A l'entorn de Canalda, a la part alta del Solsonès, hi ha paisatges ben contrastats i aquesta excursió —que vaig aprendre al bloc de Gatsaule— ens permet conèixer la famosa cinglera de Canalda i, al mateix temps, les parts més fondes i salvatges del barranc que fa el Riu de Canalda. Caminarem per llocs extraordinaris i en algun moment ens preguntarem si realment som a Catalunya o bé ens hem transportat a algun canyon del país dels Navajos, al sud-oest americà.
Surto de l'Hostal del Cap del Pla, en direcció cap a Sant Agustí d'Isanta. El dia és fredíssim: quan passava per Cardona, el termòmetre marcava nou graus sota zero i aquí, amb un bon sol i un cel blavíssim, el fred pica força. De la petita esglesiola de Sant Agustí el camí va baixant cap al torrent, que travesso més avall de la Roca de L'Ensavinada. A l'altra banda, una pujada ben fresada em porta a la carena de la Serra de Canalda, que segueixo fins al peu de la Roca de Canalda, sota les Coves dels Moros. L'espai és ample i el panorama és dilatat. La roca de la cinglera, orientada totalment cap a migdia, fa una certa escalfor.
Hi ha un camí excel·lent que em permet seguir de punta a punta el peu de tota la cinglera, fins arribar a Ca la Rita, indret espectral i salvatge. A la banda de migdia, aparentment molt lluny, veig l'Hostal del Pla, on he de retornar. El GR em du a Canalda i aleshores vaig endinsant-me cada vegada més en els profunds barrancs d'aquesta zona. El camí fins a Encies és d'una espectacularitat que no m'imaginava.
L'excursió segueix cap a les runes de l'Algassa, paratge corprenedor. Fa molt de fred i hi ha una solitud absoluta. El sol és molt baix i la llum és molt càlida. Per arribar al destí encara em caldrà superar el Passant Dolent i L'Enrunador i seguir per una zona de parets i agulles montserratines.
M'ha agradat tant aquesta zona que voldré tornar-hi per conèixer-la millor.
Fotografies. Track.
dilluns, 24 de gener del 2011
dimecres, 19 de gener del 2011
Un circuit a la Ribera de Cardós
Aquest hivern, de moment, hi ha poca neu. Tan poca, que vaig deixar de banda els esquís i, en un dia radiant i netíssim, vaig anar a caminar per la Ribera de Cardós. L'aire era tan transparent i tan sec que semblava que cada ombra fos com un ganivet esmoladíssim.
El circuit que vaig fer és magnífic, recomanable. Es tracta d'un d'aquells camins que es van senyalitzar al Pallars, fa un temps, i que estan descrits als dos volums de A peu pel Pallars Sobirà, de Josep Lluís Piqué, Xavier Català i Jordi Tutusaus.
Surto de Tavescan i m'enfilo cap a Aineto. A partir d'aquí, el camí flanqueja a mig vessant i és molt aeri. Les vistes són impressionants. Vaig seguint fins a Lleret. A cada extrem de la vall es veuen cims nevats: Al nord, les muntanyes de Certascan, al sud, el Pic de l'Orri i les pistes de Portainé. Aleshores, baixo decidit cap al Castell de Lladorre i Lladorre per continuar pel vessant de ponent.
La segona part de l'itinerari comença seguint el riu, aigües avall, fins l'església de Santa Eulàlia. Seguidament, pujo per l'obaga cap a Boldís Jussà i a la placeta del poble, en una hora de gran bonança, m'aturo a dinar. El camí, a partir d'aquí, es fa més feréstec i de més mal pas, i segueix essent molt aeri. La visió del fons de la vall és com la que deuen veure les aus. L'aire és tan diàfan que cada branquilló de cada àlber es retalla amb tota nitidesa. És un diumenge de gener i la vall està absolutament solitària. Segueixo flanquejant fins que començo a baixar cap a Tavascan.
Poc abans d'arribar a Tavascan, un grupet d'isards em passa a tocar. La sensació de pau és immensa.
Fotografies. Track.
El circuit que vaig fer és magnífic, recomanable. Es tracta d'un d'aquells camins que es van senyalitzar al Pallars, fa un temps, i que estan descrits als dos volums de A peu pel Pallars Sobirà, de Josep Lluís Piqué, Xavier Català i Jordi Tutusaus.
Surto de Tavescan i m'enfilo cap a Aineto. A partir d'aquí, el camí flanqueja a mig vessant i és molt aeri. Les vistes són impressionants. Vaig seguint fins a Lleret. A cada extrem de la vall es veuen cims nevats: Al nord, les muntanyes de Certascan, al sud, el Pic de l'Orri i les pistes de Portainé. Aleshores, baixo decidit cap al Castell de Lladorre i Lladorre per continuar pel vessant de ponent.
La segona part de l'itinerari comença seguint el riu, aigües avall, fins l'església de Santa Eulàlia. Seguidament, pujo per l'obaga cap a Boldís Jussà i a la placeta del poble, en una hora de gran bonança, m'aturo a dinar. El camí, a partir d'aquí, es fa més feréstec i de més mal pas, i segueix essent molt aeri. La visió del fons de la vall és com la que deuen veure les aus. L'aire és tan diàfan que cada branquilló de cada àlber es retalla amb tota nitidesa. És un diumenge de gener i la vall està absolutament solitària. Segueixo flanquejant fins que començo a baixar cap a Tavascan.
Poc abans d'arribar a Tavascan, un grupet d'isards em passa a tocar. La sensació de pau és immensa.
Fotografies. Track.
diumenge, 9 de gener del 2011
El massís de Picancel
Les muntanyes que hi ha al sud de Vilada, entre La Quar i la vall del Merdançol, són extraordinàries: agulles i parets montserratines, canals feréstegues, racons selvàtics...
Hi vaig anar per primer cop el 1976 i l'aeri cim de las Salgaguda em va deixar meravellat. En aquella època, hi havia poca informació sobre els camins de la zona i l'accés era complicat. Ara hi ha un mapa prou bo i un bon nombre d'itineraris ben marcats.
L'itinerari que he fet és un dels més populars d'aquesta serralada. Surt del Pont del Climent i remunta el sorprenent Portell de l'Ovellar. Baixa al torrent del Coll del Tells i salta al Torrent Fred, des d'on remunta fins els extraordinaris miradors del Serrat de Migdia (1.082 m) i el Cingle de la Por (1.040 m). D'aquí va cap a Sant Miquel de les Canals —un indret màgic— i aleshores s'enfonsa al sorprenent Rec dels Colletons. La baixada per aquest torrent humit i enclotat és força exigent, però els successius racons que anem trobant són tan bonics, que el camí és una sorpresa constant.
És una excursió relativament curta, però molt intensa. No puc deixar de lamentar que el Berguedà, la més bonica de les nostres comarques, no pugui alliberar-se de la brutal destrucció dels camins i el medi natural que provoquen les motocicletes.
Fotografies. Track.
Hi vaig anar per primer cop el 1976 i l'aeri cim de las Salgaguda em va deixar meravellat. En aquella època, hi havia poca informació sobre els camins de la zona i l'accés era complicat. Ara hi ha un mapa prou bo i un bon nombre d'itineraris ben marcats.
L'itinerari que he fet és un dels més populars d'aquesta serralada. Surt del Pont del Climent i remunta el sorprenent Portell de l'Ovellar. Baixa al torrent del Coll del Tells i salta al Torrent Fred, des d'on remunta fins els extraordinaris miradors del Serrat de Migdia (1.082 m) i el Cingle de la Por (1.040 m). D'aquí va cap a Sant Miquel de les Canals —un indret màgic— i aleshores s'enfonsa al sorprenent Rec dels Colletons. La baixada per aquest torrent humit i enclotat és força exigent, però els successius racons que anem trobant són tan bonics, que el camí és una sorpresa constant.
És una excursió relativament curta, però molt intensa. No puc deixar de lamentar que el Berguedà, la més bonica de les nostres comarques, no pugui alliberar-se de la brutal destrucció dels camins i el medi natural que provoquen les motocicletes.
Fotografies. Track.
dijous, 6 de gener del 2011
Passejada pel Pla de Corts
El Pla de Corts, enlairat entre Collegats i la Vall Fosca, és un indret màgic que visito sovint, no per fer-hi cap gran excursió, sinó per passejar-hi a pleret. En un dia fred —com més fred, millor— us recomano que seguiu l'itinerari clàssic, ben senyalitzat, que surt de Peramea i visita Pujol i Cortscastell, s'enfila a Moncortès i retorna per Bretui i la masia d'en Jaume.
Anant de Peramea a Pujol passareu per la font de Sant Cristòfol i anireu veient la carena de La Geganta del Pallars. El que més impressiona, però, és el profund engorjat de Collegats, que tant contrasta amb l'amable entorn per on camineu. Convé recordar que, fins el segle XVII, el camí de Collegats no era practicable i tot el trànsit entre la Conca de Tremp i el Pallars Sobirà passava, precisament, pel Pla de Corts on sou ara.
Cortscastell és també un racó sorprenent, amb la seva roca, els edificis enrunats i l'esglesiola de Santa Anna. Finalment, quan arribeu al màgic estany de Moncortès, presidit per la gran masia de Cabestany, us trobareu enmig d'un dels nostres millors paisatges. Sap greu trobar, en aquest lloc esplèndid, un parell de panell gegants i cridaners que "informen" de no sé quina millora que no sé quina administració va dur a terme no sé quan.
Fotografies. Track.
Anant de Peramea a Pujol passareu per la font de Sant Cristòfol i anireu veient la carena de La Geganta del Pallars. El que més impressiona, però, és el profund engorjat de Collegats, que tant contrasta amb l'amable entorn per on camineu. Convé recordar que, fins el segle XVII, el camí de Collegats no era practicable i tot el trànsit entre la Conca de Tremp i el Pallars Sobirà passava, precisament, pel Pla de Corts on sou ara.
Cortscastell és també un racó sorprenent, amb la seva roca, els edificis enrunats i l'esglesiola de Santa Anna. Finalment, quan arribeu al màgic estany de Moncortès, presidit per la gran masia de Cabestany, us trobareu enmig d'un dels nostres millors paisatges. Sap greu trobar, en aquest lloc esplèndid, un parell de panell gegants i cridaners que "informen" de no sé quina millora que no sé quina administració va dur a terme no sé quan.
Fotografies. Track.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)