Tor i Roc de Llumeneres

El camí vell d'Alins a Tor és potser el camí més inversemblant que conec a Catalunya. Literalment penjat sobre una vall extraordinàriament fonda i salvatge, s'ha deteriorat amb el pas del temps i, en algun lloc, sembla que estigui a punt de desaparèixer.  Hi ha com a mínim un punt on, si no fos pel cable que hi ha instal·lat, podríem parlar de veritable perill. A més, és un camí extraordinari que passa per llocs de gran bellesa i ens condueix a una vall de les més allunyades i feréstegues que tenim. És cert que ara, al fons de la vall, hi ha una carretereta molt estreta que deu fer —m'imagino— que en les èpoques més turístiques hi hagi un anar i venir de cotxes. Però en aquest mes de maig en què hi he anat, la sensació de solitud i —principalment— d'allunyament era mot poderosa.

L'excursió que vaig fer va ser força llarga, però també va ser magnífica. A primera hora del dia vaig sortir d'Alins i vaig començar a enfilar el camí —que no coneixia— i que a cada revolt m'anava deixant més i més al·lucinat. El dia era absolutament radiant i el joc de llums i ombres matinals, amb els verds de les diferents espècies d'arbres, era espectacular.

Vaig passar per Norís i, finalment, vaig arribar a Tor —la solitud era total— i tot era tan bonic que no volia tornar enrere encara. Vaig anar seguint vall amunt, amb la intenció d'arribar fins poder observar el circ del Barranc de Bords, que culmina en els pics de la Bassera, Cabús i Bassiets —un circ que recorreré així que en tingui l'ocasió.

Vaig arribar fins el lloc on la pista creua el torrent. Baixava tanta aigua, que era difícil de creuar sense mullar-se els peus. Aleshores, vaig veure els espadats del Roc de Llumeneres i vaig pensar que seria un mirador excel·lent per observar el circ. M'hi vaig enfilar i vaig baixar per l'altra banda, per les bordes de Sança. Els paisatges eren, ras i curt, una meravella!

Quan vaig tornar a ser a Tor, va ser el moment de desfer el llarg camí fins Alins. Vaig pensar que seria més interessant, ara que ja coneixia el camí vell, enfilat a mitja costa, fer la tornada per la carretera. A primera vista, sembla que fer tants kilòmetres de carretera és una cosa poc excursionista, però aquesta vall és tan extraordinària, que no em penedeixo gens d'haver-la recorregut, també, pel seu fons. Es llarguíssim, no cal dir-ho, però em va permetre conèixer una mica millor tot aquest indret.

La vall és tan fonda i estreta que, no només no hi arriben ni el sol ni el telèfon, sinó que fins i tot la cobertura gps es perdia en algun punt. Vaig arribar a Alins content d'haver visitat aquesta contrada inexcusable, en un dia de primavera immillorable i amb tots els avantatges de fer-ho fora de temporada.

Fotografies. Track