Baborte i Pic dels Estanys

Entre els cims més significatius de la Vall Ferrera que encara no havia fet hi havia aquesta parella de cims magnífics que s'enfilen per damunt dels dos mil nou-cents metres d'alçada: El Pic de Baborte i el Pic dels Estanys.

Mirant un mapa, de seguida et ve la idea de fer-los tots dos en una sola jornada. Ho vaig fer ahir mateix.

Vaig sortir força d'hora de l'aparcament de la Molinassa. La previsió meteorològica anunciava bon temps fins el migdia i possibilitat de tempesta a la tarda.

Pujo fins el circ de Baborte on la llum del matí em dóna la benvinguda. Tot està immensament tranquil i vaig vorejant els llacs en direcció al coll de Baborte o de Pedres Blanques. La pujada del coll al cim no és gens difícil. Hi ha rastres de camí i fites de pedra. Al cim del Baborte la quietud és completa i el cel és ben serè. Sé que la tempesta arribarà, però crec que em donarà temps a pujar el segon cim de la jornada.

La baixada del Pic de Baborte al Coll de Canedo és encara més senzilla que la pujada del coll de Pedres Blanques. Però ara ja no hi ha ni camí ni fites i tot adquireix una major dosi d'autenticitat. Si miro per totes bandes, no veig absolutament ningú: és clar, ni es tracta de tresmils, ni hi ha cap circuit turístic que passi per aquests llocs!

Un  cop al Coll de Canedo, encara tinc una nova oportunitat de retirada, però el temps encara es manté excel·lent i segueixo cap el Pic dels Estanys. Hi ha una primera protuberància de 2.777 metres que cal vorejar per la dreta, perquè pel costat nord cau aplomada. A partir del coll, em trobo ja en terreny salvatge. Quin privilegi poder fer excursions sense camins predeterminats!

Vista des del cim del Baborte, la pujada al Pic dels Estanys impressiona una mica. Es tracta, més que res, d'un efecte de perspectiva, perquè fet i fet, l'ascensió és prou senzilla. Únicament cap al final de tot haurem d'agafar-nos una mica amb les mans.

L'arribada al cim és exaltant! Quin panorama! Quin bonic ambient! Quina solitud immensa!. Però cal iniciar la baixada, i fer-ne via, perquè ara sí que les nuvolades que venen per migdia confirmen que la previsió de tempesta era acurada.

La baixada és incòmoda, però l'ambient de muntanya em compensa. Arribar fins el coll és senzill, però aleshores cal baixar una mala canal a llevant, per arribar als estanys de la Coma de Sotllo, que són tan bonics. Després, segueixo baixant fins l'estany de Sotllo, on trobo el camí tan fressat que ve de la Pica. Finalment, la tempesta esclata, i du calamarsa, però no és gaire violenta. Quedo ben xop, però vaig baixant cap el fons de la vall i, abans d'arribar al cotxe, un raig de sol m'eixuga la roba que duc.

Quin dia de muntanya tan magnífic!


Fotografies. Track.

La Pica Roja en circuit

Vàrem sortr amb la intenció de fer la Pica Roja, a Baiau, i vàrem fer força més que això.

Abans de les set del matí érem a l'aparcament de la Molinassa i, malgrat que la previsió del temps era ben bona, feia un vent molt violent i la majoria dels cims, principalment els del costa nord de la vall, estaven immersos en les nuvolades que es movien amb una velocitat esfereïdora. La temperatura no era gaire baixa, però el vent fortíssim augmentava la sensació de fred.

Remuntem la coma de Baiau en direcció al port de Boet. Des del port mateix volíem pujar la Pica Roja, però les condicions meteorològiques ho desaconsellen. Aleshores, recordo l'excursió que en Xavier Gregori recomana a la seva guia Vall de Cardós – Vall Ferrera.Sense ni aturar-nos al coll, baixem a l'estany de la Socarana i continuem fins l'estany de Romasset. El vent segueix bufant amb força i les nuvolades fan que la gegantina vall de Solcen adquireixi un aspecte impressionant. L'itinerari és d'una gran bellesa.

A l'estany de Romaset comencem a pujar cap el port Vell de Romaset, per un camí molt dret. Tanmateix, fem cas del suggeriment d'en Xavier i, en lloc d'anar directament al port, remuntem fins l'estany de Riublanc. És francament recomanable de visitar aquest indret salvatge, envoltat de parets ben altes. A més, el vent i les boires donen a aquesta coma un aspecte misteriós i feréstec.

Finalment, assolim el port de Romaset i ara sí que la previsió del temps es compleix plenament. El vent afluixa i les nuvolades s'escampen. Decidim fer cim.

La baixada la fem seguint la carena oest de la Pica Roja, de molt bon pas, fins que arribem en un punt on ens cal despenjar-nos a la dreta, a buscar el fons de la vall. Tot aquest vessant és força inaccessible, però per sort trobem el lloc de mínima resistència. Aquesta baixada és relativament incòmoda.

Arribem a la Molinassa deu hores després d'haver-ne sortit. Hem fet un cim molt bonic i, potser més important, hem recorregut un itinerari de gran bellesa.

Fotografies. Track.

Les Salines i el Roc de Frausa

Aquesta la tenia pendent de fa força temps. Calia trobar el moment i també calia trobar un itinerari adient. Vaig pensar que un bon itinerari podia ser el que, sortint de Maçanet de Cabrenys s'enfila al Castell de Cabrera, guanya la carena i torna al lloc de partida per un itinerari diferent.

S'esperava que fos un dia de molta calor i per això vaig sortir realment molt d'hora. Abans de les set del matí ja estava remuntant la riera d'Ardenya en direcció a Mas Sobiràs. D'aquesta manera vaig poder fer tota la pujada a l'ombra i amb una (relativa) fresqueta.

A Mas Sobiràs el camí sembla que es perdi una mica, però hi ha un rastre que es va fent més marcat (al trac és útil) i ens acaba duent al Castell de Cabrera. L'indret és magnífic i la vista de l'Empordà que hi trobarem és de la màxima qualitat.

Però encara no hem acabat —ni de bon tros— la pujada. Ara cal arribar fins la Mare de Déu de les Salines i gaudir de la seva abundosa font d'aigua fresca. Al davant mateix del santuari hi ha un camí ben indicat que em porta al primer cim del dia. Depenent del mapa que utilitzem, el cim es diu Puig de les Pedrisses o Puig de les Salines. L'alçada és considerable (1.333 m) i el paisatge de 360 graus és meravellós.

Segueixo la carena i arribo al Coll dels Pous. Aquí comença un camí d'immensa bellesa, per una preciosa fageda de l'obaga del Massís de les Salines. El camí és un GR i va flanquejant per sota del Moixer i el Roc de Frausa fins que, just després d'aquest cim, puja fins la carena.

A partir d'aquest punt, giro 180 graus i pujo el Roc de Frausa i el Moixer. L'excursió, fins aquest moment, ha estat excel·lent. Ja fa força calor i el dia és ple de calitja, però la visió propera i majestàtica del Canigó dóna sensació d'alta muntanya.

La tornada fins a Maçanet era llarga. La volia fer seguint un trac que havia trobat a Internet. El cas és que aquest trac va resultar ser una ensarronada i la baixada es va fer molt pesada, per la calor, per la falta de camí en molts trossos, per la pols de la llarga pista, per la lluita amb els esbarzers, les ortigues i altres herbes de punxes. Vaig passar per la caseta de la Forestal i pel Mas d'Amont fins anar a parar al Camp de les Cassotes. No penjo el trac d'aquesta segona part de l'excursió perquè no el considero recomanable i perquè espero, en un dia proper, tornar a aquesta zona i trobar un camí més encertat.

Quan vaig arribar al cotxe em va sorprendre adonar-me que el gps indicava una durada de l'excursió de 8 hores i 17 minuts (dels quals 7 hores i 25 minuts en moviment), una longitud de més de 28 km i un desnivell acumulat de 1.266 m: Una "matinal" força "completa"!

Fotografies. Track.