Llaberia: Volta al Racó de la Dòvia

Feia anys —molts i molts anys— que no visitava la Serra de Llaberia. Avui, un dia de boires i mala visibilitat, hi he tornat per fer un itinerari magnífic que consisteix en, des de Pratdip, fer tota la volta a la vall de La Dòvia.

Surto de Pratdip i m'enfilo pels Solans cap el Claper del Nolla. Pel Portell de l'Estudiant arribo al Camí de la Forestal, al peu dels Cingles de la Brancana. Aquest camí és meravellós. Segueixo per sota les parets fins el sorprenent Portell del Carreter. Aleshores, pel Coll de la Bassa de les Fonts i les Marrades, arribo a Llaberia.

Llaberia, la major part del temps, és un poble fantasma. Caminar pels seus carrers deserts, on només sento el ressò de les meves pròpies passes, fa esgarrifança. No hi ha absolutament ningú, ni al poble ni als seus entorns.

Pujo al Collet dels Colivassos per la pista que segueix el PR-C 90 i, aleshores, enfilo cap el Mont-Redon. El camí és molt espectacular. Aquest circ del Racó de la Dòvia és un indret grandiós i avui, un dia en que la boira distorsiona les distàncies, l'efecte que produeix en l'excursionista és encara més profund.

Vaig cap a les Crestes de la Seda, on hi ha una sèrie de passos ben bonics. Arribo a Pratdip que tot just és l'hora de dinar.

Fotografies. Track.

Una altra vegada el Montsant

No em canso d'anar al Montsant. En aquesta quarta excursió (vegeu Montsant-1, Montsant-2 i Montsant-3), em trobo amb un dia completament tapat i gris, molt fred, que no em permet veure tot el bé-de-Déu de paisatges que m'envolten, però el gran caràcter de l'excursió supleix aquesta mancança.

Surto d'Albarca i prenc el Camí de la Llisera fins a Sant Joan del Codolar. Aleshores, m'enfilo a la Serra Major pel Grau del Tomaset i, un cop dalt, trobo que la boira gebradora la deixat en cada fula una silueta blanca. M'embadaleixo mirant aquestes filigranes de gebre, però el fred és viu i em cal seguir.

Començo a baixar pel fantàstic Barranc de la Bruixa, trepitjant una mica de neu recent. Aquesta part del camí, fins arribar al fons del Barranc dels Pèlags, és una meravella. Quan arribo a l'Ereta, m'enfilo al Portell del Peret i aleshores segueixo l'espectacular i aeri camí que em porta a la Mare de Déu del Montsant. Hi ha algun pas compromès, principalment pel fang i la neu. La meva intenció inicial era seguir o bé el Grau del Belart o bé el de la Mare de Déu, però les condicions del terreny ho desaconsellaven. Per tant, retorno a Albarca pel GR.

He fet l'excursió pràcticament sense aturar-me, perquè la climatologia era francament inhòspita, humida i glaçada. Malgrat tot, estic molt satisfet d'haver caminat per aquests racons màgics.

Fotografies. Track.