El
Guins de l'Ase, al circ de
Broate, és un cim altiu i majestàtic que per uns quaranta metres no arriba a la mítica ratlla dels tres mil. Tampoc no està inclòs a cap itinerari turístic. Forma part, doncs, dels cims que jo cobejo, perquè em permeten gaudir de la muntanya sense gent, sense camins, sense fites.
He pujat a dormir a Broate i l'endemà he fet el
Guins de l'Ase i, a continuació, tota la llarga carena de la
coma de Broate, que uneix el
Guins de l'Ase (2.961 m) amb el
Cap de Broate passant per una sèrie de cims ben bonics. S'ha confirmat completament el que jo esperava. Malgrat que he fet l'excursió en un dia radiant de ple mes d'agost, no hi havia absolutament ningú i pràcticament no he trobat tampoc ni camins ni fites: he pogut gaudir de l'immens plaer d'haver d'anar decidint en cada moment per on havia de passar.
La pujada al petit refugi de Broate ja és francament salvatge! Jo m'esperava un camí força fressat i em vaig trobar amb un corriol aspre i mínim. Només havia recorregut aquestes contrades amb esquís —quin mal camí quan hi ha neu!— i no coneixia el camí en condicions estiuenques. Quan arribo al refugi em sento afortunat perquè hi ha una única persona. Aquests refugis sempre tenen el perill que te'ls pots trobar plens i, aleshores, no només són incòmodes, sinó que trenquen totalment l'esperit del que jo vaig a fer a la muntanya.
L'endemà, a punta de dia, començo a remuntar l'ampla coma en direcció al coll que hi ha entre el
Guins de l'Ase i el
Guins dels Talps. La pujada és ben franca i la fresca del matí la fa encara més plaent. Del coll al cim hi ha només dos-cents metres, però són força pesats. Hi ha una tartera inestable i unes bandes de roca. No hi ha camí. S'arriba al cim lluminós després d'una grimpadeta senzilla.
L'espectacle, no cal dir-ho, és monumental en tres-cents seixanta graus a la rodona. Tinc una bonica visió matinal del
Pic dels Estanys i el
Pic de Baborte, que vaig visitar fa poc. El
Cap de Broate, on voldria arribar, es veu lluny, lluny. En canvi, la carena que he de seguir, sembla ben franca. Som-hi.
Començo pujant al cim —relativament insignificant— del
Guins dels Talps (2.780 m). A l'esquerra, la coma de Broate té un pendent força suau —quin bon lloc per venir-hi amb esquís!— però a la dreta hi ha un vessant abrupte de set o vuit-cents metres fins la tancada valleta on hi ha l'
estany d'Estats. El paisatge —presidit per
la Pica i el
Sotllo— és meravellós. Abans del que creia arribo al
Pic de Montestaure (2.659 m) que, per la banda nord, té unes agulles molt fermes.
El
Cap de Broate encara es veu lluny. Passo pel
Port de Broate i, caminant una mica d'esma, me n'adono que m'estic "saltant" el
Pic de Broate. No m'hi amoïno gens. Arribo a un estanyol petit o molt bonic que hi ha a uns dos mil sis-cents metres d'alçada. Des d'aquí mateix, m'enfilo pel dret al
Cap de Broate.
Ha valgut molt la pena pujar fins aquí perquè aquest cim del
Cap de Broate és més bonic del que jo sospitava. Resulta que per la banda de
Salibarri cau ben dret amb uns estimballs magnífics. Estic ben satisfet, però ara cal tornar al fons de la vall.
La meva idea original era anar fins el
Cap dels Aspres de Broate i, aleshores, baixar per la
Clotada de Salibarri. Aquest itinerari l'he llegit a la guia de la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, d'en
Xavier Gregori. Però no vaig gosar fer-ho. No és que no em refiï d'en Xavier, però el mapa de l'Alpina no marca camí i, si llegeixes entre línies la descripció d'en Xavier, ja es veu que la clotada de Salibarri pot ser
"terreny d'aventura". Sospeso les meves forces, penso en el
"marró" que significaria trobar-se embolicat a Salibarri quan ja porto al damunt tot el que porto fet i prenc l'opció més conservadora que és retornar per
Broate. Em dic a mi mateix que un dia faré el que avui no he gosat fer, potser, per a més seguretat,
pujant per
Salibarri.
Ara ja "només" em resta baixar del
Cap de Broate al refugi i seguir el llarg trencacames fins el
Pla de Boavi —i continuar, és clar, fins la
presa de Montalto.
Fotografies.
Track.
