Roca Tirabal

Aquest circuit comença al pont vell de Bagà, s'enfila a Matallops, passa per les ruïnes de Santa Fe del Quer i s'endinsa al bonic estret de Turbians, on hi ha l'espectacular Faig de les Vuit Besses. Des d'aquest punt es pot pujar per un sender poc marcat (que jo no vaig acabar d'encertar) fins el gran mirador que és la Roca Tirabal (o Tiraval), des de la qual es té una visió molt ferma sobre el Moixeró i la Tosa.

A continuació, el camí segueix per uns boscos magnífics fins que va a parar a la collada de Turbians —on hi arriba una carretera asfaltada que ve de Gisclareny i Can Pere Vilella. El camí passa a la banda solana i arriba a les sorprenents ruïnes del mas de Rocadecans, enfilat en un collet a més de 1.440 m. Seguim flanquejant fins que en un collet a tocar del Roc dels Quatre Batlles el camí entra a l'obaga i va baixant entre faig i pi cap el torrent dels Bacs.

Una bonica i senzilla matinal, amb unes vistes formidables.

Fotografies. Track

El circ de Filià

Si és cert —com deia un anunci antic— que el luxe veritable és l'espai, aquesta excursió al circ de Filià és una excursió de gran luxe, perquè m'ha permès passar una llarga estona el fil d'una carena elevada, amb panorames immensos a banda i banda i espai —molt d'espai!— a tot el meu voltant.

M'havia proposat de recórrer tota la carena que encercla la vall de Filià, a la Vall Fosca, i això és més o menys el que vaig fer. Vaig arribar a la cabana de Filià —o, per ser més exactes, al barranc de la Coma de Fuses— quan tot just començava a clarejar i vaig començar a pujar per la coma en direcció al Tossal de Paiasso (2.772 m). No hi ha camí i l'herba no ajuda gaire a que la marxa sigui còmoda. La pujada és ben dreta. La solitud és total. Finalment, arribo al cim i m'adono que sóc en un lloc privilegiat perquè el panorama a tota la volta de l'horitzó és impressionant. Vaig resseguint amb la mirada els cims que m'envolten, un a un. També observo la immensitat de les valls que s'obren als meus peus: Manyanet i la pròpia vall de Filià.

Des del cim contemplo el recorregut que m'he proposat que consisteix en resseguir tota la carena —amb tots els seus cims principals i secundaris— fins arribar a l'altre extrem, que ara es veu extraordinàriament llunyà. De seguida començo a baixar en direcció al Port de Filià. Hi ha moltes pujades i baixades, trams una mica estrets, trams d'herbei i trams de roca. No hi ha camí. La Pica de Cerví atreu la mirada. Com és habitual, és millor mantenir-se sempre al fil de la carena. De vegades, cal usar les mans.

Després del port, el primer cim principal és el Tossal Llarg (2.686 m), el gran cim que tan bé vaig veure des de la capella de Santa Bàrbara, sobre Antist, en una excursió anterior. Les grans boires del sud van pujant i de vegades cobreixen el sol. Me n'adono dels grans estimballs que tinc a banda i banda i començo a preguntar-me si trobaré la manera de retornar al fons de la vall.

La tercera muntanya amb nom, en aquesta carena, és el Tossal de les Tres Muntanyetes (2.597 m), després de la qual apareix una coma —Els Estanyets— en la qual la carena s'eixampla. Començo a estar preocupat per la ruta de descens, que no havia estudiat. Tinc al meu davant el Tossal d'Astell (2.621 m) i, més enllà, el Tossal de la Costa (2.604 m). Quan arribo al Tossal d'Astell tinc una sorpresa: la carena cap el Tossal de la Costa —que havia de ser l'últim cim d'aquest periple per la carena— no sembla gens fàcil! Hi ha unes barreres rocoses que potser no són gran cosa, però vistes des d'on sóc em fan pensar que hauré de renunciar a aquest darrer cim —i concentrar-me en trobar una ruta de baixada a la vall.

A tota la carena del Port de Filià al Tossal de la Costa no sembla que hi hagi cap possibilitat de descens còmode. Si suprimim la paraula "còmode", potser tampoc no n'hi ha gaires. Però el vessant nord del coll que s'anomena "lo Portarró", entre el Tossal d'Astell i el Tossal de la Coma en podria ser un. Baixo, doncs, fins lo Portarró i, amb paciència, vaig baixant —per un terreny molt incòmode— fins la Coma de l'Estany, des de la qual ja sí que puc caminar tranquil·lament fins la cabana de Filià.

Excursió grandiosa, d'espais immensos, de grans fondalades, de panorames dilatats. Sense camí ni fites (n'hi ha alguna d'anecdòtica) ni marques de pintures ni ge-erres ni res ni ningú.

Fotografies. Track

Pinetó - Roca Blanca - Tésol

En un article recent ja vaig explicar que un intent de fer els tres cims que hi ha entre el coll de Fogueruix i el Tésol va ser avortat per la tempesta. Hi he tornat i aquesta vegada, encara que havien anunciat tempestes a partir del migdia, sí que vaig poder fer la travessia completa —una excursió excel·lent!

Va ser el dia del bòlid, i el vaig poder veure —més o menys. Vaig arribar a l'aparcament del refugi del Pla de la Font uns minuts abans de les 7 del matí i vaig veure clarament una mena de llampec, com un esclat de llum, al darrera d'un núvol. Vaig pensar que les tempestes que anunciaven per a la tarda ja havien arribat a primera hora del matí, i no vaig fer-ne més cas. Va ser quan vaig poder escoltar les notícies del dia que vaig adonar-me que no havia vist un llampec, sinó la llum d'un bòlid important, la trajectòria del qual em va quedar oculta darrera del núvol.

Com que no volia que la tempesta m'agafés a la cresta, vaig anar tot el matí amb presses, sense gairebé aturar-me. Dels tres cims de la travessia, el Pinetó i el Tésol ja els havia pujat amb esquís, però al cim del mig, la Roca Blanca, no hi havia pujat mai. Em feia un cert respecte, perquè a Internet hi ha alguna ressenya que parla d'una certa dificultat. No és cert: és una travessia pirinenca sense cap problema especial. En tot cas, si hi ha alguna zona complicada és la baixada per la immensa pala del Tésol (quins records del dia que la vaig fer amb esquís i neu fonda!), perquè hi ha pendents d'herba ben drets, que a la part de baix, segons per on els agafis, presenten alguna zona ben escarpada. Afortunadament, duia un parell de bastons —que en aquests casos són de molta ajuda— i un determinat material molt tècnic, del segle passat i ara pràcticament desaparegut de les botigues: se'n diuen «botes de muntanya».

Fotografies. Track

Santa Bàrbara d'Antist

Com que havien anunciat tempestes, vaig pensar que fóra bona idea anar a visitar la zona de la capella de Santa Bàrbara, prop d'Antist, a la Vall Fosca. De fet, el dia va ser magnífic —com a mínim al matí— i el circuit que vaig fer va ser molt interessant.

Vaig pujar amb cotxe fins el poblet de Castell-estaó, a la solana de la Vall Fosca. Hi havia una calma absoluta. A partir d'aquí, vaig seguir un camí ben marcat —molt bonic— que va flanquejant fins Antist. Era força dematí i la llum era càlida i agradable. Quan vaig arribar a Antist, vaig veure un espectacle curiós: hi havia com a mínim nou deixants al cel, paral·lels, que semblava que confluïssin a Antist mateix:

Des d'Antist, per prats de dall i camins poc marcats, vaig seguir més o menys la carena cap a Santa Bàrbara. La visió sobre la Vall Fosca i, més concretament, sobre les muntanyes del Serrat d'Escobets i del Serrat des Pessons —Tossal Llarg, Tossal de les Tres Muntanyetes, Tossal d'Astell i Tossal de la Costa— era magnífica. La solitud era total.

Des del cim on hi ha l'ermita vaig anar seguint la carena cap el Tossal del Portell, per anar a raure al Coll d'Oli. En aquest tram, la visió de la fonda vall d'Avellanos i del Pic de Llena que la tanca, dominen el paisatge. Quan sóc al Coll d'Oli, sento que em ve de gust arribar-me fins Castellnou d'Avellanos. Hi vaig, i torno al coll, per seguir cap a la capella de la Mare de Déu del Coll, Aguiró i Oveix.

Des d'Oveix hi ha un camí ben bonic que travessa el barranc Roi i s'enfila a Castell —on tinc el cotxe—, però jo encara tinc ànims d'arribar-me fins el pont dels Obacs.

Fotografies. Track

Volta al circ de Bassiets

En un article anterior, ja vaig dir que, des del Roc de Llumeneres, a la capçalera de la vall de Tor, vaig fixar-me en el circ de Bassiets i vaig proposar-me d'anar-hi un dia. Aquest dia va arribar a finals d'aquest Juliol i l'excursió va ser excel·lent: us la recomano. Va ser d'aquelles que a mi m'agraden, amb amplis horitzons, pràcticament sense camí, i relativament inèdita —vull dir que és un  itinerari que, malgrat que és ben lògic, no crec que el faci gaire gent.

Vaig remuntar, ben d'hora, la vall de Tor i vaig aparcar a l'indret on la pista que va de Tor al Port de Cabús creua el Barranc de Bords. El dia era net i magnífic. Des d'aquest punt, vaig remuntar la vall —sense camí— fins una certa alçada on vaig trobar un camí transversal que em va dur fins ben a prop del port de Cabús. Aquí vaig agafar la carena, que ja no hauria de deixar fins haver completat tot el circ.

El primer pic del dia va ser el Pic de la Bassera, de 2.693 m, des del qual la vista a tota la volta de l'horitzó era una meravella. També es veia ben bé la resta de l'itinerari. A cada pas em trobava amb algun isard —que no era gens poruc de mi— o fins i tot amb algun ramat.

El segon cim és la Torre de Cabús, de 2.778 m, un cim que, vist des del Pic de la Bassera, presenta un aspecte ben consistent —però no ofereix cap dificultat. Vaig seguint la carena i hi arribo ben aviat. Després d'aquest cim s'entra en una zona relativament planera, fins assolir el tercer cim del dia, el mateix Bassiets (2.763 m) des del que es té una vista interessant sobre el proper Salòria. Aprofito per descansar una estona.

Per continuar la carena del circ de Bassiets cal afrontar un descens que és una mica aeri i, sense ser res de l'altre món, dóna més caràcter a l'excursió. Aquí comença el Serrat de Capafonts i encara faig un cim secundari de 2.716 m, des del qual es té una bonica visió del cim que acabo de fer.

Cal buscar el millor lloc per retornar a la vall. Me'l mostra un ramat d'isards que estaven ajaçats a una raconada de la carena i que no s'adonen de la meva presència fins que no sóc ben bé al seu costat, moment en què fugen veloçment cap avall. Aquesta és la millor baixada. No trigo gaire a arribar on tinc el cotxe.

És una excursió deliciosa, amb unes vistes magnífiques.

Fotografies. Track

Llums de tempesta al coll de Fogueruix

Volia fer la travessia dels tres cims que tanquen la vall de les Planes de Son: Pinetó, Roca Blanca i Tésol. El primer i el darrer ja els havia pujat amb esquís, però la Roca Blanca no l'havia fet mai. Com que la previsió indicava tempesta a partir del migdia, vaig sortir molt d'hora —però quan vaig arribar a l'aparcament del refugi del Pla de la Font ja vaig veure que les tempestes també serien força més matineres del que jo voldria.

No vaig fer cap dels tres cims. De fet, vaig «fugir per cames» poc abans d'arribar al Pinetó. Però el premi que vaig tenir va ser potser més gran que els tres cims que no vaig poder fer: la llum. Resulta que el coll de Fogueruix es trobava al límit entre la tempesta (al sud) i el temps estable (al nord) i això em va donar unes visions extraordinàries que vaig mirar d'aprofitar com vaig poder. 

Fotografies.

Tor i Roc de Llumeneres

El camí vell d'Alins a Tor és potser el camí més inversemblant que conec a Catalunya. Literalment penjat sobre una vall extraordinàriament fonda i salvatge, s'ha deteriorat amb el pas del temps i, en algun lloc, sembla que estigui a punt de desaparèixer.  Hi ha com a mínim un punt on, si no fos pel cable que hi ha instal·lat, podríem parlar de veritable perill. A més, és un camí extraordinari que passa per llocs de gran bellesa i ens condueix a una vall de les més allunyades i feréstegues que tenim. És cert que ara, al fons de la vall, hi ha una carretereta molt estreta que deu fer —m'imagino— que en les èpoques més turístiques hi hagi un anar i venir de cotxes. Però en aquest mes de maig en què hi he anat, la sensació de solitud i —principalment— d'allunyament era mot poderosa.

L'excursió que vaig fer va ser força llarga, però també va ser magnífica. A primera hora del dia vaig sortir d'Alins i vaig començar a enfilar el camí —que no coneixia— i que a cada revolt m'anava deixant més i més al·lucinat. El dia era absolutament radiant i el joc de llums i ombres matinals, amb els verds de les diferents espècies d'arbres, era espectacular.

Vaig passar per Norís i, finalment, vaig arribar a Tor —la solitud era total— i tot era tan bonic que no volia tornar enrere encara. Vaig anar seguint vall amunt, amb la intenció d'arribar fins poder observar el circ del Barranc de Bords, que culmina en els pics de la Bassera, Cabús i Bassiets —un circ que recorreré així que en tingui l'ocasió.

Vaig arribar fins el lloc on la pista creua el torrent. Baixava tanta aigua, que era difícil de creuar sense mullar-se els peus. Aleshores, vaig veure els espadats del Roc de Llumeneres i vaig pensar que seria un mirador excel·lent per observar el circ. M'hi vaig enfilar i vaig baixar per l'altra banda, per les bordes de Sança. Els paisatges eren, ras i curt, una meravella!

Quan vaig tornar a ser a Tor, va ser el moment de desfer el llarg camí fins Alins. Vaig pensar que seria més interessant, ara que ja coneixia el camí vell, enfilat a mitja costa, fer la tornada per la carretera. A primera vista, sembla que fer tants kilòmetres de carretera és una cosa poc excursionista, però aquesta vall és tan extraordinària, que no em penedeixo gens d'haver-la recorregut, també, pel seu fons. Es llarguíssim, no cal dir-ho, però em va permetre conèixer una mica millor tot aquest indret.

La vall és tan fonda i estreta que, no només no hi arriben ni el sol ni el telèfon, sinó que fins i tot la cobertura gps es perdia en algun punt. Vaig arribar a Alins content d'haver visitat aquesta contrada inexcusable, en un dia de primavera immillorable i amb tots els avantatges de fer-ho fora de temporada.

Fotografies. Track