Tor i Roc de Llumeneres

El camí vell d'Alins a Tor és potser el camí més inversemblant que conec a Catalunya. Literalment penjat sobre una vall extraordinàriament fonda i salvatge, s'ha deteriorat amb el pas del temps i, en algun lloc, sembla que estigui a punt de desaparèixer.  Hi ha com a mínim un punt on, si no fos pel cable que hi ha instal·lat, podríem parlar de veritable perill. A més, és un camí extraordinari que passa per llocs de gran bellesa i ens condueix a una vall de les més allunyades i feréstegues que tenim. És cert que ara, al fons de la vall, hi ha una carretereta molt estreta que deu fer —m'imagino— que en les èpoques més turístiques hi hagi un anar i venir de cotxes. Però en aquest mes de maig en què hi he anat, la sensació de solitud i —principalment— d'allunyament era mot poderosa.

L'excursió que vaig fer va ser força llarga, però també va ser magnífica. A primera hora del dia vaig sortir d'Alins i vaig començar a enfilar el camí —que no coneixia— i que a cada revolt m'anava deixant més i més al·lucinat. El dia era absolutament radiant i el joc de llums i ombres matinals, amb els verds de les diferents espècies d'arbres, era espectacular.

Vaig passar per Norís i, finalment, vaig arribar a Tor —la solitud era total— i tot era tan bonic que no volia tornar enrere encara. Vaig anar seguint vall amunt, amb la intenció d'arribar fins poder observar el circ del Barranc de Bords, que culmina en els pics de la Bassera, Cabús i Bassiets —un circ que recorreré així que en tingui l'ocasió.

Vaig arribar fins el lloc on la pista creua el torrent. Baixava tanta aigua, que era difícil de creuar sense mullar-se els peus. Aleshores, vaig veure els espadats del Roc de Llumeneres i vaig pensar que seria un mirador excel·lent per observar el circ. M'hi vaig enfilar i vaig baixar per l'altra banda, per les bordes de Sança. Els paisatges eren, ras i curt, una meravella!

Quan vaig tornar a ser a Tor, va ser el moment de desfer el llarg camí fins Alins. Vaig pensar que seria més interessant, ara que ja coneixia el camí vell, enfilat a mitja costa, fer la tornada per la carretera. A primera vista, sembla que fer tants kilòmetres de carretera és una cosa poc excursionista, però aquesta vall és tan extraordinària, que no em penedeixo gens d'haver-la recorregut, també, pel seu fons. Es llarguíssim, no cal dir-ho, però em va permetre conèixer una mica millor tot aquest indret.

La vall és tan fonda i estreta que, no només no hi arriben ni el sol ni el telèfon, sinó que fins i tot la cobertura gps es perdia en algun punt. Vaig arribar a Alins content d'haver visitat aquesta contrada inexcusable, en un dia de primavera immillorable i amb tots els avantatges de fer-ho fora de temporada.

Fotografies. Track

Per la vall d'Unarre

He fet una volta per la vall d'Unarre —passant per Sant Beado— que potser no sembla gran cosa però ha estat magnífica. Surto d'Unarre ben d'hora al matí i vaig pujant pel camí de la solana cap a Cerbi. Els torrents baixen amb una força estrepitosa i amb un volum d'aigua descomunal. La fulla tendra dels arbres té uns vers lluminosos i sorprenents. A Cerbi prenc el camí de les Bordes d'Aurós cap el Barranc de Nyiri. Em toca el sol, però les Pales de Caleda, a l'altra banda de la vall, encara estan a les fosques. Només un raig de llum obliqua encén els arbres i produeix un efecte espectacular que intento plasmar en alguna fotografia.

El pont que salva el torrent de Sant Beado està desballestat però encara el puc usar per creuar a l'altra banda (sense una mica de pont, seria impossible, de tanta aigua com baixa). La vista que hi ha des del lloc enlairat de Sant Beado és magnífica i no m'estranya que el sant insistís tant en voler la seva capella precisament en aquest indret i no en cap altre de més avall.

A partir d'aquest punt, el camí que flanqueja fins el riu d'Unarre és molt precari i de mal passar. En algun punt, està protegit amb una cadena que pot ser útil. Quan arribo a la pista, tot és tan bonic que no vull tornar enrere i segueixo amunt fins el Planell de Sartari, que està en unes condicions òptimes. Aquest lloc fa com un circ i em fa venir records d'alguna vegada que vaig estar per aquí, amb esquís, amb en Lluís i en Jordi —deu fer un grapat d'anys.

La tornada la faig pel costat esquerra de la vall, passant per Sant Joan d'Aurós. Ha estat una matinal amb paisatges de la màxima qualitat.

Fotografies. Track

Coll de Fogueruix i Pic de Quartiules

Feia anys que em mirava la muralla de nou-cents metres que separa la vall de l'Escrita de la de les Planes de Son, pensant si hi hauria algun camí antic que superés aquestes barrancades d'aspecte infranquejable. Resulta que fa uns poca anys es va obrir un camí que em podria permetre realitzar el meu projecte de remuntar aquests espadats. Es tracta d'un camí —mínim, salvatge, exigent— que uneix el Prat de Pierró amb el coll de Fogueruix.

L'altre dia, finalment, vaig trobar el moment de seguir aquest camí. Surto d'Espot a primera hora —el circuit que vull fer és llarg i pretenc ser a casa a l'hora de dinar— i, amb plena solitud, segueixo el GR fins el Prat de Pierró. El dia és molt bonic, amb un cel de núvols canviants ben fotogènics.

El camí pròpiament dit és la mínima expressió d'un camí i fa la impressió que podria arribar a desaparèixer si no s'hi fa un mínim de manteniment. La pujada és dura i vertiginosa —magnífica! La tranquil·litat és total. Sento el cant nerviós del picot negre i me'l trobo unes passes més enllà. En el lloc més dret, un isard es sorprèn de la meva presència.

L'arribada al coll és un moment de glòria i el paisatge és indescriptible. Vaig repassant les muntanyes del meu entorn, que em parlen de moments diversos de la meva vida. Ja havia pujat aquest coll una altra vegada, amb esquís, fa força anys, camí del Pic del Pinetó. Com que el pic de Quartiules (2.226 m) és a tocar, m'hi enfilo per tenir encara una visió més aèria  de la vall de l'Escrita. A la cara nord hi ha uns gruixos de neu considerables.

La tornada serà llarga però molt bonica. Passo pel refugi del Pla de la Font, que ara és tancat, i segueixo el camí de baixada fins el poble de Jou, per l'interior d'uns boscos admirables. Quan arribo a Jou me n'adono que havia subestimat la llargada del trajecte Jou-Espot i penso que no puc badar si no vull fer tard a dinar. Segueixo cap a Estaís i arribo a Espot. En tot el dia no he trobat absolutament ningú.

Ha estat una excursió extraordinària.

Fotografies. Track

Entre Senterada i Moncortès

Excursió senzilla a la Vall Fosca, entre Senterada i l'estany de Moncortès, passant pel llogarret de Mentui.

Surto ben d'hora de Puigcerver i segueixo unes pistes fins que arribo al Coll de Mentui. Pujo fins el mas anomenat Cabestany i, per un camí que comença bé però es va perdent mica en mica, arribo fins el petit nucli de Mentui.

Mai abans no havia visitat aquesta zona concreta. Mentui és sorprenent. Hi ha un vell edifici d'aparença noble, força tronat, que es diu Cal Rei. Hi va néixer un personatge que va arribar a ser Rector de la Universitat de Barcelona a finals del segle XIX.

De Mentui retorno al punt d'inici —Puigcerver, on també hi ha un edifici d'aspecte notable. A l'altra banda de la vall, enfilat al capdamunt d'una penya, hi ha el nucli de Cérvoles, encara habitat.

Fotografies. Track

Sant Martí de Canals

Aquests dies que l'embassament de Sant Antoni, al Pallars Jussà, està ple a vessar, ha estat un plaer anar a fer una passejada a la vall de Pessonada, entre Sant Martí de Canals i la ratlla de l'aigua. Era un dia de tramuntana, d'aire net i panorames diàfans. Els camps de cereals —amb alguna rosella esparsa, d'un roig viu—, els ametllers i alguna olivera, la neu als cims de la Vall Fosca,... tot era net i bonic.

No ha estat cap gran excursió, sinó una simple passejada, però ha valgut molt la pena fer-la.

Fotografies. Track