Una volta als Rasos

Mirant el mapa dels Rasos de Peguera hi ha un circuit evident que dóna tota la volta al massís i segueix, en un bon tros, el GR-107. El vaig fer l'altre dia i em va semblar una excursió magnífica —potser, per damunt de tot, pel dia absolutament diàfan que hi vaig trobar.

Vaig començar l'itinerari a la Casanova de les Garrigues, que és un mirador privilegiat sobre el massís de Picancel. Travessem els Esquers de Santa Maria i entrem al torrent de l'Oreller. Passem pel santuari de Corbera i a partir d'aquí seguim el clàssic camí que puja a la serra per Tagast.

El dia es preveu que serà molt càlid però, afortunadament, l'atmosfera és extraodinàriament diàfana i el panorama que es veu a tota la volta de l'horitzó és sublim. Passem una bona estona dalt del cim, resseguint amb la mirada tots els racons coneguts i desconeguts del nostre país que s'ofereixen al nostre voltant. Montserrat presideix l'escenari, per la banda de migdia i, a sota nostre, el Cogulló d'Estela destaca sobre les ondulacions de la plana de Berga.

El circuit és llarg —uns vint-i-tants kilòmetres— i cal fer-ne via perquè ara el dia és ben curt. Anem al Cap de la Serra i d'aquí mateix hi surt un camí que baixa ràpidament a Sant Miquel de Peguera. La llum ja és força baixa i la capella i tota la baga són a l'ombra. Aquest indret em du records de temps molt allunyats, d'excursions memorables que hi vaig fer ara fa quaranta anys!

No ho sabem, però el camí que encara ens falta fer —un camí que desconec— és absolutament fantàstic. Passem per una sèrie d'instal·lacions minaires antigues mentre ens anem enclotant cap el fons del torrent de Peguera —que està glaçat. L'ambient és formidable! A l'altre costat del torrent hi veig el coll d'Hortons —que també em du records de temps passats.

Finalment, passem la collada de les Bassetes i ja som a la Casanova.

Per motius que no venen al cas, tinc una sèrie de documents d'un pioner de l'esquí a Catalunya. Per exemple, tinc dues fotografies que documenten una esquiada del dia 10 de desembre de 1916 als Rasos. En una s'hi veu el portal del santuari de Corbera i els dos parells d'esquís. En l'altra, amb el cim d'Ensija al fons, hi ha un esquiador sobra un bon gruix de neu. Avui és potser una bona ocasió per publicar aquestes dues fotografies inèdites.


Fotografies. Track.

La Serra dels Tossals

Fa poc, quan vaig anar a Busa, (vegeu aquesta entrada del bloc) em vaig fixar en les muntanyes que hi ha al costat de llevant de la Vall d'Ora i vaig prendre nota que un dia hi havia d'anar.  A wikiloc vaig trobar un trac d'en Gatsaule i aquest últim cap de setmana en que el temps semblava que seria net i lluminós vaig anar a visitar aquesta regió que encara no coneixia.

Vaig sortir de Sant Lleïr de la Vall d'Ora amb un fred viu i em vaig enfilar pel GR-1 cap el Racó de les Moreres fins el bonic Grau de Ventiola. Va començar a tocar-me el sol just quan arribava a Taravill, un sol càlid que no enterbolia gens els paisatges. L'indret és extraordinari i la sensació d'estar en un lloc privilegiat del nostre país, envoltat de grans visions muntanyenques, ja no em va deixar en tot el dia.

A partir d'aquest punt, començo una bona estona de camí carener i espectacular. Pujo al serrat de les Bassetes i al Tossal de Cal Bertran. A migdia, ben lluny, hi tinc la silueta familiar de Montserrat. Al nord, el Cadí, el Verd, Ensija, Busa, els Bastets, els Rasos, les muntanyes de Canalda i molts altres territoris preciosos. En aquest punt, encara que el trac que duia feia ja cap a Vilella, no puc resistir la temptació de seguir per la carena fins el Santuari dels Tossals, encara que sé prou bé que això voldrà dir que l'excursió esdevindrà el doble de llarga.

Quina meravella! El camí de la Serra dels Tossals va gairebé sempre per la carena i les visions a banda i banda de la serra són espectaculars. Quin dia més net! Passo el Mal Pas de Runers —estret i una mica exposat, però curtet— i arribo a les ruïnes del santuari dels Tossals.

La tornada la vull fer pel camí de l'obaga que passa per la pujada —per a mi serà baixada— d'en Matamatxos i el coll de l'Era. Des del santuari dins a trobar el camí que ve del coll de Jouet la baixada és força dreta i el camí és precari. La fageda és magnífica i penso com m'agradaria tornar a venir a visitar aquests indrets quan els colors de la tardor esclatin amb la màxima força. Quan arribo al Coll del Bosc de Vilella em sorprèn força el Roc de les Monges, altiu i bell.

Baixo a la gran masia de Vilella, amb la petita capella de Santa Margarita, però no tinc gaire temps per badar perquè ara el dia és curt i encara em queda una estona de camí. Però encara tinc temps de meravellar-me amb la visió del Pla de Busa, l'estret de Sant Pere i, sobre tot, les roques de les Fraus de Vilella. Vaig a buscar la baixada —ben dreta!— cap a la Coma d'Escales. Quan sóc a baix només em cal seguir la pista. Arribo a Sant Lleïr quan encara hi toca l'última llum del sol.

L'excursió m'ha deixat extraordinàriament satisfet. Hi ha contribuït força la magnífica lluminositat d'aquest dia de desembre.

Fotografies. Track.

Circuit de la Móra Comdal

Feia temps que tenia planejada una excursió a les muntanyes de la Móra Comdal. Ara hi he pogut anar —és la primera vegada que visito aquesta magnífica zona— i m'he trobat amb uns paisatges que han superat les meves expectatives.

El circuit que havia dissenyat amb l'ordinador va resultar ser un èxit. És un circuit llarg i, en aquesta època de l'any, no s'hi valia badar perquè fàcilment se'm podia haver acabat la llum del sol abans d'arribar a completar l'excursió. Però no va passar.

Vaig començar el circuit a la Valldan i el termòmetre marcava sis o set graus sota zero. Em vaig enfilar a la capella de Sant Just, que es troba a la carena de la Costa del Cargol i allà mateix ja em va tocar el sol, un sol càlid i rasant que dotava el lloc d'una gran bellesa. Ja no vaig tornar a passar fred.

Vaig anar seguint el GR-1 que s'enfila cap la collada del Salze i, per les Solanes, vaig pujar fins el capdamunt del Roc de la Bala. El paisatge, al llarg de tota la volta de l'horitzó, era netíssim i magnífic. Als peus hi tenia la sorprenent vall de la Móra Comdal i, al fons de tot, les formidables parets de la Serra d'Aubenç.

Segueixo la carena cap el nord, mentre vaig contemplant les formacions montserratines que separen aquesta vall de la de les Anoves. Passo pel costat del Grau i arribo fins l'ample coll Femia. Aquí l'excursió canvia completament de caràcter perquè entro de ple a la zona d'agulles de conglomerat. El camí, a partir d'aquest punt, està poc marcat i, en alguns moments, és força vertiginós.

L'entorn del Torrent Mal és desmesuradament salvatge i hi ha precipicis potentíssims. El camí és estret i va seguint tot els relleus d'aquestes canals fins el collet de les Artigues. A partir d'aquí, el camí ja baixa de valent cap el fons de la vall de la Móra Comdal. No he vist absolutament cap ésser humà.

Per retornar al punt de partida encara em queda una bona tirada. D'entrada em cal seguir la pista —cada cop fa més fresca i el terra, a l'obaga, no s'ha desglaçat en tot el dia— durant uns dos kilòmetres fins arribar a tocar del pantà d'Oliana. En aquest punt, quan la pista es troba amb la que ve de les Anoves, cal trobar un camí a l'esquerra, no gaire marcat, que, remuntant 200 metres, du fins el Portell.

Del mateix coll en surt un camí que em porta fins cal Graell —on em reben una dotzena de gossos que, per sort, estan ben fermats. Em toquen les últimes llums de la posta, però ja em falta molt poc per arribar fins la Valldan.

És una excursió magnífica des de tots els punts de vista. A més, en aquest dia fred i diàfan de desembre, les sensacions que el camí m'ha proporcionat han estat extraordinàries.

Fotografies. Track.