La primera vegada que vaig pujar la
Serra d'Ensija va ser els dies 10 i 11 d'octubre del 1971. Fa exactament quaranta anys, dia per dia. En aquells anys, vaig fer diverses visites a aquest massís d'accés difícil —en aquells temps llunyans— perquè em fascinaven l'allunyament i la grandesa d'aquelles muntanyes.
En la segona visita —trens fins a Manresa, cotxe de línia fins a Berga i una altre cotxe de línia fins a
Cercs— vam remuntar la
Baga de Cercs per la
Collada de Palou, el
Collet de l'Erola i el
Coll d'Hortons, fins una mena de barracons on vam passar la nit. Recordo que en una masia solitària hi vam trobar un casc militar amb un forat de bala. Recordo la impressió que em va fer el poble abandonat de
Peguera, on encara totes les cases estaven dempeus —no com ara. L'endemà,
Creu de Ferro i
Serrat Voltor, descens pel
barranc de les Llobateres i fonda a
Saldes. El tercer dia, passem l'
Estret de Llúria per saltar el
Coll de la Bena —el camí estava perdut, ara fa quaranta anys— i arribar a
Bagà a temps d'agafar el cotxe de línia de tornada.
En una altra ocasió, l'any setanta-quatre, dormim a
Peguera amb uns pastors i, per l'
Estret, passem a
Saldes. Tinc una fotografia on es pot veure la
casa del Ferrús, encara perfectament sòlida i ferma, que es pot contrastar amb la fotografia que vaig fer aquest cap de setmana, ara que la casa és una absoluta ruïna.
L'excursió que he fet a la
Serra d'Ensija —ara que tot és tan assequible i que l'ambient d'aquells anys setanta ha desaparegut per complet— és magnífica i força completa. Us la recomano. Surto de
Fígols i m'enfilo als cingles de
Vallcebre pel
Grau de la Mola. Un camí molt bonic va seguint per damunt del cingle fins el
Coll de Fumanya, on contemplo amb estranyesa l'obra faraònica que s'hi fa. M'enfilo de valent per l'
Era d'en Pei i la
Font dels Cóms fins el
Serrat Voltor on la vista és immensament gran i neta.
No ho tenia previst, però un cop sóc al Serrat Voltor la visió de la
Gallina Pelada em tempta i me n'hi vaig decidit. Sembla lluny, però no ho és tant. Segueixo cap a la
Roca Blanca i començo a baixar per
Les Llosanques que, a la baixada, fan un cert respecte. És quan sóc a l'
Estret que me n'adono que aquesta zona entre
l'Estret i la
casa del Ferrús no l'havia tornada a visitar des d'aquelles llunyanes èpoques. És un dels indrets realment fantàstics del nostre Prepirineu!
Les cames i els genolls comencen a queixar-se del llarg itinerari que he triat. Passo per
Sant Miquel de Peguera i el
Pla de la Creu de Fumanya i vaig baixant cap a
Fígols on encara tindré un magnífic espectacle de llums i colors de tardor.
Fotografies.
Track.
La primera muntanya de dos mil metres que vaig pujar —ho recordo com si fos ara, però va ser el 1969!— és la Costa Pubilla. Aquest diumenge hi he tornat, no pas per cap enyorament del temps passat —que no sento— sinó perquè vaig adonar-me que mai no havia recorregut la llarga carena que s'estén a ponent d'aquella muntanya.
