Nariolo i Dellui

El pic de Nariolo és un mirador extraordinari, per la seva posició central i enlairada a la regió de Sant Maurici i Aigües Tortes. És un cim amable, d'ascensió senzilla i agradable. Potser la millor ruta és la que vaig fer l'altre dia, pujant pel circ de Cogomella i tornant per la vora de l'estany Tort.

Ara hi ha un telefèric que puja a estany Gento a les set del matí —molt bona hora per fer excursions per aquesta regió. Només érem tres clients i mitja dotzena —o més— d'operaris. quan a les set ens esfilàvem, amb la calmada velocitat d'aquest telefèric, fins la vora de l'estany Gento. No feia gens de fresca però, afortunadament, el dia semblava que seria diàfan.

El camí d'estany Gento a la collada de Font Sobirana és una meravella i, quan treus el cap a la la collada, la visió sobre la coma de l'estany Tapat és magnífica. Tota aquesta vall m'era desconeguda. De tots els cims que veia, només havia visitat els dos pics del Pessó —cap més.

Remunto la vall i passo per la vora de l'estany de Morera, el de Renui i el de Reguera. L'entorn és molt bonic! Tinc el Nariolo (2.856 m) al meu davant i m'hi enfilo tranquil·lament.

Ja he dit que es tracta d'un mirador de gran qualitat. M'assec al cimal i vaig resseguint, un a un, els cims coneguts. N'hi ha moltíssims. Com tantes altres vegades, la sensació de solitud i de pau —de benestar— és immensa.

Després d'uns instants de contemplació beatífica, segueixo la carena en direcció nord, cap al Pic de Dellui. És una carena estreta i rocosa, gairebé una cresta, molt bonica. Baixo fins un coll i remunto sense pressa el Pic de Dellui (2.800 m). La vista és similar, també excel·lent. Em fixo en el pic de Tort, que des d'aquest costat es veu magnífic i també en un cim de 2.878 m, sense nom, a l'est del Morto, molt atractiu. A l'esquerra del Subenuix treu el cap el Pic Inferior de Subenuix, que no he pujat mai i que em sembla que ha de ser una gran muntanya.

Baixo cap a la collada de Dellui per on passa el malmès camí d'un d'aquests circuits turístics i de competició que sempre intento evitar. La solitud s'ha acabat i el que era un lleu rastre s'ha convertit en una sèrie de camins paral·lels —fins a cinc o sis— erosionats pel pas de les masses. El paisatge, però, segueix essent magnífic. A les tres sóc altre cop a l'estany Gento.

Fotografies. Track.