Grandiositat del congost de l'Aigua de Valls

El congost per on circula l'Aigua de Valls és una regió extraordinària i ara s'hi pot accedir amb una relativa facilitat. És un massís de conglomerat, amb cingles, baumes i agulles i, al fons, la presència de les parets de ponent de la Serra d'Encija. Aquesta excursió que vaig fer-hi l'altre dia  recorre els dos costats de l'engorjat, per un camí molt interessant —precari, assegurat en algun punt amb cordes i cadenes—.

El camí —principalment el de la banda dreta— va buscant el pas per les zones emboscades que hi ha a mitja alçada de les cingleres i passa per racons de gran bellesa. El pas d'una banda a l'altre del riu es fa, precisament, pel damunt del cèlebre Pont Quebradís, que és una curiositat pintoresca.

Surto de la Plana del Riu per una pista que du fins una resclosa. Des d'aquest punt, fins el Molí de la Corriu, el camí és molt precari i passa pel costat dret de les aigües. Quan arribo al Molí, com que és interessant combinar el fons del congost amb zones més enlairades, agafo la pista que puja al veïnat de Sant Romà. A dalt hi fa un bon sol, que contrasta amb el fred glaçat del fons del barranc. Les vistes són magnífiques.

Segueixo per la pista que torna a baixar al fons del congost, a l'indret de la Bauma de les Pintes. Aquí comença el camí més interessant. Molt estret, amb alguna assegurança—fins hi ha una escala—, cal anar agafant-se a les soques dels arbres. És molt bonic.

Finalment, s'arriba al Pont Quebradís, es passa a l'altra banda i es baixa fins arran d'aigua per veure com el torrent travessa la foradada.

A partir d'aquí, el camí és extraordinari i força llarg. És interessant haver passat abans per l'altre costat perquè així ens fem més el càrrec de les roques i cingleres que ens toca anar sortejant. Es travessa la canal de Comallonga i la més fonda de Vilacireres —o dels Cints—. Tot aquest itinerari magnífic i espectacular s'acaba quan sortim del congost i ens trobem amb les runes de la gran masia de la Torre de la Corriu.

Aquesta masia medieval ja apareix documentada al segle IX. La visió actual de les seves restes, a sota del Cingle de l'Espluga, impressiona i fa basarda —principalment en un dia com el que hi vaig anar jo, on semblava que no hi havia cap ànima vivent en tota la contrada. Arquitectònicament, és molt singular, i no s'assembla a res que hagi vist jo abans. Està declarada «bé cultural d'interès nacional», però d'aquí quatre dies haurà desaparegut completament. Va aguantar més de mil anys però no podrà sobreviure a aquests temps que ens han tocat a nosaltres....

Acabo l'excursió baixant pel torrent de la Corriu i recuperant el camí per on havia començat a caminar.

Gran excursió. Seria fantàstic que s'acabés d'obrir tot el camí del congost, de manera que es pogués caminar del molí de la Corriu al molí de Güell.

Fotografies. Track.

Passejada pel Batlliu de Sort

Torno a passejar pel Batlliu de Sort. Com que tinc poc temps, em limito a pujar de Sort a Pujalt, seguir de Pujalt a Olp i, abans d'arribar-hi, trencar cap a Castellviny i retornar a Sort. És ben bonic a qualsevol època de l'any!

Fotografies. Track.

L'Orri per Rubió

No se m'havia acudit mai pujar la Torreta de l'Orri directament des del poblet de Rubió, perquè pensava que seria un terreny incòmode. Estava equivocat: és una pujada força agradable. La vaig fer l'altre dia, en una època de l'any en què tocaria que el cim estigués ple de neu, però no n'hi havia gens ni mica. Un cop dalt, sí que vaig trobar-me alguns esquiadors que lliscaven per la mica de neu glaçada els canons de Port-Ainé havien dipositat.

Se surt de la part de dalt de Rubió seguint un camí que arriba fins el barranc de Fener Llarg. A partir d'aquí no hi ha camí, però la vegetació permet anar tirant pel dret sense cap problema. les vistes són esplèndides.

A la Basseta ja es veu el cim. Cal seguir la carena de Coma-sarrera, que cau força estimbada pel costat de llevant, cap el barranc de la Coma de l'Orri. És una pujada curta i ràpida.

Quan arribo al cim, la temperatura és impròpia de l'època de l'any. Com que encara tinc temps fins l'hora de dinar, decideixo baixar pel costat de llevant, cap a les Comes de Rubió. La part més complicada és els pocs metres de pista d'esquí que em cal travessar fins tornar a sortir fora de la neu. La «neu» de la pista és ben glaçada i és pràcticament impossible caminar-hi sense grampons —que no duc, perquè pràcticament no hi ha neu enlloc!—. Amb molta precaució, supero aquests pocs metres i segueixo baixant fins el fons del barranc de les Comes de Rubió. Aleshores, segueixo la pista fins Rubió.

Una excursió simple, però ben bonica.

Fotografies. Track.

El Tossal de les Viudes i els Llengots

Crec que no oblidaré mai les emocions que vaig sentir quan vaig visitar Busa per primera vegada, la Setmana Santa de l'any 1972. Són emocions que difícilment podria explicar a una persona que no hagi viscut l'excursionisme d'ara fa més de quaranta anys. Anar a passar diversos dies a Busa i recórrer aquelles muntanyes tan feréstegues i —en aquella època— tan desconegudes i intransitables, va ser una petita aventura que les persones més joves no poden imaginar. Vaig quedar fascinat per tot el que vaig veure i viure. Recordo l'especial emoció que vaig sentir quan vaig arribar a la casa de Trasserra, que estava en un racó espectacular. Des d'aquell 1972 mai no havia tornat a Trasserra fins avui. He pogut constatar el pas del temps, d'una manera dramàtica:

L'excursió que he fet ara m'ha semblat extraordinària. Terreny complicat, orientació difícil, fins i tot amb el GPS —imagineu sense gps!—, graus exposats, petites grimpades, camins poc fressats, corriols, vistes magnífiques... i un cim molt aeri i bonic.

Surto d'Aiguaviva, prop del riu de Valls i començo a remuntar la Rasa de Cal Busoms en direcció al Roc de la Creu. Camí estret i molt dret. Arribo al collet que s'obre sobre la vall de Valielles i començo a enfilar-me, per terreny aeri, cap el Tossal de les Viudes. Hi ha alguna petita grimpada, alguna petita canal on cal agafar-se als arbusts. Hi ha passos força aeris. El (doble) cim és magnífic. Puc observar ben bé la gran cinglera nord de Busa i les successives puntes dels Llengots, que formen una mena de dents de serra orientats de llevant a ponent. 

Desfaig el camí i retorno al collet. Aquí comença el Grauet de Valielles. El camí és imprecís. Arriba un punt en que, si vaig a la dreta, aniria cap el Coll de Vera, però jo segueixo cap a l'esquerra, en direcció a la gran masia de Valielles, amb la capella de Sant Andreu. Indret extraordinari!

De Valielles agafo la pista que passa pel Portell de Vilamala i duu a la masia del mateix nom. La pista segueix, però cada vegada és més i més dreta. Entro a la fageda i trobo a la dreta un camí —entapissat de fulles seques— que és el gran i meravellós camí que va recorrent tot el peu del cingle fins que troba la canal de Casa Vila, que em serviria per pujar al Pla de Busa.

A partir d'aquest punt, el camí es torna encara més espectacular perquè va baixant força dret, encaixonat entre la cinglera de Busa a mà esquerra i les successives dents dels Llengots, a mà dreta. Finalment, el camí desemboca al pla de Tresserra que, com he explicat abans, és un indret que, l'any 1972, em va impressionar enormement per la seva bellesa.

Després de molta estona de caminar per l'obaga, em torna a tocar el sol i ho aprofito per revifar-me una mica i menjar alguna cosa. Ara comença un tros una mica complicat i, fins i tot, perillós. Just al darrere del que fou la casa de Tresserra hi ha un petit corriol que baixa fins el Collet dels Llengots. És un camí difícil, encara més de baixada. Afortunadament, el lloc més compromès està assegurat amb un cable metàl·lic i un parell de graons de ferro. Sense aquestes ajudes, el pas seria molt arriscat, però amb les ajudes, no hi ha cap problema. A continuació, cal baixar per una canal que no és fàcil —i no té cap assegurança—. Finalment, s'arriba a una llisera que està assegurada amb una corda. 

El Collet dels Llengots és un pas entre dues fileres successives de «llengots». El travessa una pista que cal seguir cap a llevant fins trobar el camí que s'enfila a mà esquerra a buscar el Grauet dels Llengots. Aquest camí tampoc no és evident ni està gaire fressat. Un cop a la bretxa, només caldria baixar en direcció nord, cap el fons de la vall, però en aquest massís no hi ha res senzill. De fet, la baixada del Grauet dels Llengots fins el Riu de Valls —just al punt on comença el pantà de la Llosa del Cavall— és molt complicada. Hi ha un corriol que no hem de perdre en cap moment i que, en algun punt, no és gens evident.


Arribo al fons de la vall i ara em cal seguir una estona aigües amunt fins la Canal de la Vidarça i, aleshores, remuntar la Collada de la Mata. Novament, res d'això és senzill. La pujada a la collada la faig sense camí, mirant de passar pels llocs més francs. Després de la collada, tampoc hi ha camí. Quan sóc a prop de les ruïnes de Cal Teuleret, sí que trobo un camí, que es converteix en una pista i em retorna a Aiguaviva, passant per Cal Saragossa.

Una excursió que pot sadollar els nostres instints excursionistes. Una excursió que tenia pendent des de l'any 1972. Encara hi he sigut a temps! I per molts anys!

Fotografies. Track.

Cingleres de Pessonada

Els Escalirots. Hi vaig anar fa uns anys, amb un amic que és del país i coneixia bé aquells indrets. Ara l'excursió s'ha popularitzat força, però ara que hi he tornat m'ha seguit semblant un itinerari formidable.

Surto de Pessonada, vaig a la Mare de Déu de la Plana i començo a pujar per aquest camí que supera una cinglera que sembla insuperable. És el magnífic camí dels Escalirots. Llàstima que el dia s'ha ennuvolat molt i els panorames han perdut el relleu. Hi ha un punt en què es pot anar més a l'esquerra o bé seguir pel mig de la canal fins la Portella. Agafo aquesta segona opció.

A la carena no hi fa fred, però la sensació és una mica inhòspita. Segueixo pel fil de la cinglera en direcció a la Rocalta (1.489 m), i passo per trinxeres i búnquers. El record de «Dos taüts negres i dos de blancs» és inevitable. La vista és extraordinària.

A la tornada segueixo la pista i després agafo el camí —molt ben fressat— que, pels Feixancs de la Tremor, va baixant cap a la capelleta de Sant Joanet.

És una excursió curta i molt bonica.

Fotografies. Track.