 |
| Espectre de Brocken sobre la canal dels Arínjols. |
La volta completa a la muntanya de
Montserrat és l'excursió més grandiosa que es pugui fer en aquest massís. Es visiten la majoria de les roques i agulles més importants, les parets, les zones, les canals. El camí és complex, els paisatges són extraordinaris. Gairebé diria que és una excursió
massa gran, en el sentit que es recorren tants indrets formidables que sembla que no ho puguem assimilar tot en la seva absoluta grandesa.
Vaig fer aquesta volta l'altre dia, un dia on convivien els cels blaus i transparents, amb la boira que donava profunditat i misteri als paisatges. Vaig poder presenciar l'
espectre de Brocken, just en el moment on estava al davant del
Cavall Bernat. El fenomen va durar força estona i la meva ombra aureolada s'anava acostant i allunyant segons els moviments de la boira. Diria que és el millor espectre de Brocken que he vist, si bé les circumstàncies em faran recordar sempre el que vaig veure al cim del
Mönch, quan vam sortir de l'escalada de la paret nord —quins temps!—.
És una excursió clàssica que deu haver fet tothom i no cal que l'expliqui gaire en aquest blog.
Surto de
Santa Cecília i agafo el camí de l'arrel en direcció llevant. Quan arribo al
pla de la Trinitat agafo el camí de
Sant Salvador fins el coll de la
Canal Plana. Segueixo l'espectacular
carena de les Lluernes i, en el moment que estic al davant del
Cavall Bernat, l'espectre de Brocken apareix amb força sobre les profunditats de la cara nord.
Continuo en direcció a l'
Albarda Castellana i m'enfilo al seu cim. Fa fresca i el paisatge és monumental. Baixo cap el
Camell de Sant Jeroni i agafo el camí del
Portell de Migdia.
La Talaia es mostra en tot el seu esplendor, acaronada per les boires.
Remunto l'espectacular canal de
la Salamandra. Al llarg de tot el dia, no puc deixar de recordar els meus anys d'escalador, les agulles que vaig pujar —més d'un centenar— i les que em van quedar per fer. Sóc al cim del
Montgròs i encara em queda un llarg camí. Passo el
coll de les Comes —el del
Cabrit o
Cilindre— i el camí requereix l'ús continuat de les mans, sigui per agafar-se al arbres o les arrels, sigui per fer alguna petita grimpada.
Coll del Miracle,
Coll de Porc i
Pas del Príncep. Uns moments d'èxtasi contemplant aquesta agulla tan especial, una de les més elegants i sòlides de Montserrat: L'
Agulla Gran del Pas del Príncep.
Ara entro a la regió d'
Agulles, que potser no havia visitat des de l'època en que hi anava a escalar. Quin moments de nostàlgia quan vaig reconeixent, una a una, les diverses agulles. Al refugi menjo alguna cosa, arrecerat del vent del nord que ara bufa una mica més. Pràcticament no he vist ningú en tot el dia.
Supero
la Portella i contemplo com el sol de la tarda daura les parets d'aquestes agulles màgiques. La vista se me'n va a la cicatriu per on puja la
Ven-Suri-Ven i recordo aquell dia que la vaig pujar, amb en Josep Castellet, si la memòria no em falla...
Encara hi ha un tros de camí fins retornar a
Santa Cecília, però les llums són meravelloses. Vaig seguint sense pressa perquè ja noto una mica el cansament. Arribo al punt on he començat amb l'esperit saturat de tanta meravella.
Fotografies.
Track.
