La serra de Bac Grillera és una muntanya relativament petita que hi ha a la capçalera de la vall de la Muga, entre Maçanet de Cabrenys i Albanyà. S'hi arriba molt fàcilment amb la carretera —exagerada— que uneix Maçanet amb Tapis i Costoja. El fil de la serra arriba als mil metres i és força aeri i relativament escarpat. A ponent la serra comença al coll dels Horts i s'estén fins la Mare de Déu del Fau i, més enllà, fins Sant Miquel de Fontfreda.
Pot semblar que aquesta serra és poca cosa, però el cert és que tota aquesta vall —dominada pel Bassegoda i també per la presència imponent del massís del Canigó— és grandiosa i feréstega. Vaig anar-hi en un dia de transparència excepcional de l'aire (el Canigó semblava que el podies tocar amb les mans) i vaig quedar-ne ben satisfet, amb ganes de tornar-hi. Penseu que la Muga passa uns set-cents metres més avall del cim de Bac Grillera.
L'excursió que vaig fer fou més aviat una passejada. Un altre dia hi faré un itinerari més important. Del Coll dels Horts vaig anar al mas de la Gavarra, vaig passar per el Bac i em vaig enfilar al Fau. Aleshores, vaig seguir un camí que flanqueja fins un coll sobre la Barrada, d'on vaig recuperar la carena. Vaig seguir carenejant i, pel coll de Parat i el coll de Bruga vaig tornar al coll dels Horts.
Vull comentar que en aquest camí he trobat el malbaratament de pintura més bèstia que recordo. Hi ha trams on no hi queda ni una roca ni una soca que no dugui una, dues, tres o quatre marques de pintura, de diversos colors. Quin disbarat!
Fotografies. Track.
dijous, 27 de setembre del 2012
dimarts, 18 de setembre del 2012
Gerri, Palomer i Escorbes

Començant pel Monteixo i anant cap a llevant, els cims són el Norís (2.827 m), el Pic de Gerri (2.858 m), el Pic de Palomer (2.827 m), el Pic d'Escorbes (2.788 m), el Pic de Vallpeguera (2.743 m) i el propi Sanfonts (2.882 m). Aquest cap de setmana de temps excepcionalment diàfan he recorregut una part d'aquesta carena, en una excursió molt bonica.
D'entrada, he pujat a dormir al refugi de Baiau. Per sort, encara que aquest aixopluc és a peu de l'itinerari del GR-11, només érem set persones. Les llums del capvespre van ser meravelloses i van deixar pas a un cel estrellat de qualitat extraordinària.
[Quan es van "inventar" els GR, ja fa una pila d'anys, ens van semblar un bon invent, però ara, amb la perspectiva que donen els anys, estic convençut que varen ser un error. En lloc d'apostar pel model francès (o americà) d'"autopistes de muntanya", hauria estat molt millor adoptar el model suís, de xarxa de camins locals interconnectats (com està fent Itinerannia).]L'endemà, a punta de dia, m'enfilo a la carena al collet que hi ha al costat del Pic de Vallpeguera, i començo a caminar cap a ponent. La vista és il·limitada en totes direccions. Pel costat sud, crida l'atenció la fonda vall de Tor i el massís de Salòria. El con terminal del Pic d'Escorbes i la cresta que l'uneix —pel coll de Sant Ambrós— amb el Pic de Palomer fan un cert respecte. Tanmateix, encara que l'ambient és ferm i els pendents són ben drets, no hi ha cap dificultat.
Corono el Pic d'Escorbes i trec el cap sobre la Coma de l'Orri. La cresta —o carena— fins el Palomer és molt bonica i la gran quantitat d'espai que hi ha a banda i banda li dóna més caràcter. Pel nord, tota aquesta carena forma unes parets immenses.
Quan sóc al Pic de Palomer recordo que vaig pujar-hi un dia, fa temps, amb esquís. Quina excursió més ferma!

Retorno a la bretxa i vaig baixant, amb paciència, per l'incòmode pedregam que m'ha de dur a la Coma de l'Orri i a la Socalma. Si ara fos a fer, hauria planejat aquesta excursió d'una manera una mica diferent: Hauria pujat a dormir amb una tenda a la Socalma i l'endemà hauria fet l'itinerari amb menys pes a l'esquena.
Caminar per aquestes grandioses carenes m'ha donat unes estones de felicitat profunda.
Fotografies. Track.
dijous, 6 de setembre del 2012
Taga i Puig Sestela per Pardines

Retornem per l'Orri Vell, Santa Magdalena i Vilaró.
Són el paradigma dels "cims de vaques" però... quina excursió més bonica! quins panorames! quina sensació d'espai!
Fotografies. Track.
diumenge, 2 de setembre del 2012
Cims de la Coma de Broate
El Guins de l'Ase, al circ de Broate, és un cim altiu i majestàtic que per uns quaranta metres no arriba a la mítica ratlla dels tres mil. Tampoc no està inclòs a cap itinerari turístic. Forma part, doncs, dels cims que jo cobejo, perquè em permeten gaudir de la muntanya sense gent, sense camins, sense fites.
He pujat a dormir a Broate i l'endemà he fet el Guins de l'Ase i, a continuació, tota la llarga carena de la coma de Broate, que uneix el Guins de l'Ase (2.961 m) amb el Cap de Broate passant per una sèrie de cims ben bonics. S'ha confirmat completament el que jo esperava. Malgrat que he fet l'excursió en un dia radiant de ple mes d'agost, no hi havia absolutament ningú i pràcticament no he trobat tampoc ni camins ni fites: he pogut gaudir de l'immens plaer d'haver d'anar decidint en cada moment per on havia de passar.
La pujada al petit refugi de Broate ja és francament salvatge! Jo m'esperava un camí força fressat i em vaig trobar amb un corriol aspre i mínim. Només havia recorregut aquestes contrades amb esquís —quin mal camí quan hi ha neu!— i no coneixia el camí en condicions estiuenques. Quan arribo al refugi em sento afortunat perquè hi ha una única persona. Aquests refugis sempre tenen el perill que te'ls pots trobar plens i, aleshores, no només són incòmodes, sinó que trenquen totalment l'esperit del que jo vaig a fer a la muntanya.
L'endemà, a punta de dia, començo a remuntar l'ampla coma en direcció al coll que hi ha entre el Guins de l'Ase i el Guins dels Talps. La pujada és ben franca i la fresca del matí la fa encara més plaent. Del coll al cim hi ha només dos-cents metres, però són força pesats. Hi ha una tartera inestable i unes bandes de roca. No hi ha camí. S'arriba al cim lluminós després d'una grimpadeta senzilla.
L'espectacle, no cal dir-ho, és monumental en tres-cents seixanta graus a la rodona. Tinc una bonica visió matinal del Pic dels Estanys i el Pic de Baborte, que vaig visitar fa poc. El Cap de Broate, on voldria arribar, es veu lluny, lluny. En canvi, la carena que he de seguir, sembla ben franca. Som-hi.
Començo pujant al cim —relativament insignificant— del Guins dels Talps (2.780 m). A l'esquerra, la coma de Broate té un pendent força suau —quin bon lloc per venir-hi amb esquís!— però a la dreta hi ha un vessant abrupte de set o vuit-cents metres fins la tancada valleta on hi ha l'estany d'Estats. El paisatge —presidit per la Pica i el Sotllo— és meravellós. Abans del que creia arribo al Pic de Montestaure (2.659 m) que, per la banda nord, té unes agulles molt fermes.
El Cap de Broate encara es veu lluny. Passo pel Port de Broate i, caminant una mica d'esma, me n'adono que m'estic "saltant" el Pic de Broate. No m'hi amoïno gens. Arribo a un estanyol petit o molt bonic que hi ha a uns dos mil sis-cents metres d'alçada. Des d'aquí mateix, m'enfilo pel dret al Cap de Broate.
Ha valgut molt la pena pujar fins aquí perquè aquest cim del Cap de Broate és més bonic del que jo sospitava. Resulta que per la banda de Salibarri cau ben dret amb uns estimballs magnífics. Estic ben satisfet, però ara cal tornar al fons de la vall.
La meva idea original era anar fins el Cap dels Aspres de Broate i, aleshores, baixar per la Clotada de Salibarri. Aquest itinerari l'he llegit a la guia de la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, d'en Xavier Gregori. Però no vaig gosar fer-ho. No és que no em refiï d'en Xavier, però el mapa de l'Alpina no marca camí i, si llegeixes entre línies la descripció d'en Xavier, ja es veu que la clotada de Salibarri pot ser "terreny d'aventura". Sospeso les meves forces, penso en el "marró" que significaria trobar-se embolicat a Salibarri quan ja porto al damunt tot el que porto fet i prenc l'opció més conservadora que és retornar per Broate. Em dic a mi mateix que un dia faré el que avui no he gosat fer, potser, per a més seguretat, pujant per Salibarri.
Ara ja "només" em resta baixar del Cap de Broate al refugi i seguir el llarg trencacames fins el Pla de Boavi —i continuar, és clar, fins la presa de Montalto.
Fotografies. Track.

La pujada al petit refugi de Broate ja és francament salvatge! Jo m'esperava un camí força fressat i em vaig trobar amb un corriol aspre i mínim. Només havia recorregut aquestes contrades amb esquís —quin mal camí quan hi ha neu!— i no coneixia el camí en condicions estiuenques. Quan arribo al refugi em sento afortunat perquè hi ha una única persona. Aquests refugis sempre tenen el perill que te'ls pots trobar plens i, aleshores, no només són incòmodes, sinó que trenquen totalment l'esperit del que jo vaig a fer a la muntanya.
L'endemà, a punta de dia, començo a remuntar l'ampla coma en direcció al coll que hi ha entre el Guins de l'Ase i el Guins dels Talps. La pujada és ben franca i la fresca del matí la fa encara més plaent. Del coll al cim hi ha només dos-cents metres, però són força pesats. Hi ha una tartera inestable i unes bandes de roca. No hi ha camí. S'arriba al cim lluminós després d'una grimpadeta senzilla.

Començo pujant al cim —relativament insignificant— del Guins dels Talps (2.780 m). A l'esquerra, la coma de Broate té un pendent força suau —quin bon lloc per venir-hi amb esquís!— però a la dreta hi ha un vessant abrupte de set o vuit-cents metres fins la tancada valleta on hi ha l'estany d'Estats. El paisatge —presidit per la Pica i el Sotllo— és meravellós. Abans del que creia arribo al Pic de Montestaure (2.659 m) que, per la banda nord, té unes agulles molt fermes.
El Cap de Broate encara es veu lluny. Passo pel Port de Broate i, caminant una mica d'esma, me n'adono que m'estic "saltant" el Pic de Broate. No m'hi amoïno gens. Arribo a un estanyol petit o molt bonic que hi ha a uns dos mil sis-cents metres d'alçada. Des d'aquí mateix, m'enfilo pel dret al Cap de Broate.
Ha valgut molt la pena pujar fins aquí perquè aquest cim del Cap de Broate és més bonic del que jo sospitava. Resulta que per la banda de Salibarri cau ben dret amb uns estimballs magnífics. Estic ben satisfet, però ara cal tornar al fons de la vall.

Ara ja "només" em resta baixar del Cap de Broate al refugi i seguir el llarg trencacames fins el Pla de Boavi —i continuar, és clar, fins la presa de Montalto.
Fotografies. Track.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)