El Gran Tuc de Colomers és una muntanya ben coneguda que, incomprensiblement, mai no havia pujat. Aquest mes de setembre hi vaig poder anar amb els meus fills, en un dia esplèndid.L'excursió no té cap misteri ni té res d'especial, però vaig gaudir molt perquè tenia realment ganes d'afegir aquest cim a la meva llista, perquè la natura del circ de Colomers estava magnífica i també, cal dir-ho, perquè després de tantes excursions en solitari, la companyia dels meus fills —amb els que, al llarg dels anys, he sortit moltes i moltes vegades a "fer muntanya"— m'ha resultat ben reconfortant.
Pugem per la vall d'Aiguamoix i passem la nit al refugi de Colomers. L'endemà, seguim en direcció sud i visitem una llarga sèrie d'estanys maquíssims. Veiem una ramat d'isards i —cosa força estranya— un grup d'ànecs que neda en un estanyol sense nom a uns 2.300 m.Situats al mig del circ de Colomers, ens enfilem per una canal dreta i inestable, desagradable, en la que hi ha alguna fita. Després ens adonem que aquest no és el millor accés al vessant sud, però també és factible.
La vista des del cim és espectacular i completíssima. Anem saludant, un a un tots els cims que han estat, al llarg dels anys, els meus companys. També miro amb cobejança les puntes que encara no he visitat i les valls que encara no he trepitjat.
El descens el fem per la canal més senzilla, que és curta, però comporta més estona de tartera que la canal de pujada. Anem seguint els meravellosos estanys d'aquesta vall fins arribar a l'aparcament.En resum, un cim bonic, una jornada molt ben aprofitada i una bona estona de trescar pel Pirineu i gaudir plenament de la muntanya!
Fotografies. Track.
