La sortida de veterans del Centre Excursionista de Catalunya és una tradició que va començar fa molts anys i ha anat mantenint-se amb diverses intermitències. Aquest any 2016, el projecte era pujar a fer activitat al refugi Pla de la Font, sobre les Planes de Son.
La primera vegada que vaig pujar aquí dalt va ser l'abril del 1989, amb el refugi acabat d'inaugurar. Crec que vaig anar-hi amb en Xavier Gregori. Vam pujar al Pinetó. Més endavant, el 2003, vaig tenir ocasió de fer una ascensió extraordinària amb esquís: el Téso, amb bona neu, fonda i abundant. A peu, he pujat aquí dalt algunes vegades i sempre n'he sortit molt satisfet.
La previsió del temps no era gens bona, però el resultat va ser molt millor del que esperàvem. Sortim cap a les deu de les Planes de Son. Hi ha molt poca neu, però no ens queixem perquè en tot l'hivern encara n'hi ha hagut menys que ara. Som una bona colla: potser divuit o dinou. Gairebé tots amb un grapat d'anys a les cames.
Quan ja ens hem instal·lat al refugi del Pla de la Font sortim cap el proper Pic de Quartiules, que és un grandíssim mirador. És un recorregut molt curt, però és el que escau a l'ocasió. Fa fresca i la neu està en bones condicions. Neva ara i adés. La previsió és que ha de nevar força més.
Efectivament, a la tarda la nevada segueix, freda i amb molt poc vent. Neva tota la nit i l'endemà, quan ens llevem, hi ha un bonic gruix de neu fresca, freda, flonja i seca i el temps és canviant. Creiem que podrem, si no fer la travessia més llarga que teníem prevista, com a mínim arribar-nos fins l'agraït cim del Pinetó.
El camí per dins del bosc espès, obrint traça a la neu fonda i nova, és una gran delícia. La visió des del Pla d'Aires, amb les nuvolades que van i vénen, és impressionant. La pujada és franca i agradable. Hi ha algun tros una mica ventat, però en general la neu està molt bé.
No triguem en arribar dalt de la punta 2.633 que és la que es pot assolir amb els esquís als peus. Per arribar a l'autèntic Pic de Pinetó caldria descalçar-se, baixar quinze metres, avançar dos-cents metres i remuntar-ne vint-i-cinc més. Ens quedem a l'avant-cim. Aquest avant-cim, en alguns mapes, du el ridícul i incomprensible nom de «Milpotros» que no m'imagino que pugui ser un nom autòcton.
La baixada, gràcies a la qualitat de la neu, que no ha estat malmesa ni pel sol, ni per la humitat, ni per la calor ni pel vent, és molt divertida. Quan arribem al capdamunt de la Canal Llarga, ens hi fiquem i és una orgia de bona neu! Trobem unes condicions que, lamentablement, no són gaire habituals. Són 455 metres de baixada directa i memorable.
Remuntem fins el refugi, recollim les coses i baixem cap a les Planes de Son.
Fotografies. Track1. Track2. Track3.
