La vall primigènia

Coneixia la vall de Cabanes a l'hivern, amb esquís, però mai no l'havia visitada a l'estiu. Hi he anat i he quedat fortament impressionat.

És una de les poques vall del nostre Pirineu que es conserva en estat pur i salvatge. M'explico. No hi ha cap carretera ni cap pista. No hi ha cap refugi ni aixopluc. No hi ha cap instal·lació hidroelèctrica. No hi passa cap itinerari turístic (carros de foc, ...). No hi ha camins ni corriols ni pràcticament traces de pas. De fet, sortint de l'antiga carretera de la Bonaigua, podrem seguir un camí durant poc més d'una hora. Més enllà, res de res. Alguna fita i tartera, moltíssima tartera de blocs gegantins. Terreny salvatge. Terreny de mal pas, duríssim. Immensa solitud. El Pallars primigeni.

El meu projecte consistia en pujar el Montsaliente per la vall de Cabanes. Hi ha un bon desnivell, però jo em pensava que seria una excursió més o menys "normal". No ho va ser gens. Va ser una excursió molt dura: més de dotze hores de temps total, de les quals unes nou hores (!) van ser d'anar saltant grans blocs de tartera. En resum, un elevat cansament físic i mental —mental, per les llargues hores de "saltar" per les roques i també per l'esforç d'anar inventant la ruta a seguir. La recompensa per aquest esforç va ser, proporcionadament, també molt gran: una gran sensació d'espai i de solitud, una natura impol·luta, el plaer de trobar el propi camí, la possibilitat —avui dia gairebé desconeguda— d'equivocar-se, la bellesa d'una vall extraordinària,...

Surto del revolt de l'antiga carretera de la Bonaigua a les set del matí i vaig seguint el camí —ben fressat al principi, més minso després— que remunta el fons de la vall de Cabanes. Vaig sol. El bosc d'avets és impressionant. Hi ha camí més o menys fins la cota 1.900. A partir d'aquest punt, comença la gimnàstica. Quan arribo a Estany Llong, comença a tocar-me el sol. Segueixo per la Coma d'Estany Llong, mirant d'aprofitar la mica de terreny sense tartera. Cal saltar un collet a la dreta, a 2.350 m i baixar una mica fins uns estanys bessons. Aleshores, entro al Clot de Cabanes i la gimnàstica continua. La visió de la Coma Negra —les parets nord que es desprenen de la cresta de les Agudes— és meravellosa. Em situo a la vertical del cim i vaig pujant per uns herbeis molt drets fins el Montsaliente, de 2.883 m.

El panorama que es desplega al meu voltant és impressionant. Vaig donant nom a cada muntanya, en veu alta, i saludo les que he pujat —i també les que (encara) no he pujat. La sensació d'immensitat és forta i el fet d'anar sol l'amplifica. No se sent res, no veig ningú enlloc.

Observo, al meu davant, el Pui Pla i no puc resistir-me a la dèria d'anar-hi. Cerco el millor pas, per sota de la carena, i en poca estona corono el Pui Pla, de 2.831 m. Pel que fa als termes llunyans, la vista és com la del Montsaliente, però el que canvia és la vista d'ocell que tinc sobre Sant Maurici. Estic contentíssim.

Intento baixar del Pui Pla directament a la coma i, amb una mica de sort, ho aconsegueixo sense cap problema important. Hi ha una barrera rocosa, però trobo un pas, fent zigazagues entre les roques. M'agrada, en una època en que tot sembla que estigui fressat i marcat, recuperar el plaer d'haver de trobar la ruta per mi mateix, sense altra eina que la meva intuïció.

Em proposo aprofitar al màxim el terreny sense tartera i em vaig desviant cap a l'esquerra, per sobre d'un llom que es desprèn a l'est del Montsaliente. Quan em sembla que ho he aconseguit, em trobo al damunt d'una important zona de cingles. No hi ha pas ni a dreta ni a esquerra. Però torno a tenir sort, perquè localitzo una canaleta —incòmoda i poc franca— que em permet baixar fins els estanys bessons.

Reposo una curta estona als estanys bessons (en dic així perquè no tenen nom als mapes) i em plantejo baixar per l'Estany Negre de Cabanes, amb l'esperança que per aquesta banda sí que hi hagi un camí acceptable. Gens ni mica! De fet, el descens per aquesta ruta és encara pitjor que la pujada per l'Estany Llong. Tanmateix, l'indret de l'Estany Negre és una meravella.

Dit tot el que he dit, recomano aquesta excursió als muntanyencs irreductibles, de pedra picada, que busquin un lloc "especial" i estiguin disposats a pagar el preu d'hores i hores de saltar per les immenses pedres de les tarteres de la Vall de Cabanes.

Fotografies. Track.

Dues excursions a Suïssa

El Druesberg (2.282 m) és la muntanya més significativa de les que envolten la regió de Hoch-Ybrig, al cantó de Schwiz. La seva ascensió —que s'acostuma a combinar amb la de la seva veïna, el Forstberg (2.215 m)— és aèria i clàssica. En condicions normals, no té dificultat, però, a canvi d'un esforç moderat, ens ofereix un paisatge excepcional i una gran sensació d'espai i de verticalitat.

Si sortiu de Zürich, com vaig fer jo, podeu agafar el tren fins a Wädenswil, transbordar al tren d'Einsideln i, en aquesta ciutat on hi ha un monestir monumental, agafar el cotxe de línia que us deixa a Weglosen, al mig del circ de Hoch-Ybrig. El primer autobús arriba poc després de les nou del matí, bona hora per començar a caminar.

L'itinerari comença salvant els murs verticals que separen el fons d'aquesta vall glacial de les pastures superiors. El camí dels "Leiteren" supera aquest obstacle de manera enginyosa, a base d'escales i cables de protecció. La pujada és forta. Quan s'acaba, som prop del Druesberg Hütte. El paisatge és meravellós. El camí va pujant cap a la dreta fins una barrera rocosa que, si està seca, no ofereix dificultat. Quan arribem a la carena, ens adonem, de sobte, del precipici brutal que hi ha a l'altra banda. A partir d'aquest punt, la sensació aèria ja no ens deixarà fins els cim. En algun punt concret, una cadena ens pot ajudar a tenir una major sensació de seguretat. Finalment, una cresta estreta ens condueix a la creu del Druesberg.

Aquest cim és un mirador extraordinari i la seva popularitat és ben merescuda. La majoria de les muntanyes que veig em són desconegudes. Només em resulta familiar el massís del Glärnisch, la muntanya "de postal" que hi ha sobre el Klöntalersee. També identifico el Wiggis, que vaig pujar en una ocasió no gaire diferent d'aquesta d'ara: també vaig pujar-hi tot sol, arran d'un viatge de feina a Suïssa.

Mentre sóc al cim, un avió sense motor dóna voltes majestàticament al meu entorn.

Al meu davant s'alça el cim bessó del Forstberg, que és el complement natural del Druesberg. Vist des d'aquí, fa un cert respecte, però ben aviat puc comprobar que, fet i fet, és més senzill que el Druesberg. M'hi arribo en poca estona. El seu cim també és força petit i la vista que m'ofereix és comparable a la del cim anterior, potser una mica millor per la banda dels Mythen.

Baixo a Weglosen sense entretenir-me gaire i encara tinc temps de menjar alguna cosa i fer una cervesa, abans d'agafar l'autobús de retorn que surt uns minuts abans de les quatre de la tarda.

L'altra excursió que vaig poder fer va ser una matinal al característic mirador del Hirzli, de 1.641 m. Aquesta muntanya s'alça bruscament sobre la gran planura de Lachen-Niederurnen i, malgrat la seva altitud modesta, la seva ascensió és molt recomanable.

Surto de Morgenholz quan passen pocs minuts de les vuit del matí. El temps no sembla gaire segur. Començo remuntant el Niederurnertal, fins que uns indicadors em diuen que cal començar a pujar, per la dreta, cap el Planggenstock i el Hirzli. Aquesta petita vall és extraordinària!

Com que tot està molt humit i sembla que vulgui tornar a ploure, prescindeixo del Planggenstock (segons la guia, hi ha algun pas que, si està mullat, pot ser incòmode) i vaig directe cap el Hirzli. Quan sóc al cim, tot i que el dia és gris i opac, em trobo amb una panoràmica que sembla feta a vista d'ocell. El Wallensee sembla talment un fiord noruec. Al meu davant, les parets del Brüggler —on havia escalat quan vivia a Zürich, ara fa trenta anys, entre el 1979 i el 1981— i al seu darrera, el Bockmattli, una altra escola d'escalada que havia visitat en aquells temps tan llunyans...

Baixo directament a Bilten on el tren em durà de tornada a Zuric.

Fotografies.
Track Druesberg-Forstberg.
Track Hirzli.