell llunyà 1972. De la
Valldora he pujat al
Pla de Busa pel
Grau d'Orriols i
L'Escala Vella. Aleshores, he seguit la vora del penyassegat fins a
Ca l'Artiller. Passo per l'església de
Sant Cristòfol de Busa i vaig cap
el Capolat. Igual que em va passar l'any 72, la panoràmica des del collet del Capolat m'emociona.
Comparar
aquesta panoràmica que vaig fer fa quaranta anys amb la visió que vaig tenir aquest cap de setmana ens posa de manifest diverses diferències colpidores. Per exemple, en la panoràmica del 1972 la vila de Sant Llorenç es veu minúscula comparada amb l que és ara. També, mentre que en aquest mes de gener del 2012 no hi ha ni una engruna de neu a les muntanyes, en aquell abril de 1972 la neu era abundosa arreu.
A continuació, faig una cosa que no havia pogut fer el 1972: Pujo al
Capolatell —
la presó— que en aquella època era inaccessible perquè encara faltaven molts anys perquè s'hi instal·lés la passera.
Abans de pensar en la tornada, pujo fins el capdamunt del
Serrat de la Capella i, finalment, decideixo tornar pel
Grau de les Collades i
Sant Pere de Graudescales. Tot aquest camí és extraordinari. El mapa en diu el
Grau de Ca l'Esguerrat. L'itinerari és meravellós. Per a mi, a més, ha representat un petit i íntim viatge en el temps.
Fotografies.
Track.
Per a mi, pensar en la Serra de Busa és evocar immediatament una excursió que vaig fer-hi la setmana santa del 1972 i que, amb el pas dels anys, va adquirir una dimensió mítica.
Ara hi he tornat, però per la banda de la Valldora. No havia visitat aquella banda del nostre Prepirineu des d'aquell llunyà 1972. De la Valldora he pujat al Pla de Busa pel Grau d'Orriols i L'Escala Vella. Aleshores, he seguit la vora del penyassegat fins a Ca l'Artiller. Passo per l'església de Sant Cristòfol de Busa i vaig cap el Capolat. Igual que em va passar l'any 72, la panoràmica des del collet del Capolat m'emociona.
Aquest dissabte he fet la clàssica ruta que recorre les Roques del Corb i de Sant Honorat, sobre la plana d'Oliana, a la dreta del Segre.
Segueixo cap el Coll de Mu i aquí comença un camí molt espectacular que va flanquejant pel sud les Roques de Sant Honorat. El tacte de les pedres em du records de la meva etapa d'escalada a Montserrat, que ara sembla ben llunyana. Passo pel Coll de Sant Honorat i m'enfilo a la mola del cim, que és un replà envoltat de precipicis immensos per totes bandes (menys per la banda on hi ha el camí).
Hi ha un itinerari que combina Les Agudes i el Matagalls que he fet diverses vegades i recomano de debò. D'una banda, és una excursió molt bonica, que passa per llocs d'un gran interès. D'altra banda, és una manera de fer un bon desnivell —prop de 1.600 metres— sense anar gaire lluny. De fet, alguna vegada he fet aquest circuit en una matinal, anant a dinar a casa.
Aprofitant la manca de neu, he fet un parell o tres d'excursions magnífiques pel Pallars. La sequedat extrema de l'ambient feia que els panorames fossin netíssims.
Més concretament, l'itinerari que proposo és aquest: surto de Cadolla amb un fred ben viu i el terra ben glaçat. Pujo al dolmen de la Casa Encantada seguint el camí senyalitzat. Ressegueixo la Serra de Comillini cap a ponent i baixo a Corroncui —on compro una bona ració de l'excel·lent formatge que s'hi fa. A partir d'aquí, segueixo la carretera fins a Pinyana. Des de fa poc, aquesta carretera —molt estreta— està asfaltada i aquest fet sembla que desmereixi la qualitat de l'excursió. No ho fa pas: la carretereta és tan minsa i el paisatge és tan pintoresc, que no em sap cap greu caminar una estona per sobre l'asfalt. Les quatre cases de Pinyana estan situades en un indret excepcional, en un collet sota un turó salvatge, estimbat 250 metres sobre el Barranc de Pinyana que, en aquest lloc, passa pel que els mapes anomenen Estret de l'Estany Obert.
A Gurp, al Pallars Jussà, hi ha un parell de visites imprescindibles: els corrals i l'ermita de Sant Martí. A més, s'hi pot fer una excursió circular molt recomanable, que segueix la carena de la Serra de Gurp, entre els Pallars i la Ribagorça.
Quan arribem al cim que alguns mapes anomenen Caramell i altres Roca Leuda, comencem a baixar cap a Santa Engràcia, sempre per carena. Continuem cap al Barranc dels Lleons, l'Ermita de Sant Martí i Gurp. Una excursió molt ferma!
