Montarenyo de Boldís

Una muntanya de gran bellesa que m'ha permès conèixer indrets extraordinaris: el Montarenyo de Boldís (2.593 m).

El circuit que he fet comença a l'enlairat poble de Boldís Sobirà i, per les bordes de Folguero i el barranc de Conques, s'enlaira dretíssim fins assolir els increïbles Plaus de Boldís.

Aquesta pujada està descrita a la guia d'en Francesc Xavier Gregori i el seu inici està indicat amb un pal i un rètol. Però no hi ha camí i tota la ruta és salvatge, dura, molt incòmoda. Com a contrapartida, travessa llocs de gran bellesa i llocs que donen una certa sensació de natura immaculada i primigènia. Vaig haver d'esforçar-me de valent en aquest ingrat terreny d'aventura, però l'arribada a l'estany d'Estanilles va compensar amb escreix tots els meus treballs.

L'estany d'Estanilles —i, encara més l'estany superior d'Estanilles que en alguns mapes s'anomena estany de Montarenyo— és una raconada excepcional. A més, les característiques d'aquest any de tanta pluja i també l'esforç que em va caldre per arribar-hi, fan que quan vaig finalment assolir aquest replà verdíssim, tingués una intensa sensació de pau.

L'estany estava ple de truites. A un costat, el groc del bàlec era rabiós. A l'altre costat, el vermell dels nerets no es quedava enrere. A partir d'aquest punt, l'excursió es fa més amable.

L'arribada als Plaus de Boldís és espectacular pel contrast entre la seva immensa esplanada i els pendents tan drets que acabem de superar.  A dos quarts d'onze sóc al Cap de Montarenyo i faig un breu descans. Baixo a la collada de la Ribera i entro a la meravellosa Ribera de Boldís. A partir de la cabana de la Ribera, el camí es converteix en un rastre de cabres, minúscul i de molt mal pas. És molt bonic, però es fa llarg. El pendent de l'obaga de Castellassos és tan pronunciat que sembla que vegis el fons de la vall a vol d'ocell.

Quan arribo a la borda de Castell agafo el fantàstic camí que ja he descrit en un altre article d'aquest bloc.  Arribo a Boldís Sobirà a dos quarts de tres i encara tinc temps d'anar-me a entaular a una fonda de Tavascan.

Excursió sublim.

Fotografies. Track.

Trinca a Mainera

Surto del Clot de la Mainera en direcció cap el Clot de Montorroio i m'enfilo fins el cim del Montorroio (2.861 m). La pujada és monòtona, però la llum del matí la fa més interessant. Quan arribo al cim, no m'hi entretinc gens perquè vull fer tres cims (una trinca) d'aquesta vall: El Pic de Pala Pedregosa i el Pic de la Mainera.

La baixada del Montorroio a la collada de Coma d'Espòs és ben bonica. Des d'aquest punt, la Pala Pedregosa es veu ben ferma, però assequible. Cal esquivar una primera agulla, fer la transició dels esquists al granit i anar pujant més o menys per l'aresta fins un avantcim i, després, fins el cim de Pala Pedregosa (2.881 m) —un cim relativament oblidat però altiu i substancial.

El dia no és massa clar, però el paisatge no em pot deixar indiferent. Aquest cim no l'havia pujat mai abans i, quan hi arribo, puc saludar tots els vells coneguts que treuen el cap per la banda nord, començant pel majestàtic Peguera, que ens ofereix la seva silueta més esvelta. No puc evitar una certa enyorança quan penso en aquell llunyà estiu del 1971 quan vaig descobrir la muntanya precisament en aquesta banda del món, pujant els dos Saburó, el Peguera, el Monastero, el Fonguero, el Pui de Linya, el Muntanyó... en deu dies inoblidables.

Al meu davant hi tinc la punta principal del Pic de la Mainera, que també voldria pujar avui mateix. Com que la cresta que l'uneix al cim on sóc és massa complicada, retorno a la collada de Coma d'Espòs i baixo fins el Clot Gran de Mainera. Aleshores, remunto amb paciència els 450 metres fins el Pic de la Mainera (2.904 m). Ja he fet la trinca! La solitud és total!

Recordo que, en aquell llunyà 1971 també vàrem pujar el pic de la Mainera, però crec que en aquella ocasió vam fer la punta més oriental i no pas el cim principal on sóc avui que, per tant, no havia pujat mai. La baixada pel clot de lo Ribell em fa recordar una acampada sobre la neu, amb esquís, en aquesta mateixa zona, l'any 1975.

En conjunt, una excursió molt bonica, en un ambient d'absoluta pau i solitud, amb tres cims que em deixen ben satisfet. Només la infame pista que m'ha dut fins el clot de la Mainera, de manera motoritzada, ha llevat una mica d'encant al projecte.

Fotografies. Track.

Moixeró per la Canal Llarga

Feia temps que me la mirava i estava convençut que s'hi podia pujar sense trobar-hi cap obstacle insuperable. Finalment, engarrista.com va penjar-ne el trac i Gatsaule també el segueix. Ara hi he anat jo i he fet realitat un vell projecte.

Es tracta de la Canal Llarga, una lleixa inclinada de vegetació entre dues cingleres imponents, a la cara sud del Moixeró, entre la canal de la Serp i les canals del Goter. No hi ha camí gens ni mica, només alguna fita escadussera molt de tant en tant, que no serveix de gran cosa però reconforta una mica. La progressió és lenta i la ruta només és apta per als que tinguin un cert esperit d'aventura.

Mentre fèiem camí cap el Moixeró, amb la meva filla, jo intentava fer-li entendre la distància i la dificultat a que es trobava el Moixeró a primers dels setanta, quan va esdevenir la meva primera muntanya mítica. Era impossible d'explicar, perquè avui tot s'ha trivialitzat tant que aquelles sensacions ja no són possibles. Però... pujant la Canal Llarga sí que alguna cosa vaig poder comunicar-li a la meva filla, perquè li vaig explicar que, en aquella època, la canal de la Serp es trobava en unes condicions semblants a com es troba ara la Canal Llarga. De fet, tampoc no es pot comparar, perquè aleshores no hi havia ni gps ni Internet ni telèfons mòbils ni mapes fiables i la informació que teníem era mínima.

Feu-ne via d'anar al Moixeró a conèixer la Canal Llarga, perquè ben aviat hi haurà un camí marcat i l'ascensió serà banal...

Estic molt content d'haver completat, amb aquesta ruta per la Canal Llarga, el que són les vies principals de la banda oest de la muralla sud del Moixeró: Pendís, canals d'en  Guitart, canals del Goter,  canal Llarga i canal de la Serp (algunes vies ja les havia fet en les meves èpoques ancestrals...). Encara hi tinc un parell o tres de temes pendents, però les coses principals ja estan fetes. Ara m'interessa el costat de llevant...

L'excursió —preciosa— va anar així. Sortim força d'hora del Pontarró, en un dia molt calorós. Passem pel costat de Gréixer —quins records!— i seguim el camí cap el Roc d'en Piula, amb alguna drecera. Més amunt, seguint els tracs que he anomenat més amunt, ens enfilem pel dret cap a la Canal Llarga. El pendent és fort i la ruta està plena de vegetació que dificulta i alenteix força la marxa. Finalment, anem a topar amb les poderoses parets de la Mena d'Or, que ja no deixarem. En contra del que jo em pensava, la canal no té cap dificultat, ni dóna sensacions aèries. Però la vegetació sí que és molesta. Quan s'acaba la canal, arriben en un collet a l'esquerra i, flanquejant la dreta coma, en un no-res som a la carena.

Aquí ens trobem el camí que, per la massificació d'un d'aquests circuits turístics que ara s'han inventat, és una desferra. Ens creuem amb força gent. No puc evitar de pensar: "Com ens hem equivocat amb aquests circuits!" i també "com ens en penedirem quan ens caigui la bena dels ulls!" Autopistes de muntanya, circuits turístics, massificacions, la muntanya com a estadi de competició... Aquesta és l'esquifida muntanya que deixarem als nostres fills. [Ja em perdonareu, però no veig massa diferència entre els hotels amb accés privatiu a la platja que semblaven la cosa més natural a la Costa Brava de fa cinquanta anys i aquests circuits que es munten ara amb l'objectiu de rendibilitzar uns establiments hotelers que encara s'anomenen "refugis".]

La baixada la fem per les canals del Goter i Cabrera. Passem pel Roc Negre i el coll d'Escriu. Arribem al cotxe pel camí del Clot de Lavaiol.


Fotografies. Track.