Primavera a Malmercat

Baro - Malmercat - Sort i Baro - Arcalís - Roc Querol - Baro. Esclat de primavera!

Cap de Campmaior

La vall de Baiasca és un immens tresor poc conegut. Té el problema que pràcticament no hi ha camins. Suposo que els ciclistes sí que hi poden gaudir, perquè hi ha diverses pistes forestals però, si descartem el magnífic camí de les bordes d'Auressi (vegeu l'entrada «La vall d'Arestui i Baiasca»), diria que no hi ha cap altre camí. A més, el costat nord és molt estimbat i, aparentment, impracticable.

Vaig trobar una indicació a wikiloc sobre un camí que s'havia senyalitzat —i que estava perdut— i que permetia accedir al coll del Rat des de Baiasca. Vaig decidir anar-ho a mirar.

Efectivament, es veuen alguns postes indicadors i el camí està brut i mig perdut, però es pot anar pujant, seguint més o menys un llom per l'indret anomenat Pleta d'Encasi. Al començament, les bardisses poden ser un obstacle important, però nosaltres hi anem trobant pas —esgarrinxant-nos a gust. Quan arribem al bosc, aquest problema desapareix i només cal anar pujant pel dret, mantenint bé la direcció.

A la cota 1.800, el bosc deixa pas al prat i aviat ens trobem la cabana anomenada refugi dels Rasos. Seguim pujant fins el coll del Rat, on se'ns obre les immensitats del gegantí barranc de Caregue. El Montsent, el Montorroio i les Picardes dominen el paisatge. La sensació d'espai immens és magnífica.

Acabem la pujada fins el poc marcat cim del Cap de Campmaior (2.044 m).

La millor continuació seria seguir la vall de Caregue, per Moncardà i la capella de la Mare de Déu de la Muntanya. Però som esclaus del cotxe que ens ha dut fins Baiasca i hi retornem més o menys per la mateixa ruta de la pujada. Un cop al bosc, ens toca fer ús del gps perquè és molt fàcil perdre l'orientació en aquest bosc espès. Cal parar atenció.

Fotografies. Track.

Pic de Boliera i les Pleïdes

El Serrat de Sant Jaume separa la coma de Jou de la vall de l'Escrita. El seu vessant nord és cobert d'una densa massa forestal, mentre que, per la banda de migdia, hi ha uns espadats brutals —prop de mil metres!— que cauen estimbats sobre Espot. Aquest serrat comença al coll de Fogueruix, uneix el Pic de Quartiules (2.225 m) amb el Pic de Boliera (1.929 m) i acaba a la Roca de Sant Joan i la Roqueta, sobre Estaís.

M'havia mirat moltes vegades aquest serrat i els grans estimballs sobre Espot. Es veuen molt bé des de les pistes d'esquí d'Espot. Em preguntava si hi hauria alguna manera de caminar per aquesta zona tan salvatge. De fet, sembla com si, a l'entorn de la cota 1.800, el precipici tingués una discontinuïtat. S'endevina una feixa herbosa que potser podria ser transitable. Que hi hagués un camí —o, si més no, una possibilitat raonable de pas— al llarg d'aquest hipotètic feixant seria molt interessant. D'una banda, aquest camí seria una ruta espectacular a més no poder. D'una altra banda, permetria unir, per exemple, el coll de Fogueruix amb el poblet d'Estaís i propiciar, així, un circuit molt bonic.

Vaig estar rebuscant per Internet, vaig mirar mapes i fotos aèries. Als mapes, aquest feixant té un nom: «Pleïdes» i això sembla indicar que era un indret accessible on, potser, hi pasturaven els ramats. Vaig arribar a la conclusió que l'única manera de sortir de dubtes era anar-ho a mirar directament sobre el terreny.

Vaig començar a caminar a Estaís. Com sabeu, aquest poble està al mig d'una petita coma preciosa que, malauradament, no té camins d'utilitat excursionista. El meu primer objectiu era, doncs, mirar si es podia accedir d'alguna manera raonable a la Roca de Sant Joan.

Segueixo l'ample camí que, al costat del barranc d'Estaís, uneix els prats de la Cultia d'Estaís. Quan arribo al bosc, el camí s'acaba però es pot anar pujant per dins del bosc, per terreny molt dret i sense camí. Finalment, arribo al fil de la carena, en un indret extraordinari que, per l'altre costat, cau vertical sobre la vall de l'Escrita, uns quatre cents metres més avall. Quina vista més magnífica! Només pujar fins aquest punt ja justifica l'excursió.

A partir d'aquí, el terreny es torna més complicat. Em cal flanquejar la Roqueta i seguir pujant fins al que deu ser la Roca de Sant Joan. El panorama és esplèndid.

Arribo al punt on, teòricament, ha de començar el feixant que jo havia estudiat amb prismàtics i amb fotografies aèries. El punt on hi hauria d'haver algun pas que em dugui a les Pleïdes. No hi és. No hi ha pas. És clar que els isards hi deuen passar, però jo no hi passaré pas. M'ho miro de diversos angles, pujo una mica més, començo a flanquejar i... no, encara que ja sabem que no hi ha res impossible, aquí no hi ha ni el mínim pas que, ni que sigui de manera precària, em permeti començar a flanquejar cap el coll de Fogueruix.

Potser un dia s'obrirà un camí com aquest que jo he imaginat i he intentat. Ara per ara, no hi ha pas raonable.

Però l'excursió no ha estat en va!  Per terreny abrupte —no cal dir que sempre sense camí— supero els cent cinquanta metres que em separen del Pic de Boliera. És un gran mirador, com el Quartiules.

A la baixada, com que no voldria retornar pel mateix camí, vaig trobant la manera de baixar pel bosc de Jou fins a trobar una pista forestal que, fent alguna drecera, em durà al GR-11 i, finalment, em retornarà a Estaís.

Excursió preciosa i recomanable... sempre que us agradi caminar fora dels camins.

Fotografies. Track.

La Geganta Adormida

La silueta de la Geganta Adormida és ben coneguda i és ben visible quan enfilem el congost de Collegats en direcció sud. No hi havia pujat mai. Recordo una vegada, deu fer més de trenta anys, que vaig voler remuntar el barranc de Morreres en direcció a Canals. Els camins antics estaven ben perduts i em va costar molt. Aleshores, vaig enfilar cap a la carena que separa Canals de Peracalç —la carena on es forma la Geganta— i, amb dificultat, vaig trobar un camí antic, ben empedrat, que em va dur fins a Peracalç. Però no vaig pujar al cim, que es veia relativament impracticable, sense cap mena de camí.

Avui dia, tot s'ha simplificat. Vaig pujar amb cotxe fins una mica abans de Peracalç i vaig seguir tota la carena fins el cim. Al mapa, d'aquest cim calcari de 1.315 metres en diu el Tossal de l'Àliga. Per entendre'ns, és el mugró de la Geganta. M'agradaria investigar més aquesta zona. No estic segur que es pugui pujar caminant al «cap» de la Geganta, però sí que hi ha d'haver un accés natural al Collet Jornat i al tossal que hi ha a continuació.

Era un dia de tramuntana i barrufa. Ideal per tenir una visió espectacular des d'aquest mirador magnífic que és el «pit» de la Geganta Adormida.

Fotografies. Track.

Puigmal

Clàssica entre les més clàssiques: el Puigmal des de Núria, amb esquís. De fet, va ser exactament la primera excursió d'esquí de muntanya que vaig fer, el gener de l'any 1974. Duia uns esquís —unes fustes— Poll-Puig de més de dos metres de llarg, amb unes fixacions «mixtes» que es deien Zermatt. Vaig llogar unes pells de foca, estretes i esclarissades, de migrada adherència, que es lligaven a l'esquí amb unes corretges. No duia ganivetes —ningú m'havia dit que existien— i a la pala d'abans del cim vaig relliscar i vaig baixar una bona distància. No em vaig fer res, però vaig trencar el cable de les fixacions «mixtes»... tot un «cromo». Malgrat tot, vaig fer cim i vaig entendre que m'havia de comprar unes ganivetes i unes bones pells. I que volia seguir endavant!

Aquesta vegada, va ser una excursió bonica, amb molt bona neu i un dia radiant i plaent.

Fotografies. Track.