dijous, 31 de març del 2011

La Val Maira

La Val Maira és una de les valls alpines que desaigüen a la plana de Cuneo —com la Val Varaita i la Val Stura. És territori de llengua occitana i és un paradís inexhaurible per a l'esquiador de muntanya. Les tres valls —Varaita al nord, Maira al mig i Stura al sud— són extraordinàriament tranquil·les i rústiques: en aquesta època de l'any només hi trobarem algun grup escadusser d'esquiadors de muntanya.

Vaig visitar la Val Varaita el 2001 i la Val Stura el 2003. Ara ha estat el moment d'anar a la Val Maira, aquest cop amb en Ricard, en Miquel i l'Eduard. Hem fet estada al pintoresc i deshabitat poble de Preit, a 1.541 m, a un hotelet de muntanya molt acollidor. La innivació era magnífica i el temps s'ha mantingut perfecte. Hem pogut fer muntanya a plaer!

El primer dia, des del mateix Preit, ens enfilem cap el M. Giobert (2.439 m), una excursió clàssica. La pujada es fa per dintre d'un bosc molt dret i la neu era fonda. Quan arribem a la carena, la panoràmica és extraordinària: muntanyes i més muntanyes per totes bandes. Més de les que podríem mai arribar a conèixer, per anys que visquéssim! Seguim la carena, envoltada de valls profundes, fins el peu de la Rocca dell'Aquila (2.480 m) des d'on veiem els espectaculars contraforts nord del M. La Bianca (2.744 m) i els meravellosos pendents de la Piovosa i el P. Tempesta. El cel ja s'ha aclarit i el bon temps no ens deixarà en la resta de l'estada. El descens a Preit, amb neu força bona, és ben bonic, amb zones de bosc i pendents agradables.

L'endemà anem cap al P. Tempesta (2.679 m). Se surt del llogarret de Tolosano (1.516 m), a la vall de Marmora. Els paisatges que anem trobant a la pujada són francament meravellosos i ens impacten fortament. Sembla que estiguem vivint en un calendari alpí. Al cim coincidim amb un parell d'esquiadors que inicien el descens per la cara nord de la muntanya. La neu és fonda i el pendent és molt sever i està guarnit de ressalts de roca. Els dos esquiadors ens ofereixen un bonic espectacle d'esquí "ripido". Nosaltres, és clar, tornem per la ruta normal i tenim la sort de trobar una bona capa de neu pols. Per tal d'aprofitar aquest bé de Déu, acabem saltant cap el Comballe dell'Oliveto i fem, així, una variant del camí de pujada.

El bon temps segueix ferm i no s'hi val a badar. L'endemà ens plantegem el M. La Bianca (2.744 m), un cim espectacular i notable. Sortim directament de Preit i anem remuntant la Valletta. Quina vall més salvatge! Quins tous de neu! Quines parets de roca (es tracta de la Rocca La Meja)! Aquest cim que volem fer té una aresta cimera força aèria i plena de cornises. Com ja era de preveure, l'excursió s'acaba a la punta 2.687. La baixada és també extraordinària, si bé la neu pols del dia abans ja és més escassa i cal anar a buscar-la bé als llocs més obacs.

Encara ens queda un últim dia, que utilitzem per a fer l'ascensió al Bric Boscasso (2.589 m) per la seva banda oest, sortint de Chialvetta (1.475 m). Passem per Pratorotondo i La Bandia Longa. A la nostra dreta tenim els espadats del Bric Cassin. Seguim exultants de trobar-nos en una zona alpina tan formidable. A l'hora del descens, volem anar a buscar la ruta de la Cialancia Piana, però estem una mica indecisos a l'hora de trobar l'itinerari —no hi ha cap traça i el pendent és molt dur— i, finalment, retornem a l'itinerari de pujada.

Han estat uns dies d'esquí de muntanya de la màxima qualitat, de paisatges, d'ambient, de meteorologia i de neu. La Val Maira és una zona totalment recomanable, més ara que hi ha un mapa —Esquiar en Val Maira, de Bruno Rosano— específic per a esquí de muntanya.

Fotografies. Track Giobert. Track Tempesta. Track la Bianca. Track Boscasso.

dimarts, 15 de març del 2011

El Petit Peric per les Bulloses

La previsió per al cap de setmana és terrible: s'acosta una llevantada potent que ha de durar, com a mínim, fins dimecres. Dels 19 que ens havíem de trobar a l'estació d'Els Angles, només en som onze. Neva molt fort i la neu és humida. Es tracta de la tradicional sortida d'esquiadors veterans, que es fa cada any. Aviat ens quedem en nou, que decidim pujar a Les Bulloses, ni que sigui a veure com va nevant.

Ha nevat tota la nit però l'endemà, inesperadament, el temps ens ofereix una treva magnífica. Hi ha nuvolades grosses i fosques, però lluu el sol i decidim que ho hem d'aprofitar al màxim. L'itinerari que fem comença travessant l'estany de les Bulloses per seguir per una sèrie de lloms i estanyols de gran bellesa. El camí és llarg perquè guanyem desnivell molt lentament, fins que arriba el punt en que ens enfilem de valent per la pala del Petit Peric.

Des del cim, veiem el Puig Peric, una mica intimidatori, potent. El deixarem per un altre dia. Fem un bonic descens cap a La Balmeta, amb una neu relativament bona. Un cop en aquesta esplanada, cal tornar a calçar-se les pells per remuntar fins el Roc d'Auda i trobar, així, les pistes d'Els Angles. Ho fem, però la remuntada és fa llarga. El joc de llum i nuvolades és meravellós. Quan arribem a les pistes, comença a nevar, o millor a caure aiguaneu, però tant-se-val, perquè en un no-res som a peu de pistes, contents d'haver fet una excursió tan bonica.

Fotografies. Track.

dimarts, 8 de març del 2011

El Cogulló de Turp, per totes bandes

Aquesta excursió al Cogulló de Turp és molt completa perquè recorre els tres itineraris principals que conflueixen en aquesta muntanya emblemàtica.

Surto del punt quilomètric 4 de la carretera de Coll de Nargó a Perles, just al punt on el Riu de Perles rep el Barranc de l'Ós. Remuntar aquest barranc fins el Coll de la Travessa, passant per l'espectacular pas de L'Estret, és ja una agradable experiència. La sensació d'ésser en un lloc recòndit és molt gran, però el camí està ben marcat.

El Pic de Turp —o Cogulló de Turp— és un mirador extraordinari: Aubenç, Boumort, muntanyes del Pallars i d'Andorra, Cadí i Port del Comte i, als peus, el laberint de muntanyes i cingleres de tota aquesta regió d'Alinyà i Cambrils. És un cim que impressiona profundament l'excursionista.

Un cop dalt del cim, no em puc sostreure a l'atracció de la cresta que se'n desprèn i la segueixo fins trobar el grau que baixa a les Anoves. En tota aquesta part de l'excursió, pràcticament no hi ha camí i agraeixo l'ajut del gps. Baixo als solitaris masos de Sant Joan de les Anoves i remunto, pel Soler, fins el Pla de la Llacuna. Aquí comença la tercera part d'aquesta llarga excursió. Es tracta de retornar al fons de la vall per Santa Pelaia, Cal Fiter i el Torrent de Coll de Boix.

L'esforç que exigeix aquesta volta és considerable: prop de 23 km, més de 1.500 m de desnivell i unes 10 hores de temps total. Però la grandiositat dels llocs per on es camina i l'extraordinari panorama des del cim i la cresta, compensen amb escreix aquest esforç.

Fotografies. Track.

diumenge, 6 de març del 2011

Traces fondes al Queyras

Hem fet una escapada amb esquís al Queyras i, sense haver fet "grans coses", n'hem tornat molt satisfets. D'una banda, hem tocat neu fresca i fonda, i hem mitigat així l'enyorament que ens produeix aquest hivern tan sec. D'altra banda, hem vist i viscut paisatges molt bonics i hem fet alguna esquiada plaent.

Hem fet estada a l'alberg Les Arolles, de La Rua, que és un barri de Molines-en-Queyras, a la vall de St-Véran. Hi arribem a l'hora de sopar mentre va nevant. L'endemà, la nevada ja ha deixat un bon gruix de neu fresca i segueix nevant amb molta intensitat. Ens veiem obligats a buscar un objectiu adequat a les circumstàncies i comencem a pujar cap el mirador del Sommet Bucher, de 2.254 m.

Travessem el Pont des Archins i anem pujant cap el Col des Prés de Fromage. El paisatge és meravellós! La neu és fonda i flonja i segueix caient amb força. La nostra traça és profunda. Un cop al cim, comencem un descens divertidíssim, per entre el bosc, amb neu molt franca, un descens d'aquells en que no et veus ni els peus ni els esquís.

L'endemà el dia es lleva fred i assolellat. Ha caigut un bon tou de neu i no ens podem arriscar a allunyar-nos massa de la protecció del bosc. Sortim de l'alberg amb esquís als peus i ens enfilem cap a Prat Hauts i cap al cim secundari del Mourre Froid, de 2.570 m. Hem d'obrir traça a una neu molt fonda, dintre el bosc de Peyrola. Quan el bosc s'acaba, ja pràcticament som al cim. El paisatge de muntanyes nevades és sublim. Una part del grup decideix seguir cap a la Gardiole de l'Alp (2.786 m) i la resta optem per fer el descens cap a Ville-Vieille (1.385 m) pel Forêt de Chanteloube. Amb aquesta neu tan fonda i flonja, els mil dos-cents metres de baixada per dintre d'aquest bosc força dret van ser memorables. Un cop dintre del bosc, l'orientació es fa difícil i, si voleu repetir aquesta experiència, el trac que publico aquí us pot ser molt útil. En el nostre cas, al cim vam coincidir amb dos esquiadors que pensaven baixar pel bosc, i coneixien perfectament la zona. En el laberint de Chanteloube, les dues úniques traces d'aquests esquiadors van ser el nostre fil d'Ariadna!

El tercer dia, el temps es mantenia encara bo i vam seguir buscant algun itinerari amb força bosc. Vam anar a la vall del Col d'Izoard. Des d'Arvieux vam remuntar la vall del Col de Furlande (2.500 m), passant pel Plan du Vallon. Del coll, vam seguir fins el Pic du Vacivier (2.631 m) i el bonic Pic du Gazon (2.744 m).

L'endemà, ens vam llevar nevant i vam tornar cap a casa.


Fotografies. Track Sommet Boucher. Track Mourre Froid i descens a Ville-Vieille. Track Pic du Gazon.