Costuix

En un dia de tardor en que els colors dels arbres ja començaven a daurar-se, he fet la bonica excursió d'Àreu a les bordes de Costuix.

La pujada l'he feta pel barranc d'Aigüeres. El camí està mal indicat, amb aquelles fustes ridícules amb un dibuix d'una petjada d'animal. Sort que hi ha alguna fita. S'arriba a una clariana on hi ha les restes d'una borda antiga i aleshores el camí flanqueja a l'esquerra fins arribar al magnífic Pla de Costuix. La visió sobre el Monteixo és extraordinària. La baixada és molt dreta i en poca estona sóc de tornada a la Força d'Àreu.

El desnivell és d'entre cinc i sis-cents metres.

Fotografies. Track.

De Núria a Queralbs

Fer el camí de Núria a Queralbs és un plaer que feia anys que no practicava. Hi he anat aquest diumenge que és de tardor i sembla d'estiu i he trobat força novetats: El nou traçat del cremallera, el camí que creua les gorges de Núria a l'alçada de la Fontalba, el camí de Daió. I, per damunt de tot, la gran novetat respecte de quan anava a fer aquest camí, fa anys i anys, ha estat la immensa quantitat de persones que pujaven i/o baixaven corrent —I això sense comptar els diversos centenars de corredors que competien a la duatló que també s'hi celebrava! No cal que digui que a mi em sembla perfecte que cadascú gaudeixi de la muntanya com més li plagui, però aquesta dèria que tenim els catalans de córrer i competir, a mi no em produeix cap bona sensació.

Malgrat la multitud, el soroll, les corredisses i les empentes, encara vaig tenir un moment per mirar la Fontalba amb serenitat, i la vaig trobar tan bonica com sempre.

Fotografies.

Un circuit al Port del Comte

Quan arribem a l'aparcament de l'estació de Port del Comte cauen gotes i al cel hi ha núvols amenaçadors, però per una finestra es veu el Cadí emblanquinat. No es veu ningú enlloc. Ben aviat, els núvols s'enretiren i el paisatge apareix en tota la seva magnificència.

Pugem fins les Morreres i l'espectacle que hi trobem és indescriptible. Nuvolades immenses i rajos de sol que s'obren pas. Els massissos de la banda sud, sota nostre, ens impressionen. Lluny a l'horitzó, Montserrat treu la seva silueta sobre el mar de boires.

Però el cel s'acaba tapant i les boires ja no ens deixaran. Seguim cap a la Bòfia i el portell del Llop. Veiem ramats d'isards a cada moment. El paisatge es torna desolat i misteriós, amb una bellesa estranya. Pugem el Pedró dels Quatre Batlles i la Tosa Pelada. Baixem cap el prat de les Fontetes i anem tornant cap el lloc on hem iniciat el circuit.  

Crec que feia 36 anys que no caminava per aquests indrets. En aquella ocasió llunyana, vam sortir del fons de la vall per arribar fins el Pedró. No sé si l'estació d'esquí ja existia.

Fotografies. Track.