Per la banda de Mentet

En un dia d'aquest mes de març —que sembla un dia de final de maig dels d'abans— vam anar a fer una travessia clàssica des de Vallter. Mirant els meus apunts, he vist que l'havia fet (en sentit contrari) el maig del 1985 —amb força més neu que ara, i això que diem que aquest és un bon any de neu!

Sortim de l'aparcament de l'estació d'esquí i ja veiem que no ens caldrà gaire roba d'abric. Pugem a la portella de Mentet i continuem fins el Pic de la Dona. Fa il·lusió retrobar aquests indrets tan familiars, ara que feia dies que no els visitava.

Ens esperàvem que la carena que va del Pic de la Dona al Puig de Serra Gallinera estigués mínimament innivada, però el vent se n'ha endut la neu i hem d'anar una estona amb els esquís a coll. Superem la Coma de la Dona i la Serra de Bacivers perquè volem baixar per la vall següent, que és la que desemboca al costat de la cabana dels Alemanys. Aquesta vall és força estimbada, però en Ricard coneixia un lloc on hi ha un pas més franc —útil tant a la baixada com a la pujada. Passat el Puig de Serra Gallinera, s'arriba en un coll que dóna pas, a mà dreta, a una petita coma secundària. És un pas òptim.

Quan arribem en aquest coll, ens adonem que hi som exactament a l'hora justa per aconseguir una neu primavera exquisida. No és ni massa d'hora ni massa tard. La baixada fins el fons de la vall —uns cinc-cents metres i escaig— és una delícia completa!

Ens aturem una estona a la cabana de pastor que hi ha una mica més a l'oest de la tradicional cabana dels Alemanys. La calor és de mes de juny! Ara ens caldrà posar pells i remuntar per segona vegada la portella de Mentet i, novament per una neu primavera força agradable, retornar a Vallter.

Fotografies. Track.

Camins mil·lenaris: Arcalís - Baén

El Pirineu és ple de camins que han existit durant segles, possiblement durant mil·lenaris, fins que ara fa pocs anys es van perdre. Quan un camí d'aquests «es» recupera —vol dir que algú o alguns els recuperen— tronem a la vida una part important de la nostra història i del nostre país. Per això vaig sentir-me tan immensament feliç l'altre dia que, gràcies a les indicacions d'en Jordi Marco, vaig poder fer al camí d'Arcalís a Baén, al Pallars Sobirà.

En Jordi Marco, ja ho he dit en un altre article, és un jove de Gerri amb un gran currículum com a corredor de muntanya i, a més, és l'artífex —ell tot sol, sense ajuts ni subvencions— de la recuperació i manteniment d'uns camins antics a l'entorn de Gerri de la Sal. Ell me n'ha explicat alguns i jo els aniré resseguint i divulgant.

Vaig sortir de Baro, de l'antic pont d'Arcalís —construït per un avantpassat de la meva dona— i vaig enfilar la pujada a Arcalís. El dia és dolent, dolent, de núvols, barrufa i fred, però potser això mateix li confereix una especial bellesa.

Un cop a Arcalís cal anar cap al que en diuen «la font» o «el safareig», al barranc de la Servereta. Després de creuar el barranc, a mà esquerra, trobem el trencall on comença aquest camí recuperat que uneix Arcalís amb Baén, per l'inclinat vessant entre la Roca Quirol i la Noguera.

Comença un flanqueig cada vegada més enfilat sobre el riu, i la vista és extraordinària, sempre presidida per la Geganta i, més a prop, per la Roca del Lladre. El camí és de molt bon passar i ja es veu que era un camí ben important, en el seu temps.

Després de travessar la Llau Fonda el camí desemboca a una antiga pista. Sóc pràcticament al collet —la collada de Sant Mauri, segons el mapa— que uneix la serra amb l'escarpada Roca del Lladre. Aquí la pista comença a baixar cap a Gerri, però jo he de seguir amunt, per un camí antic que comença travessant una zona que es va cremar fa poc.

Entro en un llarg camí de flanqueig, preciós, que ha trobant pas a mitja alçada entre la serra de Bovet a l'esquerra i el barranc d'Enseu a la dreta. Les vistes són espectaculars. M'acosto a la cota de neu i aviat camino sobre el terra nevat. El barranc queda molt i molt fondo. Baén, minúscul, treu el cap.

Arribo a un punt on a la dreta hi ha un trencall que baixa amb ziga-zagues cap a Baén. A partir d'aquí, segueixo, de baixada, el magnífic camí del barranc d'Enseu, que ja havia fet en una excursió anterior. Arribo fins el pont de Gerri i, sense creuar-lo, marxo cap al santuari d'Arboló retorno a Baro.

Una excursió meravellosa que, malgrat els anys que fa que visito molt sovint aquestes contrades, mai no havia pogut fer. La meva gratitud al Jordi Marco és immensa.

Fotografies. Track.