Del port d'Aulà al de Salau: Les grans carenes

Hilari Sanz (†2015) en una fotografia del 1970

L'Hilari Sanz és la persona que em va introduir al món de la muntanya i l'excursionisme, ara fa quaranta-cinc anys. Mentre era a la carena entre el Port d'Aulà i el Port de Salau, vaig rebre un missatge al mòbil que m'anunciava la seva mort. El lloc on jo em trobava era, potser, el millor lloc possible per tenir-lo a la memòria i sentir-me prop d'ell. Dedico aquesta entrada al blog a la memòria de l'Hilari.

Excursió sublim i extraordinària. Tota la carena —aèria, immensa— que uneix els ports d'Aulà i de Salau!

Vaig descobrir aquesta excursió al blog EniEn i vull agrair a l'Enric i l'Encarna que hagin publicat un itinerari tan meravellós i formidable. És una excursió grandiosa, i hem de reconèixer el mèrit d'aquesta parella d'excursionistes que van emprendre-la sense cap informació prèvia i, per tant, sense conèixer d'antuvi les dificultats que podria haver amagat.

No cal que en faci una descripció detallada i completa, perquè la precisió de la descripció del blog EniEn és insuperable. Només faré alguns comentaris personals i donaré algun detall que pot complementar el que expliquen l'Encarna i l'Enric. D'entrada, per si algú vol seguir aquest itinerari, vull fer algunes recomanacions:

1. Tot l'itinerari és més senzill del que sembla a primera vista. 
2. La millor opció és sempre mantenir-se al fil de la carena i fugir dels vessants herbosos.
3. És molt important anar ben calçat i dur bastons.
4. No hi aneu si no us agrada la sensació del gran espai.

Vaig arribar al pont de Perosa tan d'hora com vaig poder, perquè em feia respecte la llargada de la ruta i la calor que estava fent aquests dies. No vaig veure absolutament ningú. Afortunadament, era un dia que bufava una mica de vent del nord que refrescava l'ambient i, el que és encara més important, netejava els paisatges i els feia molt més nítids i bonics.

La pujada per la coma d'Aulà, amb les primeres llums del dia, va ser una delícia, que vaig fer sense ni adonar-me. El camí existeix, però no està gaire marcat. Quan arribo al port d'Aulà, veig que les valls de la banda nord estan tapades per una boira espessa —que s'anirà aixecant. Pujo el primer cim del dia (Pic de Vinyals, 2.398m) per un pendent d'herba i pedres ben dret.

A dalt del pic de Vinyals comença el gran viatge. Tinc una gran sensació de solitud i la llarga carena que vull fer em sembla una mica ferotge. Per sort, la referència de EniEn em dóna una (relativa) tranquil·litat. Els vessants, a banda i banda, són fondíssims (mil metres de desnivell directe fins el fons de la vall de la Noguera) i el panorama a tota la volta de l'horitzó és de la màxima qualitat. Estic exultant.

Començo, doncs, a posar un peu davant de l'altre pel fil estret que separa el Pallars de l'Arieja. Es fa prou bé. De vegades, hi ha alguna baixada una mica dreta, en la que el Vibram ha de treballar amb força i els bastons són de gran ajuda. Va passant el temps i em sento al paradís.

Vaig superant, doncs, totes les petites dificultats que hi ha al llarg de la carena. He de passar pel Pic de Barbeguer (2.481 m), pel Cap d’Hoque Pregone (2.493 m), pel Pic de Muntanyol (2.459 m) i, finalment, pel Pic de Montalt (2.495 m). A EniEn expliquen que el tros més compromès és el descens del pic de Muntanyol. Sí i no. Resulta que ells van abandonar la carena en un únic lloc: exactament aquest. I és per això que troben que aquest és el tros més difícil. Jo vaig seguir pel fil exacte de la carena, vaig desgrimpar unes roques fàcils i vaig arribar amb gran facilitat al coll. En canvi, a la baixada del pic de Montalt, aleshores vaig ser jo qui, incomprensiblement, em vaig desviar del fil exacte de la carena i... aquí sí que vaig patir una mica.

En resum: Si hi voleu anar, sempre sempre pel fil exacte de la carena!

Quan vaig arribar al port de Salau, amb les runes de l'antic refugi i la descolorida placa que ens explica les misèries de l'exili a través d'aquest pas, feia un airet fresc. Els paisatges seguien nets i punyents. La baixada fins el fons de la vall és suau.

El Pic de Gel (2.499 m) des d'una mica més avall del Port de Salau. És un cim que impressiona.

Panorama des del Pic de Vinyals (2.398 m) cap a la Coma d'Aulà.

Fotografies. Track.

Els Clots de Rialba

Feia molt de temps que volia visitar els Clots de Rialba i vaig trobar l'ocasió —i un itinerari molt bo— ara fa uns dies. Vaig quedar-ne meravellat i vull tornar-hi aviat.

Vaig començar a caminar —tan d'hora com vaig poder, per evitar la calorada d'aquests dies angoixants— des la la carretera de la Bonaigua, una mica més amunt de l'aparcament de la Peülla, al lloc que en diuen la Solana Boscàs. El camí és molt curiós. Sembla un camí de Suïssa i és ben diferent dels camins més usuals. Remunta de manera directa uns 350 metres de desnivell dretíssims, per un caminet molt estret, perfectament traçat, que va fent ziga-zagues. El pendent és tant dret que gairebé fa vertigen.

Quan arribo a la carena, sembla que visqui un conte de Heidi! Trobo la capçalera d'una vall espectacular, com una mena de paradís perdut. Arreu hi ha isards, que sembla que visquin en una pau immensa. La llum de primera hora del matí dóna a totes les coses una calidesa deliciosa. Tinc una visió privilegiada sobre la vall de Gerber i els cims estimbats que l'envolten.

Començo a baixar, sense camí, cap al fons de la vall, on hi ha uns extensos aiguamolls. Ara i adés, se m'acosta un isard que no fuig fins que no el tinc a tocar, i encara fuig amb una mena de displicència calmada.

Arriba un punt que giro a l'esquerra i començo a remuntar cap l'estany Pudo. És una meravella. De l'estany —preciós!— m'enfilo al coll de l'estany Pudo i aleshores se m'obre una vall increïble, que és la de Boscàs. A la bassa de Boscàs hi pasturen uns cavalls. Són tot just les onze del matí, que ja torno a ser al cotxe. Quan penso que he passat mil vegades per aquesta carretera, sense sospitar el món meravellós que hi havia al darrera de la carena! Que burro que he sigut!

Fotografies. Track.

Estanyardo i Pilàs

El Pic de Pilàs (2.657 m) es veu molt bé, per exemple, des del cim de la Torreta de l'Orri. Més d'una vegada, esquiant a Portainé, algú m'havia preguntat quin cim era aquell i jo havia hagut de contestar que era un cim «desconegut, sense importància». Certament, jo mai no havia anat a visitar aquell cim, però mica a mica vaig començar a pensar que hi havia d'anar algun dia.

L'altre dia, en un bog de muntanya molt interessant (EniEn) vaig trobar una minuciosa descripció d'un itinerari que semblava magnífic i pujava aquells cims desconeguts, en travessia. Vaig proposar-me seguir aquell itinerari i vaig fer una excursió esplèndida.

La idea és sortir de l'elevat poble de Cerbi, a la vall d'Àneu, remuntar la llarguíssima i meravellosa vall de Nyiri, atènyer la carena que neix al Montroig i baixa fins el mateix Esterri, fer els cims d'Estanyardo (2.635 m) i Pilàs (2.657 m) i retornar a Cerbi pel barranc de Pilàs. Llarg, interessant, majoritàriament sense camins, absolutament solitari, grandiós.

De fet, estudiant el mapa i Google Earth, vaig pensar que potser hi havia una ruta una mica més lògica que la que expliquen al blog EniEn. De fet, el costat dret del barranc de Nyiri sembla infranquejable, excepte per una dreta canal a l'alçada del planell de Nyiri que permet accedir a una coma des de la que no és difícil pujar fins algun dels colls que hi ha al nord de l'Estanyardo. Això és el que vaig fer i em va sortir prou bé.

Va ser un dia d'una calor excessiva. Una onada de calor dins de l'onada de calor general que fa vint anys que patim. Els isards es refrescaven rebolcant-se a les congestes i els termes una mica llunyans estaven totalment desdibuixats per la calitja.

De l'ambient, què us en diré? Isards arreu, que s'apropen sense gaire recança. Una guineu, que fins que no la vaig tenir a tocar no va marxar, sorpresa de veure'm en uns llocs tan solitaris i tranquils. Paisatges immensos, Valls fondíssimes. Més isards i més cavalls. Una carena interessant. Un parell de cims preciosos. I un itinerari exigent i ferm.

El cim de Pilàs (2.657 m) des de les Estanyeres.

La pujada per la vall de Nyiri, a primeríssima hora del matí, va ser preciosa. L'accés a la carena per la «meva» coma secreta, divertidíssim. La carena, magnífica. I el cim de Pilàs, la coronació de tot això. Ara «només» calia baixar els 1.250 m que em separaven del poble de Cerbi, i fer-ho pel barranc de Pilàs, on sabia que no hi ha camí. Per sort, duia l'excel·lent track de EniEn!

Primer cal baixar els drets pendents fins els aiguamolls de les Estanyeres. Fins aquí, tot bé. Pel que fa a la resta... diré clarament que és la part més dura de tota l'excursió i que requereix una certa fortalesa mental. No hi ha camí i el terreny és molt dolent, escarpat i ple de vegetació que fa que la progressió sigui força difícil i molt lenta. A més, si no encertes l'única ruta mig factible, et fiques en un bon embolic. Penso que si no hagués dut el track m'hauria sentit angoixat de veure aquell barranc fondíssim i impenetrable! Per acabar-hi d'ajudar, la calor era intensa i sufocant i hi havia tants insectes voladors que no podies aturar-te ni un instant si no volies rebre infinitat de picades.

Però quan vaig arribar a Cerbi, amb la feina feta i totes les sensacions viscudes, vaig saber que havia fet una gran excursió.

Fotografies. Track.