El Tossal de les Viudes i els Llengots

Crec que no oblidaré mai les emocions que vaig sentir quan vaig visitar Busa per primera vegada, la Setmana Santa de l'any 1972. Són emocions que difícilment podria explicar a una persona que no hagi viscut l'excursionisme d'ara fa més de quaranta anys. Anar a passar diversos dies a Busa i recórrer aquelles muntanyes tan feréstegues i —en aquella època— tan desconegudes i intransitables, va ser una petita aventura que les persones més joves no poden imaginar. Vaig quedar fascinat per tot el que vaig veure i viure. Recordo l'especial emoció que vaig sentir quan vaig arribar a la casa de Trasserra, que estava en un racó espectacular. Des d'aquell 1972 mai no havia tornat a Trasserra fins avui. He pogut constatar el pas del temps, d'una manera dramàtica:

L'excursió que he fet ara m'ha semblat extraordinària. Terreny complicat, orientació difícil, fins i tot amb el GPS —imagineu sense gps!—, graus exposats, petites grimpades, camins poc fressats, corriols, vistes magnífiques... i un cim molt aeri i bonic.

Surto d'Aiguaviva, prop del riu de Valls i començo a remuntar la Rasa de Cal Busoms en direcció al Roc de la Creu. Camí estret i molt dret. Arribo al collet que s'obre sobre la vall de Valielles i començo a enfilar-me, per terreny aeri, cap el Tossal de les Viudes. Hi ha alguna petita grimpada, alguna petita canal on cal agafar-se als arbusts. Hi ha passos força aeris. El (doble) cim és magnífic. Puc observar ben bé la gran cinglera nord de Busa i les successives puntes dels Llengots, que formen una mena de dents de serra orientats de llevant a ponent. 

Desfaig el camí i retorno al collet. Aquí comença el Grauet de Valielles. El camí és imprecís. Arriba un punt en que, si vaig a la dreta, aniria cap el Coll de Vera, però jo segueixo cap a l'esquerra, en direcció a la gran masia de Valielles, amb la capella de Sant Andreu. Indret extraordinari!

De Valielles agafo la pista que passa pel Portell de Vilamala i duu a la masia del mateix nom. La pista segueix, però cada vegada és més i més dreta. Entro a la fageda i trobo a la dreta un camí —entapissat de fulles seques— que és el gran i meravellós camí que va recorrent tot el peu del cingle fins que troba la canal de Casa Vila, que em serviria per pujar al Pla de Busa.

A partir d'aquest punt, el camí es torna encara més espectacular perquè va baixant força dret, encaixonat entre la cinglera de Busa a mà esquerra i les successives dents dels Llengots, a mà dreta. Finalment, el camí desemboca al pla de Tresserra que, com he explicat abans, és un indret que, l'any 1972, em va impressionar enormement per la seva bellesa.

Després de molta estona de caminar per l'obaga, em torna a tocar el sol i ho aprofito per revifar-me una mica i menjar alguna cosa. Ara comença un tros una mica complicat i, fins i tot, perillós. Just al darrere del que fou la casa de Tresserra hi ha un petit corriol que baixa fins el Collet dels Llengots. És un camí difícil, encara més de baixada. Afortunadament, el lloc més compromès està assegurat amb un cable metàl·lic i un parell de graons de ferro. Sense aquestes ajudes, el pas seria molt arriscat, però amb les ajudes, no hi ha cap problema. A continuació, cal baixar per una canal que no és fàcil —i no té cap assegurança—. Finalment, s'arriba a una llisera que està assegurada amb una corda. 

El Collet dels Llengots és un pas entre dues fileres successives de «llengots». El travessa una pista que cal seguir cap a llevant fins trobar el camí que s'enfila a mà esquerra a buscar el Grauet dels Llengots. Aquest camí tampoc no és evident ni està gaire fressat. Un cop a la bretxa, només caldria baixar en direcció nord, cap el fons de la vall, però en aquest massís no hi ha res senzill. De fet, la baixada del Grauet dels Llengots fins el Riu de Valls —just al punt on comença el pantà de la Llosa del Cavall— és molt complicada. Hi ha un corriol que no hem de perdre en cap moment i que, en algun punt, no és gens evident.


Arribo al fons de la vall i ara em cal seguir una estona aigües amunt fins la Canal de la Vidarça i, aleshores, remuntar la Collada de la Mata. Novament, res d'això és senzill. La pujada a la collada la faig sense camí, mirant de passar pels llocs més francs. Després de la collada, tampoc hi ha camí. Quan sóc a prop de les ruïnes de Cal Teuleret, sí que trobo un camí, que es converteix en una pista i em retorna a Aiguaviva, passant per Cal Saragossa.

Una excursió que pot sadollar els nostres instints excursionistes. Una excursió que tenia pendent des de l'any 1972. Encara hi he sigut a temps! I per molts anys!

Fotografies. Track.